Muro d’Alcoi, el poble entre el Serpis i l’Agres on se’n va el tio Pep

Muro d’Alcoi és un municipi d’El Comtat entre els rius Serpis i Agres, envoltat de pins i ametlers, amb un origen àrab que encara es nota en els carrers estrets del seu nucli antic. És també el poble que dona nom, capital i estructura administrativa a llogarets com Turballos, Setla de Nunyes i Benàmer.

De Çalema Hoto a Roger de Llúria

Abans de la conquesta, Jaume I va concedir la vila de Muro a Çalema Hoto, un musulmà de Xàtiva. Més avant, Jaume II va cedir Cocentaina i els seus llogarets -Muro inclòs- a Roger de Llúria, l’almirall que tants serveis prestà a la Corona d’Aragó. Els carrers estrets i el nucli antic reflecteixen encara eixe passat de convivència de cultures, amb noms de barris i traces arquitectòniques d’arrel àrab.

«El tio Pep se’n va a Muro»: la cançó que va traure el poble a passejar

Hi ha pobles que ixen als llibres i pobles que ixen a les cançons. Muro ix en la cançó valenciana més cantada de totes, i el motiu és ben prosaic: la gent de la contornada venia ací a la fira a comprar bestiar i carro. La lletra la va arreplegar Manuel Sanchis Guarner a Els pobles valencians parlen els uns dels altres -la versió que va anotar a Alcoi diu així-:

El tio Pep se’n va a Muro.
De Muro què em portarà?
Una tartana i un burro
per a anar a passejar.

El tio Pep ja té el burro,
que molts quinzets li ha costat,
i tota la gent de Muro
diuen que l’han enredat.

La cançó continua, i acaba com solen acabar estes coses: «el ruc li ha dat tres patades i l’han dut a l’hospital; té tres costelles trencades i tot lo cos li fa mal». Lluny d’ofendre’s per la fama de tractants espavilats, a Muro se l’han feta seua: el tio Pep té escultura pròpia a l’entrada del poble -amb burro i tartana inclosos- i un parc que porta el seu nom, i la cançó es canta com un himne en l’acte d’obertura de la fira. Segons la tradició local, darrere del personatge hi hauria un home real, una mena de recader que a finals del segle XIX portava encàrrecs entre Alcoi, Cocentaina i Muro.

La Fireta de Sant Antoni, des de 1738

La fira de la cançó existix encara i és una de les cites més veteranes de tot el territori: la Fireta de Sant Antoni se celebra des de 1738 i ocupa tres dies de gener, quan els carrers del poble es converteixen en mercat i mostrador d’oficis. Al llarg dels anys ha anat sumant-hi l’Aplec de Danses -que organitza el Grup de Danses Baladre-, el concurs de composició per a dolçaina i percussió i espectacles de carrer. En Diània TV n’hem contat les últimes edicions a «Muro obre la Fireta de Sant Antoni». Muro ha estat també seu del Festitró, el festival de música infantil en valencià de l’Alcoià i El Comtat, i de la Trobada d’Escoles Valencianes de la comarca.

Festes: la Verge dels Desemparats i les Entrades de maig

La festa gran de Muro són els Moros i Cristians en honor de la Verge dels Desemparats, la patrona a qui està dedicada l’ermita neoclàssica del poble. Els dies grans cauen al maig -en 2026, del 9 a l’11-, amb l’Entrada Mora el dissabte i l’Entrada Cristiana el diumenge, les dues a les cinc de la vesprada. Són desfilades multitudinàries: les últimes edicions han arribat a reunir més de quatre mil festers entre les dues entrades, una xifra enorme per a un poble d’uns nou mil habitants. La música la posen la Unió Musical de Muro i la colla La Xafigà, que cada any estrenen peces dedicades als càrrecs festers.

L’ermita, l’església i els paratges del terme

Entre el patrimoni de Muro destaquen l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, d’estil neoclàssic, i l’església de Sant Joan Baptista, un temple renaixentista. Pel terme municipal es troben paratges d’interés natural per al senderisme i el passeig com la Penya del Frare, Fontanars, la font del Baladre i el Racó Llobet, mentre que els llogarets de Turballos, Setla de Nunyes i Benàmer conserven encara el caràcter morisc del seu origen.

Senderisme: l’Estret del riu Agres i la font del Baladre

El riu Agres travessa el terme de Muro per un congost conegut com l’Estret, tancat entre els cingles de la Penya del Frare. Just davall d’esta penya, l’etnobotànic Joan Pellicer va documentar la font del Baladre, batejada per les mates de baladrera que hi creixen a la vora de l’aigua. És, de fet, el primer topònim que Pellicer anota al seu catàleg quan arriba al baladre -«dins el riu Agres al seu pas per l’Estret, just davall del cèlebre penyal del Frare»-, per davant de la partida del Baladre d’Oliva, la font del Baladrar de Pego, la de Beniatjar o el toll dels Baladres d’Ebo. És un dels racons més frescos i menys coneguts del terme, ideal per a combinar amb els paratges de Fontanars i el Racó Llobet en una eixida a peu curta però ben ombrejada. Al terme queda també, com a nom, la Cova de les Pruneres, no lluny del barranc de la Cabrantà de Manola.

