Un vídeo de la Plataforma per la Llei de Dependència denuncia la nefasta gestió del Partit Popular envers els dependents

0
Un moment de la presentació de la cançó "Notas de Esperanza" de Romu Agulló, dedicada a la Plataforma.
Un moment de la presentació de la cançó «Notas de Esperanza» de Romu Agulló, dedicada a la Plataforma.

 La Plataforma en defensa de la Llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat ha recollit en un vídeo la gestió de la Llei de Dependència que ha fet el Govern valencià del PP, i les conseqüències que això ha tingut per a les persones dependents i les seues famílies.

Des de l’aprovació de la Llei, a finals de 2006, ací s’ha incomplit de manera sistemàtica: no s’ha desenvolupat el catàleg de serveis previst a la legislació (el que haguera permès a les famílies triar entre assistència residencial, centres de dia o de nit, ajuda domiciliària…), ha hagut retards escandalosos en la resolució de casos i denegacions reiterades de la retroactivitat de la llei que han obligat les famílies afectades a recórrer a la justícia, entre altres.

This content is blocked

This content is provided by YouTube. It is blocked until you allow it.

Loading it allows YouTube on this site.

A més, des de l’any 2013 s’ha eliminat la cotització a la Seguretat Social als cuidadors familiars de les persones dependents, s’han reduït les prestacions a un bon nombre de persones (molts grans dependents s’han quedat amb una prestació de 20 euros mensuals) i s’ha introduït el copagament de serveis com ara els centres ocupacionals.

El vídeo recull diversos casos reals de les comarques de l’Alcoià i el Comtat, que destaquen especialment la manca de recursos i de centres especialitzats en aquesta zona. La realització del vídeo ha estat a càrrec de la periodista Anna Boluda i inclou música del compositor Romu Agulló.

«Complot» de Tres Teatre ompli de misteri i rialles l’Auditori de Castalla

Tres Teatre Teatre Amateur Complot Castalla Auditorio Auditori
Eva (Yaiza Galvañ) i Jimena (Susana Rico) durant un moment de l’actuació

«Complot» un obra de teatre escrita pel castellut Moisés Gil, entusiasmà al públic que assistí a la seua estrena el passat dissabte 2 de maig a l’Auditori de Castalla.

Sota el subtítol «¿Que ocurre después del asesinato?» , els espectadors s’endinsaren en una mansió misteriosa on els protagonistes (i el públic)  tindran que endevinar qui ha assassinat al propietari de la casa i on s’amaga la seua herència tan preada. Acusacions entre germans, estratègies malèfiques i éssers fantasmals… tot per a mantenir als espectadors enganxats fins al desenllaç final.

Tres Teatre Teatre Amateur Complot Castalla Auditori Comedia Negra
Els germans Clara (Gema Faus), Jimena i la seua filla Eva, Carlos (Moisés Gil) i Eduardo (Aitor Sempere) junt al pare assassinat (Jaume Arques) .

No faltaren tampoc les rialles en aquesta obra de Tres Teatre,  impregnada  amb «pinzellades de l’essència Tim Burton i un toc d’Agatha Christie», com ells mateixa la defineixen.  Una representació que encantarà tant als amants del misteri com als de l’humor negre.

Tres Teatre Teatre Amateur Complot Castalla Auditori Comedia Negra Moisés Gil
Els éssers fantasmals Mireia Gil i Paula Rico (Les xiquetes), Marga (Helena Bordera) i Ramiro (Álvaro Gil)

La banda sonora de Complot també tingué essència castelluda: ha estat composada per Manoli Durá i interpretada per Aloma Albero i Àlvaro Gil al saxo.

 

Els Moros i Cristians envaeixen Onil amb una espectacular i radiant Entrada

Les Festes Majors en honor a la Mare de Déu de la Salut, que començaren el passat 22 d’abril amb la tradicional Nit de Fogueres, continuaren ahir amb la tradicional Entrada de Moros i Cristians.

Els bàndols de la creu i la mitja lluna desfilaren pels carrers d’Onil fins aplegar a la Plaça Major, sota un sol radiant i un oratge que convidava a l’alegria i la festa.

