Benicolet, els riu-raus de la Vall d’Albaida

D’origen andalusí i amb prou faenes 620 habitants, Benicolet conserva encara els seus riu-raus, les construccions tradicionals on s’assecava la pansa al sol, junt amb un patrimoni hidràulic que travessa tot el terme.

Què visitar en Benicolet?

L’església de Sant Joan Baptista, del segle XVI, i el carrer d’en Mig, usat tradicionalment per a competicions de pilota valenciana, marquen el centre del poble. Un monument recorda «la Poassa», l’antic abeurador comunal per al bestiar. Pel terme es conserven encara restes de riu-raus i d’infraestructures hidràuliques com els assuts de Blai i de la Font del Tap, i l’Arcadeta de la Séquia Nova.

L’origen d’un nom, dues llegendes

El nom de Benicolet ja apareix en documents de la Cancelleria Reial del 1261. L’arabista Asín Palacios el fa derivar de Banu Khulayd, ‘els fills de Khulayd’, mentre que Joan Coromines hi proposa un origen llatí molt diferent: Pinna Collecti, ‘la penya del dipòsit de collites’. Dos camins —l’àrab i el llatí— que confluïxen en el mateix topònim i dibuixen la complexitat d’un país que ha passat per moltes mans.

Siga quin siga l’origen, Benicolet guarda un honor concret: va ser el primer terme municipal de la Vall d’Albaida a caure en mans de Jaume I, ja el 1239, quan la resta de castells i termes de la comarca continuaren en mans musulmanes fins al 1244. El rei va concedir l’alqueria al cavaller aragonés Martín López de Belchite, franca d’imposts, i d’ací ve la seua antiga condició de poble de cavalleria antiquíssima.

Benicolet en els pergamins de Jaume I

El nom del poble desfila unes quantes vegades pels papers de la conquesta. El 31 d’agost de 1251, Ramon de Malla, ciutadà de Barcelona i senyor de l’alqueria de Benicolet, la torna al rei Jaume I. El 24 de gener de 1261, el mateix rei autoritza el cavaller Martí Lopes de Belxit a vendre l’alqueria, que aleshores pertany al terme del castell de Vilella. I el 19 de febrer de 1278, Jaume I entrega al noble sicilià Joan de Pròxita el castell i la vila de Llutxent amb les alqueries de Quatretonda, Pinet i Benicolet: el nucli de la futura baronia de Llutxent, a la qual el poble quedarà lligat durant segles. Molt més tard, el 25 de maig de 1648, el duc de Béjar i de Mandas encara modificarà la carta pobla de Benicolet. Totes estes dates procedixen del cens de senyories històriques valencianes de la Universitat de València, que en cita els documents originals de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

El territori va quedar lligat eclesiàsticament al convent de Corpus Christi de Llutxent des de 1535 fins a 1835. Un dels seus priors més distingits va ser, al segle XVII, el benicoletà fra Joan Canet.

Senderisme a Benicolet

La Via Verda del Serpis, coneguda com la ruta del Racó del Duc, segueix el llit del riu pel seu congost i és apta per a bicicleta de muntanya. Des del poble ix també una ruta circular de 10,5 km i unes 4 hores, de dificultat mitjana-baixa, que passa per la Font de l’Esbarzer, la Cova del Frare, la Cova Fonda i el Castell de Vilella: una fortalesa almohade dels segles XII-XIII considerada la més aïllada de tota la Safor, alçada sobre el Coll de Llautó, el pas natural que uneix la Vall d’Albaida amb la Safor. Entre els paratges d’aigua del terme també destaca la Font de la Murta, arrecerada als ombrius de la serra.

Els barrancs de la murta

Eixa Font de la Murta no du el nom per casualitat. Quan arribaven les festes, la murta era mercaderia: s’encarregaven càrregues senceres per a encatifar els carrers del Corpus i les processons, i els barrancs de Benicolet eren un dels llocs on s’anava a buscar-ne. Un veí d’Oliva li ho contava així a Joan Pellicer:

Per festes t’encarregaven una càrrega de murta com un lujo, i la pagaven bé. Mon pare i io anàvem a fer-la a la muntanya de la font de l’Orn i sobretot als barrancs de Benicolet.

La cultura de la pansa

Els riu-raus del terme no són un caprici arquitectònic: són la memòria d’una faena. Al costat dels sequers, on el raïm moscatell s’escaldava en calderes i s’estenia al sol damunt dels canyissos, les porxades arquejades servien per a alçar-los de pressa quan amenaçava pluja. Es dona per fet que açò és cosa de la Marina i la Safor, però la banda oriental de la Vall d’Albaida hi va tindre la seua pròpia tradició pansera: Benicolet, Terrateig, Montitxelvo, Llutxent, Aielo de Rugat i Rugat.

Ho ha documentat l’investigador Carles V. Fuster Montagut a Panses a l’ombria del Benicadell. Riuraus i sequers a la Vall d’Albaida (Institució Alfons el Magnànim, 2020), guardonat amb el IX Premi d’Investigació de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. El llibre remunta l’ofici fins a l’atzebib andalusí —el raïm assecat al sol— i el segueix fins al 1972, l’últim any en què es va escaldar pansa amb finalitat comercial a la comarca. També hi catalogava els 25 riu-raus valldalbaidins millor conservats i hi reservava un espai a la Festa de l’Escaldada, que cada any torna a encendre les calderes com a mostra etnogràfica.

La fil·loxera del 1910 va trencar de soca-rel eixe cicle de prosperitat: la malaltia va arruïnar les vinyes i va obligar a emigrar més d’un quart de la població cap a Barcelona, València i l’Argentina —una diàspora que Benicolet compartix amb molts altres pobles de tradició pansera de la Vall d’Albaida.

Antoni Ferrando, un filòleg de Benicolet

El pròleg d’aquell llibre el signa Antoni Ferrando i Francés, nascut a Benicolet el 9 de setembre de 1947 i un dels filòlegs valencians més influents del últim mig segle: catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1985 i acadèmic fundador de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2001. Un poble de sis-cents habitants amb un dels grans estudiosos de la llengua entre els seus fills.

Les danses de Benicolet

El poble ha donat nom a una de les danses tradicionals recuperades de la Vall d’Albaida, un ball pla que hui torna a sonar amb dolçaina i tabalet en l’Aplec de Danses de la Vall d’Albaida. L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar la cançoneta que l’acompanyava, en què fins i tot s’hi cola l’horta:

A ballar les danses de Benicolet,
una tomaqueta i un pimentonet.
Canten i ballen a la Pobla del Duc.

Eixe últim vers agermana Benicolet amb la Pobla del Duc, senyal de com les tonades de ball passaven de poble en poble per tota la comarca.

Festes a Benicolet

Les festes patronals, el primer cap de setmana d’agost, honoren la Immaculada, la Divina Aurora i el Crist de la Fe, amb desfilades de Moros i Cristians.

Més informació al web de l’Ajuntament de Benicolet.