Quatretonda, el poble del marbre rosat del Buixcarró

Quatretonda és un municipi del sector nord-est de la Vall d’Albaida, als peus del massís del Buixcarró, la serra de 672 metres que ha donat, des de temps romans, un dels marbres més apreciats del País Valencià.

El marbre que va vestir la Valldigna

Les pedreres de marbre rosat del Buixcarró s’exploten des d’època romana, i eixe mateix marbre -conegut precisament com a marbre del Buixcarró- va servir per a enriquir el monestir de Santa Maria de la Valldigna, a pocs quilòmetres d’ací. La serra de Quatretonda, declarada Paratge Natural Municipal el 5 de maig de 2006 per la seua vegetació, fauna i patrimoni arquitectònic, conserva també jaciments de l’edat del bronze i ibers als paratges dels Castellarets, Mahiques i Nulles, i restes romanes a Simona. Entre la Mola i el Xim creix, a més, un dels rars palmerals naturals de margalló (Chamaerops humilis) de tot el territori diànic, una espècie que rarament s’allunya més de cinquanta quilòmetres de la mar.

Un corral redó, i un germà menut a l’altra banda del Benicadell

El nom del poble ha fet córrer tinta: hi ha qui l’ha volgut iber i qui l’ha volgut llatí. La lectura més estesa hui, la del geògraf Joan Carles Membrado, el fa vindre del llatí corte rotunda –«corral redó», quadra redona-, i el situa en la família de noms de municipi nascuts d’una construcció ramadera.

El detall bonic ve després: a l’altra banda del Benicadell, a la vall de Seta, hi ha Quatretondeta, que no és cap coincidència sinó el diminutiu d’este mateix nom -com Billeneta ho és de Villena. De fet, en el segle XVI el poble de muntanya encara s’escrivia sense diminutiu: al quadern del visitador de moriscos fra Bartolomé de los Ángeles (1528-1529) apareix com «Cuatritonda dicta de l’Almirante», i calia afegir-li el senyor per a distingir-lo d’este. Dos pobles, dos comarques, un sol corral redó.

Festes: el Crist de la Fe i els fanalets de meló

Les festes patronals de Quatretonda les organitzen els jóvens del poble junt amb l’ajuntament, i tenen quatre titulars: la Mare de Déu del Roser, la Divina Aurora, Sant Josep i el Crist de la Fe, amb processons, misses, orquestres i varietats.

Però l’acte que fa el poble reconeixible és un altre, i és dels xiquets: el dia dels fanalets, quan la canalla recorre els carrers amb fanalets fets de meló -buidats, calats i amb una llumeta dins-, i s’hi donen premis als millors. No és casualitat que siguen de meló: ací al meló se li ha tingut sempre una devoció especial.

Melons, i què fer-ne quan sobren les pepites

Joan Pellicer destaca «aquells melons tendrals, dolcíssims, de pell fina i groga» que es criaven als plans de Quatretonda i de Fontanars dels Alforins, i els melons d’hivern, collits just abans de madurar i penjats d’un cordell a les bigues de la casa o de la pallissa, als llocs més secs i airejats, per a tindre’n tot l’any.

I de les pepites, res es tirava. Una veïna del poble li va contar a Pellicer com es feia l’orxata de pepites de meló, que a Quatretonda es bevia tot l’any:

Primer les arremullaves i després, en eixos morters de cul de gerra, allí, posaves un grapaet d’arròs cru, i ho picaves, picaves, i menejaves; després li afegies aigua de la botija fresca de l’aire del corral, o d’una botella amorrada cap a dins del pou… i sucre a gust de cadaú, i ben menejat. Era molt bon refresc per a la panxa.