Festes Moros i Cristians Onil Moros y Cristianos Capitans
Una de les capitanes dels Cristians

Els primers en desfilar foren els Cristians, comandats per la Capitania Leones, que destacaren pels seu boato caracteritzat entorn al món de la falconeria, amb falcons, mussols i altres aus utilitzats al món de la cacera. Seguidament gaudirem dels vestits medievals amb els Biscaïns,  dirigits per una esquadra d’amics que presidiren la desfilada engalanats com a reis, al damunt d’una carrossa.  El bàndol cristià posava fi amb els Estudiants, amb una capitania on tots els integrants tenien l’ull tapat a l’estil pirata, i que acabava amb una desfilada humorística on es va repartir el tradicional diari satíric The Migha.

Festes Moros i Cristians Onil Moros y Cristianos Negres
Esquadra de Negres del bàndol Moro

El bàndol de la mitja lluna començava amb els Moros d’Onil, que en aquest cas desfilaren sense capitans per motius de dol, amb una desfilada senzilla però amb uns espectaculars vestits de negre i una gran actuació dels seus cabos d’esquadra.  Encapçalats per la capitania «Yemenies», els Marrocs continuaren la desfilada del bàndol moro, que acabaria amb els Moros Artistes passades les 9 de la nit.

Els actes continuen hui amb el Primer Dia de Trons i Ballà de Banderes pel matí, i l’embaixada per la vesprada. Dijous tornaran a desfilar pels mateixos carrers amb el dia del Desfile, a les 6 de la vesprada.

Podeu veure el programa d’actes al següent enllaç.

 

 

 

Grup de Danses d’Ibi – Fandango de Tres de Xàtiva

0

«Fandango de Tres» de Xàtiva, ballat per el Grup de Danses d’Ibi al Festival del 70 Aniversari (1945-2015) el 25 d’abril de 2015 al Teatre Rio d’Ibi.

Postals per a Diània: Conrado Martínez, ‘Fa la sensació què a Londres és molt fàcil trobar feina’

Postals per a Diània

Conrado Martínez Pascual, primer entrevistat per a la secció "Postals a Diània", al famós Big Ben de Londres

Conrado Martínez Pascual, natural de Benigànim (Vall d’Albaida), es va traslladar a Londres fa ja 4 mesos. El Regne Unit l’esperava per brindar-li una gran oportunitat laboral i, per descomptat, una nova experiència. Conrado és infermer, i actualment treballa com a Staff Nurse al Moorfields Eye Hospital, un centre especialitzat en oftalmologia.


FITXA RÀPIDA
Nom: Conrado
Cognoms: Martínez Pascual
Edat: 23 anys
Poble i Comarca: Benigànim, Vall d’Albaida
Lloc de residencia actual: Barri de Chelsea, Londres
Treball: Infermer, Staff Nurse
Temps vivint fora: 4 mesos


P: Quines raons et fan traslladar-te a Londres i quant de temps portes allà?
R: La principal «excusa» per viatjar a Londres va ser les grans oportunitats de treball que hi ha per als infermers. Encara que personalment ja tenia moltes ganes de viatjar i descobrir món. De fet, abans de mudar-me ací vaig estar dos mesos d‘au-pair a Finlàndia. Ara duc 3 mesos i mig a Londres, que se m’han passat rapidíssim.

P: Anares amb intenció de tornar? O amb l’objectiu de desenvolupar la teua vida allà?
R: No tenia clar el meu futur, sols sabia que anava a quedar-me uns quants anys a Regne Unit. Però al veure lo bé que ens tracten allí i les facilitats que ens donen, a comparació d’Espanya, pareix que convé quedar-se treballant a l’estranger.

Conrado, moments abans d'emprendre el viatge de partidaP: Fou una decisió molt complicada?
R: Realment no. Encara que em deixí als amics i a la família, al no tindre parella em va ser mes fàcil anar-me’n a l’estranger, comparant amb altra gent. A més a més, ja feia molt de temps que volia viatjar, però no tenia temps ni diners per fer-ho.

P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar?
R: El coratge és necessari. Molta gent dubta si anar-se’n o no per el seu nivell d’anglès. Jo ja tenia una bona base, encara que és cert que al principi es pateix un poc. Però el coratge i la seguretat amb tu mateix sorgeixen quan treballes per millorar les teues capacitats, i és llavors quan decideixes emigrar.

P: Et fou fàcil integrar-te en el teu nou destí?
R: La veritat es que sí. Hi ha infermers espanyols i italians que van començar junt amb mi. Ràpidament vam fer tots amistat, i solem anar tots junts. La gent a l’hospital també ens tracta bé, tant professionals com pacients. Al ser una ciutat tan multicultural com és Londres, la gent està acostumada a tractar amb estrangers. Però la veritat és que també m’agradaria conèixer gent que no estigui relacionada amb el meu hospital o amb la residència on visc, cosa que m’està pareixent un poc complicat.

