Xixona, la ciutat del torró

Xixona és la capital de la Foia de Xixona, una subcomarca de muntanya integrada hui en l’Alacantí. Tradicionalment la Foia es corresponia amb l’antic terme general de Xixona —Xixona i la Torre de les Maçanes, amb la Sarga com a llogaret xixonenc—, encara que moltes delimitacions hi afigen també Busot i Aigües per la seua proximitat geogràfica i cultural. Arrecerada al pujol del seu castell, alçat pels musulmans al segle XII, Xixona és sobretot coneguda per una cosa: el torró.

Dels alfajors àrabs al torró industrial

Van ser els àrabs els qui van introduir a la zona l’alfajor, un dolç que, junt amb l’abundància d’ametles i mel de la comarca, va sentar les bases del que acabaria sent el torró de Xixona. Ja documentat a la vila al segle XVI, el torró va començar a industrialitzar-se al segle XIX, i a la dècada de 1940 va acabar substituint l’agricultura com a motor econòmic del poble, un lloc de clima sec ideal per a la seua elaboració i conservació.

Xixona segons Pellicer i Cavanilles: l’ametla i el quermes

La cançoneta popular que Joan Pellicer va arreplegar a Castalla -el poble d’Enric Valor, la porta oest de la mateixa serralada- no deixa dubte de per què Xixona és, des de fa segles, terra d’ametlers:

Don Xotxim se’n va a Xixona; / de Xixona, què em dura? / Ametles de la marcona / i un bon penjoll de raïm.

Abans que el torró, però, Xixona va viure d’un altre tint vermell: el quermes, la cotxinilla de la coscoja de la qual s’extreia la grana o escarlata amb què es tenyien els teixits més valuosos. Antonio Josep Cavanilles, a les seues Observaciones sobre el Reyno de Valencia, ja va deixar constància -recull Joan Pellicer al seu catàleg etnobotànic- de les nombroses colles de gent que cada mes de març eixien de Xixona a la recerca del quermes per la muntanya.

Les aixames que acompanyen les estrenes

La nit del 24 de desembre, Xixona és un dels onze pobles diànics on encara s’encenen torxes d’espart per a rebre el solstici d’hivern. La particularitat xixonenca la va deixar escrita l’etnòleg Àlvar Monferrer: ací les torxes no es roden només per rodar-les, sinó que van amb la gent que ix a cantar de porta en porta.

A Xixona passegen les aixames, que són d’espart trenat i, enceses, acompanyen els qui ixen a demanar les estrenes.

D’on ve la paraula «aixama»

El nom canvia de poble en poble i el mapa és un festival: aixama a Xixona i Tibi; xameles a Balones, Gaianes i Onil; ximeles a Famorca; matxales a Almudaina; mitxoles i tximeles a Castells de la Serrella; falles a Alcosseret de Planes i Petrer.

La creença popular més estesa lliga «aixama» amb l’eixam d’abelles, per la pluja d’espurnes que fa la torxa quan gira. És una explicació bonica, però Joan Pellicer no la dona per bona: al seu catàleg escriu que es tracta d’un mot d’origen incert, que no és d’herència catalana, i que versemblantment és aràbic -potser de l’arrel g-m-l, «arreplegar»-, amb la hipòtesi raonable d’un gómala, «manat», creat per l’àrab valencià. I afig una conseqüència que ho lliga tot: maixela o maissela serien una metàtesi de xamela. És a dir, que la torxa no és un eixam: és un manat, una braçada de coses arreplegades i lligades. Que és, exactament, el que és.

Pellicer va encara més lluny i proposa emparentar les xameles diàniques amb els fallaires del Canigó que Verdaguer va cantar -«ses trenta enceses falles com trenta serps de foc»-, amb una diferència de calendari: allà, la nit de Sant Joan; ací, la nit de Nadal. Dos solsticis, el mateix foc que gira.

Comparteixen la tradició Tibi, Onil, Relleu, la Torre de les Maçanes, l’Orxa, Gaianes, Fageca, Benimassot, Beniarrés i Millena. Els detalls, a la Rodà de les Aixames de Diània.

Senderisme per la Foia de Xixona

Una llarga ruta de muntanya (bici o a peu) uneix Mutxamel, Busot, Aigües, Relleu i el port del Collao amb la Torre de les Maçanes i Xixona, resseguint la carena que separa l’Alacantí de la Foia. Els amants del cicloturisme troben també la Ruta 6 Touring, de 125 km, que enllaça la Font Roja amb Xixona a través de paisatges de muntanya mediterrània. Entre Xixona, Ibi i Alcoi s’alça la Serra de la Carrasqueta, que dona nom al port i al mirador dels 1.020 metres -un dels punts de vista més coneguts de tota la comarca, amb l’Aitana i la costa al fons- i als seus boscos de carrasca. L’excursionista Rafael Cebrián hi va dedicar el volum V (1994) de la seua col·lecció Montañas Valencianas, junt amb la Serra de Mariola, el Carrascar de la Font Roja i la Serreta.

Xixona sona: Mugroman

Xixona és també el poble del grup Mugroman, banda de música en valencià amb dècades de trajectòria i un lloc propi en l’escena musical de les comarques centrals.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Xixona.