El cartosanto, el card de la Quaresma

Hi ha un card silvestre que Joan Pellicer va aprendre a menjar precisament ací. És el cartosanto (Carlina gummifera), que a Quatretonda creix pels marges de terra grassa i «reboña», i del qual el botànic va escriure que és «la localitat on primer ens van ensenyar el seu ús culinari». Se n’aprofitava el tronxet, grosset i sucós, llevant-li les punxes com si foren penques, i era menja de temporada forta: arròs caldós amb cartosantos i guixes, plat tradicional del Dimecres Sant, i el guisaet de cartosanto, «molt típic i saborós» per a tota la Quaresma. Un veí ho explicava amb l’ull del llaurador:

Es menja l’ull, abans de voler espigar-se, tallant amb la falç arran de terra, tot lo que és el tronquet llevant-li les punxes de les fulles, com si foren penques. És molt bo per a fer el dinar, arròs caldoset amb cartosantos.

L’herbolària de Quatretonda

Quatretonda ha tingut sempre una relació estreta amb les herbes remeieres, fins al punt de comptar amb un botànic propi: Josep Enric Oltra i Benavent, «botànic arrelat al terrer», és autor de l’estudi Fer Herbes a Quatretonda, una de les fonts que el mateix Joan Pellicer cita en la seua tesi etnobotànica sobre el territori diànic. La memòria oral del poble guarda també el testimoni de Rosa Benavent i Benavent, nascuda el 3 d’octubre de 1926, filla de llauradors i amb totes les arrels a Quatretonda:

«Ma mare sabia de tota classe d’herbes, tenia el rebost ple d’herbes: el mesto, l’alborcer, l’arenària, el gorromino, de tot, dins d’uns saquets que penjava en els clauets d’uns llistons que li havia fet el fuster a posta.»

D’eixa mateixa casa ix un remei que ha arribat sencer fins hui: l’herba cuquera bullida, presa en dejú i en novena, per als cucs dels xiquets. «Si alguna dona li deia a ma mare que el seu xiquet tenia cucs, ella li deia: pren, bull això i fes una novena, i s’acabaran els cucs.»

La mata que es va assecar i l’home que es va curar

Entre les creences que Pellicer va arreplegar al poble n’hi ha una que és pura màgia de transferència, d’eixes que expliquen com pensava la medicina popular. Un veí li va contar que son avi tenia l’aliacà -mal de fetge-, i que li van portar del bancal una mata de manrubi amb arrels i tot i la van plantar al costat del picador d’espart. L’avi hi orinava damunt cada dia, sempre que li venia de gust, fins que la planta es va assecar i ell es va curar: el mal havia passat de l’home a la mata.

Les serps i el panical

D’eixa mateixa saviesa de camp naix una altra creença que Pellicer va arreplegar al poble. A Quatretonda diuen que les serps, abans d’engolir-se un gripau, es refreguen per les fulles punxoses del panical per a fer-se immunes al seu verí. No és casualitat: el panical o card girgoler ha sigut sempre, entre llauradors i caçadors, el gran contraverí contra les picades de sacre i altres bitxos verinosos, i és una de les plantes que dona nom a l’herberet, on serveix per a contrarestar la toxicitat del timó reial.

Un triangle de l’oli amb Benigànim i Llutxent

Quatretonda forma, junt amb Benigànim i Llutxent, un veritable triangle econòmic gràcies a la potent activitat de les cooperatives agrícoles de la zona, centrades sobretot en la producció d’oli d’oliva verge de qualitat.

Senderisme pel terme

Una ruta circular ix del poliesportiu i, per camins agrícoles, passa pel pou del Ramalero i el barranc de la Cova de la Figuera, resseguix part de l’ombria de Torrella i torna pel barranc dels Covarxons. La serra del Benicadell, amb el seu cim de 1.104 metres, tanca l’horitzó de Quatretonda i ha sigut durant dècades testimoni del pas dels traginers de neu, que baixaven el gel de les neveres del Benicadell fins al port d’Albaida.

L’església dels Sants Joans

L’església dels Sants Joans va començar a bastir-se al segle XVI, amb una bella portada renaixentista a la qual se sumen elements barrocs i reminiscències gòtiques, resultat de segles de reformes i ampliacions successives.

Un poble que ha acollit festivals infantils

Quatretonda ha estat també escenari de propostes culturals per als més menuts, com l’edició del festival «Feretes i Cançonetes» que va omplir de música i activitats els carrers del poble per Nadal, la primera vegada que este esdeveniment infantil arribava a les comarques centrals valencianes.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Quatretonda.