P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que trobes més a faltar del poble?
R: El menjar i el clima, sens dubte. No es que mengi mal a Londres ni que estigui sempre plovent, però la veritat és que eixes dues coses son millor a la terreta! El tema de la festa no es troba tant a faltar, ja que en aquesta ciutat hi ha un ambient realment increïble.

«Molts dubten si anar-se’n o no per el seu nivell d’anglès. Jo ja tenia una bona base, encara que és cert que al principi es pateix un poc. Londres és una ciutat molt multicultural, i la gent està acostumada a tractar amb estrangers»

P: Com és un dia de la teua vida en Londres?
R: Els dies que treballe a l’hospital no solc fer res en especial. L’horari sol ser de 7.30h fins a les 19.00h, per tant, no tinc molt de temps per a fer altres coses. Però quan tinc dia lliure entre setmana, solc aprofitar per a visitar llocs de la ciutat on no haja estat encara, o a passejar per algun parc. Altres voltes simplement me quede a la residència amb alguns companys. També m’he apuntat fa poc a un gimnàs, i solc anar de vesprada cada dos dies amb el meu company de pis italià, Diego.
Els horaris de menjar son un poc diferents als que estem acostumats, ja que ells sopen a les 18.00h-19.00h.
La vida nocturna a Londres és impressionant. Tens molta varietat segons el tipus d’ambient i de música que t’agradi. No hi ha música en català, ni els concerts que tant ens agraden, però puc assegurar què és difícil avorrir-se en aquesta ciutat. També cal dir què tot és molt més car, encara que queda compensat amb els sous, ja que són mes alts en Regne Unit.
L’oratge realment es paregut al de València. La diferència és que sol estar més nuvolat, i uns 4-5ºC menys. però poc més. El mite de que sempre esta plovent no l’he pogut comprovar, al menys fins ara.

P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida londinenc, o hi han certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: Per exemple, jo continue sopant tardíssim, encara que estigui en Londres (a les 22.30h-23.00h). Hi ha coses a les que sí t’adaptes, com que els cotxes condueixen per l’esquerra i, per tant, per a creuar el carrer hi ha que mirar al contrari. Adaptar-se o morir, vaja. També t’acostumes a dir «sorry» a tot hora, en qualsevol situació, encara que realment no faça falta dir-ho, ja que és el que fan els anglesos.

Visita al legendari estadi de futbol anglès de Wembley.

P: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Londres?
R: No crec que siga diferent. La gent al seu temps lliure fa esport, queda amb els amics per anar a fer-se una birra als pubs, a passejar, veient series a casa…

P: Quant a festes i celebracions, què hi trobem?
R: Festes de tot tipus. Per exemple, vaig estar a l’any nou xinés en Febrer, i va ser molt divertit. Dóna la sensació què totes les setmanes hi ha quelcom especial a veure o a fer a la ciutat. La setmana passada va haver-hi una carrera de regates al riu Tàmesi, competint els equips d’Oxford i Cambridge. Hi havia un ambient genial, la gent bevent asseguda a la gespa en una solejada vesprada de primavera, tant abans com després de la carrera. Esta setmana es celebra la marató de Londres. En general, hi ha moltíssims esdeveniments per a tots els gustos.

Conrado al mercat Càmdem Town, un lloc característic on es pot tastar menjar típic de qualsevol lloc del mónP: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: La pluralitat. Veus gent de tot tipus i de qualsevol part del món. Accents diferents, la roba, el menjar, la forma de comportar-se en públic (els italians i nosaltres som els pitjors!), etc. També es nota que no hi ha crisi, em dóna la sensació què és molt fàcil trobar feina, encara que siga de cambrer, però al menys tens oportunitats laborals.

P: Quines són les principals diferències entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: Són mes «parats». Parlen mes fluix que nosaltres en públic, necessiten més espai personal, no són molt de contacte, parlen de manera molt educada, etc. D’altra banda, nosaltres som més familiars i propers, i la nostra comunicació no sol donar peu a malentesos, perquè parlem de manera més directa que ells.

P: Eres l’únic valencià, o coneixes a gent del nostre territori?
R: Conec a una xica de València que du ja un temps treballant en Regne Unit com a infermera. Quan estem junts fem molt d’escàndol parlant!

P: Els valencians sovint concebem Londres com a una ciutat amb llums i cabines roges, museus, torres, multituds de gent per tot arreu i molta pluja… Com a resident, com definiries la ciutat?
R: Eixa es la concepció exacta que té un turista a Londres. Encara que lo de la pluja, per ara,  jo no ho puc afirmar, a tot lo anterior afegiria els mercadets que se fan en certs barris de Londres, on pots trobar qualsevol cosa. Efectivament, és una ciutat amb moltíssima gent, amb un ritme de vida molt intens.

Primer dia a l'hospital de Londres, junt amb companys espanyols i italians

P: Eres infermer, i vas partir amb la feina assegurada… Ens podries explicar en què consisteix?
R: Jo treballe al Moorfields Eye Hospital, el qual està especialitzat en oftalmologia, per tant, el meu cas és un poc estrany. Però amb la meua experiència, i amb la de certs amics que treballen en hospitals generals, conec bé les característiques del treball.
El treball d’infermer és diferent ací. Mentre que a Espanya els infermers són uns «tot-terrenys» (traguem sang, fem electrocardiogrames, posem vies, sondes, medicació…), en Regne Unit cada infermer s’especialitza en una sola cosa i és el que sap fer. Potser per alguns aspectes siga bo per millorar la seguretat del pacient, però de vegades pareix que eixe sistema és poc eficient, degut a que hi ha infermers molt poc formats (principalment perquè no s’esforcen en seguir pujant escalons). Així i tot, es pot arribar molt més lluny com a infermer en Regne Unit que en Espanya.

«Mentre que a Espanya els infermers son uns ‘tot-terrenys’, en Regne Unit cada infermer s’especialitza en una sola cosa. Així i tot, es pot arribar molt mes lluny com a infermer ací, si tens ambició i treballes per aconseguir les teues metes«

P: Creus que a Espanya, o al País Valencià podries desenvolupar satisfactòriament el teu ofici?
R: Actualment ho veig impossible. Ara mateix la situació en finalitzar la carrera és una de les següents: estudiar per al EIR (no hi ha quasi places per a les especialitats, a part què hi ha molt poca varietat d’opcions), fer un màster (els quals són caríssims i no t’asseguren el lloc de treball posteriorment), estudiar per a oposicions (encara que tingues bona nota, sense experiència no es tenen prou punts per a poder treballar). Pots trobar treballs esporàdics en residències d’ancians o, si tens molta sort, a un hospital o centre de salut. Però, a part de que el sou es prou ajustat, són treballs temporals. En Regne Unit totes les ofertes que he vist jo són amb contractes permanents o indefinits, entre altres coses.

Conrado, junt amb la seua companya de treball, Júlia

P: Quines perspectives de futur tens allà?
R: Com li vaig dir al meu millor amic, «tío si em quede treballant ací, acabe de jefe de planta segur!». Degut a la nostra formació i forma de treballar, els infermers formats a València tenim més facilitats que altres per pujar escalons. De fet, a eixe amic que també és infermer, ja li diuen al seu servei «King Ivan».
Si tens ambició i treballes per aconseguir les teues metes, dóna la sensació què ací es poden assolir. Un infermer espanyol amb 27 anys ja estava treballant com a supervisor de UCI en un hospital anglès.
De totes formes, és molt prompte per a dir que me quedaré treballant ací. Tinc 23 anys, i tinc clar que m’encanta viatjar, depenent de si aquest treball m’ho permiteix o no, decidiré.

Connexió amb la terra

Turisme per Londres. Darrere es pot apreciar London Bridge.P: Visites Benigànim amb freqüència?
R: He vingut dos voltes en tres mesos fins ara. Però més avant vull utilitzar les meues vacances per a anar a altres llocs.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Amb els grups de Whatsapp t’assabentes de tot, a part del Facebook.

P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Els temes de la crisi, la corrupció, la situació laboral… Tot això em posa malalt. La veritat és que estic prou desconnectat d’eixe tipus de notícies des què estic a l’estranger, ja que no veig ni la tele anglesa, ni l’espanyola.

P: T’has plantejat tornar a instal·lar-te a Benigànim?
R: A Benigànim no crec, el poble esta bé, però al provar les ciutats estan agradant-me més. De totes formes, sempre torne en vacances i quan tinc lliure.

El Grup de Danses d’Ibi celebrà el seu 70 aniversari amb un festival al Teatre Rio

0
Grup Danses Ibi Plaça Esglesia Danses Balls Teatro Rio  2
La «Jota de Banyeres» posava punt i final a l’actuació del grup actual.

Durant l’acte celebrat el passat 25 d’abril intervengueren grups de totes les generacions , ballant un parell de peces per cada dècada, des de l’any 1964 fins a l’actualitat.

L’aniversari començà a la Plaça de l’Esglèsia d’Ibi, amb una sessió fotogràfica per a cada generació i per al grup en general. Seguidament, continuaren amb un cercavila fins al Teatre Rio de la vila, acompanyats en tot moment per la música de la rondalla i per un ambient de festa i germanor inigualable.

Grup Danses Ibi Plaça Esglesia Danses Balls
Foto de germanor de tots els membres del Grup de Danses d’Ibi a la Plaça de l’Església

 

Una vegada al Teatre Río d’Ibi, començava l’espectacle d’aquest 70 aniversari amb una emotiva narració de la història del Grup de Danses, alhora que una parella transportava un ciri en representació de la seua dècada.  Aquesta introducció acabava amb un grup de xiquets que representaven el futur de l’entitat, i la interpretació de la primera peça de la nit, «L’U Agarrat de la Torre de les Maçanes«, a càrrec del grup actual.

Durant l’espectacle es projectaren un vídeo per  cada dècada, així com un per a la rondalla, amb curiositats i anècdotes divertides contades pels components que han passat per l’entitat.

Grup Danses Ibi Plaça Esglesia Danses Balls Teatro Rio
La dècada del 64-74 ballaren La Joteta Enganyà i La Sandinga de Xixona

Més de 250 balladores i balladors de més de 15 generacions, més de 100 músics i cantaors, i tantíssima gent encarregada de vestir i pentinar, són les xifres que deixen 70 anys de recuperació de les nostres tradicions i de dignificar la cultura valenciana.

«El Fandango d’Onil», «La Sandinga de Xixona», «La Jota del Castellut»… durant el festival es ballaren les peces més populars de les nostres comarques, així com l’estrena del «Fandango de Tres de Xàtiva» a càrrec del grup actual, i com no, de la «Villanera d’Ibi», «La Safanoria», «El Trompot» i la «Joteta Enganyà»,  les peces més importants del repertori iberut. L’acte acabava amb la «Jota de Carrers» ballada arreu del Teatre Río d’Ibi per qui volguera sumar-se a la celebració d’aquest 70 aniversari del Grup de Danses d’Ibi.

Fotografies realitzades per José Antonio Silvestre.

 

 

 

Romu Agulló – Notas de Esperanza

«Notas de Esperanza«,  obra del compositor contestà Romu Agulló,  dedicada a la Plataforma per la Llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat. Interpretada en directe al Centre Cultural «El Teular» amb l’ajuda de Pablo Inoue a la guitarra, Taré Darias al violí i Miquel Lluc a la percussió, el 18 d’abril de 2015.

Podeu col·laborar amb la plataforma, adquirint aquesta cançó en format mp3 a la web de l’autor.

Romu Agullo Notas Esperanza Dependents Llei Dependencia Alcoia Comtat

 

Romu Agulló regala ‘Notas de Esperanza’ als dependents de l’Alcoià-Comtat

0

Romu Agulló regala 'Notes d'Esperanza' als dependents de l'Alcoià-Comtat

Romu Agulló, l’artista de chillout i productor musical contestà, va presentar el passat dissabte la cançó «Notas de esperanza», un regal dedicat a la Plataforma en Defensa de la llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat.

Agulló, acompanyat d’altres grans músics, presentà el CD al Centre Cultural «El Teular» de Cocentaina, els beneficis del qual anirien destinats íntegrament a la Plataforma. «Notas de Esperanza» transmet optimisme, valentia i, per descomptat, molta força per afrontar la vida diària.

Dependents i familiars contaren les seues experiències personals dalt de l'escenari

L’acte començà amb les intervencions d’alguns representants de la plataforma: dependents i familiars contaren les seues experiències personals dalt de l’escenari, tot i que també participà el públic assistent per expressar les seues sensacions. La Plataforma en Defensa de la Llei de Dependència de l’Alcoià-Comtat denuncia les retallades en les partides destinades a la Dependència, una circumstància que pot patir qualsevol, ja que «ser o no ser dependents és una qüestió de segons». Així doncs, reivindiquen unes ajudes dignes, per protegir els seus drets i lluitar per la seua autonomia personal.

 Romu assenyalà que ens hauríem de prendre la dependència com a una cosa pròpia

Seguidament, Romu Agulló, amb la col·laboració especial de Pablo Inoue a la guitarra, Miquel Lluc a la percussió i Taré Darias al violí, feren sonar les «notes d’esperança», una ventada d’il·lusió i bones vibracions per a cadascun dels oients. Romu, a més, assenyalà que ens hauríem de prendre la dependència com a una cosa pròpia,  que no s’ha de qüestionar, i que «El Teular» de Cocentaina hauria d’estar encara més ple, si cap.

Romu Agulló regala 'Notes de Esperanza' als dependents de l'Alcoià-Comtat

L’emblemàtica cançó sonà de nou al final de la vetllada, aquesta vegada amb la presència a l’escenari de tots aquells dependents que estaven presents a la sala.

 

 

Més de 550 persones s’agermanen en Beniarrés amb motiu de la XI Calçotada Popular

0

Calçotada Beniarres La Trocamba Matanusca Ateneu Popular Arrels SaxoEl passat dissabte l’Ateneu Popular Arrels organitzà l’onzena edició de  la Calçotada Popular de Beniarrés, un esdeveniment que aconseguí reunir a més de 550 persones per viure una jornada de festa i trobada.

La participació d’aquest any ha estat massiva: 550 assistents compartiren taula, i gaudiren dels calçots i els embotits propis de la zona del Comtat. Tot i això, moltes persones es van quedar sense ticket per tal de degustar la calçotada, ja que l’aforament es preveia complet fins i tot dies abans de la celebració de l’acte.

Més de 550 persones s'agermanaren a Beniarrés amb la onzena Calçotada Popular
Més de 550 persones s’agermanaren a Beniarrés amb la onzena Calçotada Popular

Després de dinar, la Trocamba Matanusca amenitzà la vesprada al ritme de la seua música ska-balkan-gypsy xaranguera. La diversió continuà a la nit a l’Ateneu Popular Arrels, amb la festa de presentació del Brida Rock, que se celebrarà el pròxim mes de juny a Godella.

La Trocamba Matanusca en acció a la Calçotada de Beniarrés
La Trocamba Matanusca en acció a la Calçotada de Beniarrés

Durant aquesta jornada Beniarrés esdevé el punt de trobada per a molta gent procedent dels Països Catalans, que s’agermanen i posen en comú els costums i les tradicions gastronòmiques autòctones, amb les provinents del Principat de Catalunya: la Calçotada Popular de Beniarrés, de fet, sorgeix per la relació amb companys provinents de Vilafranca del Penedès.  Després d’onze anys, potser es tracta de la més multitudinària i amb millor acollida de totes les celebrades al País Valencià i les comarques més properes.

Els calçots es cuinen «a flama viva», sense rentar-los ni treure’ls la terra. Una vegada cuits s’emboliquen amb papers de diari per a què mantinguen la calor. Seguidament, se serveixen a les grans taulades, acompanyats per la característica salsa romesco. Com que els calçots s’ofereixen tal com provenen de la graella, cal pelar-los i mullar-los a la salsa: per evitar tacar-se la roba, és costum posar-se un pitet.

La temporada dels calçots i, per tant, de les calçotades, comença als últims mesos de l’hivern, i acaba a finals de març o ja començat l’abril. L’origen d’aquest menjar típic possiblement es troba a la població de Valls, a Catalunya, tot i que actualment s’ha estés arreu de molts territoris dels Països Catalans.

La màgia de les plantes i les rondalles de Valor prenen vida als carrers de la vila de Penàguila

0
Daniel Climent  Penaguila Ruta Valor Plantes Magia Rondalles
Daniel Climent

El passat diumenge, vora 150 persones assistiren a la II edició de la Ruta de les rondalles per la vila de Penàguila, una jornada organitzada per la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat, i amb la col·laboració especial de la Casa Rural Valor.

Durant l’esdeveniment, tot un seguit d’escriptors i grans mestres feren un merescut homenatge al patriarca de les lletres valencianes, el gramàtic, escriptor i rondallista Enric Valor. Els oradors contaren conegudes històries i llegendes, totes farcides d’elements pertanyents a la nostra cultura popular. La ruta passava pels llocs més emblemàtics i característics de Penàguila, com el llavador, les restes de la torre Vernet, la porta medieval «El Portalet» o l’entrada al calvari.

Els escriptors i conta-contes Víctor Labrado, Sílvia Blanes, Francesc Gisbert, Almudena Francés, Miquel Puig, Jordi Raül Verdú i Ximo Gadea ens contaren rondalles on els personatges màgics, els espantacriatures de l’imaginari tradicional valencià, i els misteris que envolten els nostres paratges foren els protagonistes. Així, durant la jornada, al voltant de 150 persones gaudiren amb la història de Venturet de Benimarfull, la llegenda del Caro, un mussol amb cap humà, o la popular rondalla Valoriana «I queixalets també…!» d’entre moltes altres.

Almudena Francés
Almudena Francés

Per altra banda, l’etnobotànic Daniel Climent participà de la passejada per tal d’explicar algunes llegendes associades a les plantes autòctones, així com el possible significat de  la presència d’arbres i espècies vegetals als indrets del poble. També parlà sobre els sants que apareixen als taulells devocionaris que es troben pels carrers de Penàguila, segons Climent, «conéixer-los, és conéixer part de la nostra història».

L’homenatjat Enric Valor era de Castalla, però estava molt vinculat al poble de Penàguila, ja que passava llargues temporades en una casa senyorial de la vila, fet que es reflecteix en un gran nombre d’obres i rondalles. Amb aquesta ruta- menció es recorda la seua figura i vinculació amb el poble, un lloc atractiu i amb molt d’encant que paga la pena visitar. També es pretén donar a conéixer la Casa Rural Valor, un clar exemple de què tot pot girar entorn de la cultura.

Francesc Gisbert
Francesc Gisbert

Aquesta ruta s’emmarca dins el projecte «Viatjant i llegint», coordinat per l’escriptor Francesc Gisbert, per fomentar la lectura i les rutes culturals per les nostres comarques.

PilotaVeu es presentarà en societat el pròxim dijous 16 a València

Presentació PilotaVeu 2

El diari digital de la pilota valenciana PilotaVeu, compleix aquest mes d’abril 6 mesos d’existència.

Sis mesos d’intens treball i molt d’esforç que han dut a crear un equip de treball sòlid i un grup de col·laboradors que ha fet possible la consolidació del projecte.

Però aquest treball no serveix de res si no es presenta a la societat, per aquest motiu, el diari ha programat una sèrie de presentacions al llarg del País, per mostrar el web, la seua tasca i en definitiva assolir al màxim l’objectiu principal de contribuir a la difusió i promoció de la pilota valenciana.

La primera presentació serà el pròxim dijous 16 d’abril a les 20:00h al saló d’actes de l’IES Lluís Vives de València (c/ Sant Pau, 4). Un espai emblemàtic, cèntric i amb molta història dintre de la ciutat de valència.

Durant aquest acte, presentat per Guillermo Sanahuja ( Doctor en Ciències de la comunicació), participaran Victor Agulló (Professor de sociologia en la UV) i Victor Iñúrria ( expresident de la FPV) que realitzaran una introducció i valoració històric social de la pilota, Pedro Lopez (vicepresident de la FPV) que explicarà la tasca federativa, i Ricard Sentandreu (Coordinador de PilotaVeu) que explicarà com va nàixer el projecte, les característiques més importats del diari i,a més a més, presentarà un apartat innovador que serà fonamental per a ensenyar el nostre esport.

A l’esdeveniment està convidat tot el món de la pilota, i s’espera un gran ambient i afluència de públic per a conèixer i donar suport a un projecte molt necessari que vol ser la veu de la pilota valenciana.

PilotaVeu / València.

Just I. Sellés presenta un nou llibre fotogràfic i documental: ‘Al-Azraq. El visir que somiava La Muntanya’

1

Portada del nou llibre fotogràfic: "Al-Azraq. El visir que somiava La Muntanya"

L’escriptor beniarresí Just I. Sellés presenta en societat a partir del pròxim 16 d’abril el nou llibre «Al-Azraq. El visir que somiava La Muntanya», un projecte fotogràfic i documental que comença així:

«Sol succeir: l’amnèsia del temps s’acarnissa amb aquells personatges a qui, prèviament, la història ha fet pedaços. Sí, la glòria es reserva sempre per al guanyador, i en la derrota, al vençut no li queda més opció que humiliar la mirada i caminar la polsegosa senda de l’oblit».

Es tracta d’una publicació que complementa la seua novel∙la «Al‐Azraq, el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya», on l’autor recull tota la informació fotogràfica i documental que emprà durant la fase de documentació prèvia a l’escriptura, alhora que exposa les seues pròpies hipòtesis de treball.

Amb la publicació d’aquest llibre, Sellés pretén posar en net la desfigurada imatge d’un valencià extraordinari, com fou el visir Al-Azraq i, així, tancar el cercle que començà a traçar mitjançant l’escriptura de la novel∙la.

La publicació es presenta en un format quadrat, elegant i de mides generoses, molt acurat en els detalls. Conté 208 pàgines i 117 fotografies dels millors paisatges que ens ofereixen les valls interiors de la nostra terra, així com el desglossament de les fonts i fites històriques més rellevants protagonitzades pel visir Al-Azraq.


Des de Diània.tv hem volgut conéixer amb més profunditat en què consisteix aquest nou projecte, així com alguns detalls concrets sobre el procés de creació. Just I. Sellés ens ho conta amb una breu síntesi del què han sigut «5 anys d’esforç i goig»:

P: Que trobarà la gent que fullege «Al‐Azraq, el visir que somiava La Muntanya»?
R: El llibre és el fruit de cinc anys d’esforç i goig, cinc anys de recórrer els que antany foren els dominis del visir al‐Azraq, de contemplar, trepitjar i sentir la terra amb els ulls, les cames i el cor mateix del personatge. El llibre s’estructura en tres parts. La primera introdueix el personatge, raona el mite del Blau i considera la seua relació amb Jaume I alhora que analitza el tractament que el rei fa del visir al Llibre dels Fets. En una segona part es rastregen en profunditat cinc fites històriques rellevants protagonitzades pel visir al‐Azraq en la seua desesperada defensa de la terra. Finalment, en una tercera part, es presenten els paisatges que floreixen al cor de La Muntanya: la mar de serres, barrancs i valls que inspiraren l’escriptura de Al‐Azraq, el Blau.

P: Per què aquest títol?
R: Perquè no hi vaig trobar altre que sintetitzara millor els continguts i l’essència del llibre.

P: Sabem que el procés d’escollir la fotografia de portada va ser complicat amb l’enorme qualitat de les fotos. Per què aquesta?
R: La fotografia de la portada tenia que acompanyar el títol, que ja estava decidit. En un principi la connotació onírica del títol suggeria una fotografia nocturna i vaig pensar que una foto de matinada al castell d’al‐Azraq faria bé el paper; però una bona vesprada, mentre passejava la vall de Perputxent a poqueta nit, Benicadell s’enlairà entre la boira i em mostrà el camí. Pense que Joan Pellicer tenia raó, que Benicadell és la penya per excel∙lència del territori Diànic, el far, la fita geogràfica de La Muntanya, de manera que una fotografia del cim de Benicadell apuntant entre la boira no sols simbolitzava La Muntanya, sinó que arreplegava perfectament eixa connotació onírica que conté el títol. Si a tot açò afegim la tonalitat blavenca de la foto, el vincle entre el Blau, el somni i La Muntanya és presenta clar i senzill.

Just I. Sellés presenta un nou llibre fotogràfic i documental: 'Al-Azraq. El visir que somiava La Muntanya'

P: A qui va dirigit?
R: El llibre complementa la novel∙la “Al‐Azraq, el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya” en tant que recull nombrosa informació del visir que la novel∙la no refereix o que ho fa de manera indirecta. Reconec que han sigut els lector de la novel∙la, amb l’allau de comentaris que m’han fet arribar després de llegir‐la, els que m’han empentat a escriure aquest llibre. Per tant, aquest llibre està dirigit als lector de la novel∙la, a aquells que volen conèixer més de prop l’insigne figura del visir al‐Azraq i, com no, a tots aquells que estimem els paisatges de la nostra terra.

P: Guardes un record especial al voltant d’alguna fotografia en concret?
R: Cada fotografia que presenta el llibre conté un moment d’emoció. De vegades una fotografia ronda el cap del fotògraf des de molts mesos abans d’aconseguir‐la i sols el fet de planificar‐la, d’eixir a la terra per tractar d’aconseguir‐la, és un repte que paga la pena viure’l. En realitat no guarde bon record de cap foto, sinó de les emocions viscudes en la seua recerca.

Les presentacions començaran, com ja hem assenyalat, el pròxim 16 d’abril a Cocentaina, a la Biblioteca Municipal Pare Aques de la localitat. Beniarrés, Onil i Alcoi acolliran els posteriors actes de presentació durant tot el mes. Podeu consultar el calendari de presentacions arreu de les comarques de La Muntanya i els punts de venda a la web de l’autor (www.justselles.com).