Més de dos mil cortines de baladre

Eixe mateix baladre del riu no era només paisatge: era matèria primera. A Muro, Pellicer va entrevistar un home que se n’havia fet una especialitat, la de fabricar cortines de baladre per a les portes de les cases -eixes cortines de trossets de tija enfilats que penjaven a l’estiu per a espantar les mosques-. Anava a buscar-la ell mateix al riu «en unes estisoretes manuals», triant les vares que podia foradar amb un ferro; les tallava un dia per a l’endemà, perquè el baladre havia de «morir-se el cor» -pansir-se- abans de deixar-se enfilar. Després venia la feina de precisió:

Me’ls tallava els canuts a mida de 7 o 8 o 10 cm… M’ho enrastrava en rastres de dos metres o dos metres i mig, segons l’altura de la portalada, perquè la portalada té 1’80 o 1’90 i hi ha portalades de 2 m, i aixina fea rastres, i en una portalada entraven 40 o 50 rastres. I llavors io penjava la cortina, i les venia prou bé perquè em guanyava prou diners en elles. Eixa era la meua especialitat, les fea aixina per a que la cortina tinguera joc i auixara les mosques, perquè llavors hi havia molta mosca i la cortina s’estilava molt. Io en tinc moltes, moltíssimes fetes… en tindré fetes més de dos mil de cortines de baladre.

Per a la mateixa guerra contra la mosca, a Muro penjaven al corral rams de julivarda (l’olivarda) «per a auixar les moscardes». I encara hi ha un tercer truc de casa: les dones que feien formatge blanquet partien un brot de lleterola, en tiraven unes gotes de llet dins del perol i «quallava de seguida la llet de les cabres».

Baladre, la paraula que va acabar sent el nom del poble ballant

La font, el riu i les cortines no són els únics llocs on apareix la paraula. Des de 1979, el grup de danses de Muro es diu, precisament, Grup de Danses Baladre, i amb ell la Rondalla Baladre i una escola pròpia que ha anat passant el repertori d’una generació a l’altra. Organitza l’Aplec de Danses de la Fireta de Sant Antoni i la dansada de carrer del «Palacio», i des dels anys huitanta ha portat els balls de Muro a intercanvis per mig món -Itàlia, Alemanya, França, Polònia, Portugal, Galícia, les Illes, les Canàries-, a banda d’acompanyar musicalment altres pobles del voltant, com la mostra de balls tradicionals de Gaianes. Un arbre de riu, una font, una cortina de portalada i un grup de danses: al final, tot a Muro porta el mateix nom.

L’oli de Muro: blanqueta, alfafarenca, genovesa, cuquello i queixalet

Al catàleg de Pellicer, cada poble de la comarca té la seua llista d’olives, i la de Muro és de cinc noms: blanqueta, alfafarenca, genovesa, cuquello i queixalet. De la primera, la més estesa, l’informant deixa un judici sincer: l’oli de la blanqueta «arrapa una miqueta» i és inestable, s’enrancia de seguida. L’alfafarenca -la d’Alfafara, que a Agres ocupa el 95% del terme- té la fulla més estreta i llargueta, i el queixalet, llarguet, és el que a Benimarfull reserven per a l’aigua-sal. Un mapa d’oliveres que canvia de nom cada dos quilòmetres.

I encara un arbre singular: Pellicer inclou entre els arbres remarcables del territori l’esvelt llidoner de l’Hort de la Batà de Muro, que fa ombra a un teix espigat -un teix, ací baix, no és cosa de cada dia.

El terratrèmol oblidat de 1644

Mig segle abans que el terratrèmol de 1748 arrasara el castell de Montesa, una altra sotragada ja havia colpit esta comarca: el naturalista Cavanilles hi recull, en una nota a peu de pàgina, que en 1644 «fuertes terremotos» van sacsejar la Baronia de Planes, les valls de Perputxent i Travadell, el comtat de Cocentaina i Alcoi, enderrocant pobles sencers. A Setla de Nunyes -la «Selva de Núñez» que cita Cavanilles- només van quedar dretes tres de les cinquanta cases que tenia, mentre que a Alcoi i a Muro «cayeron calles enteras». Els temblors es van allargar mesos, i durant set anys es va observar com fumejava un barranc del sofre de la zona.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Muro d’Alcoi.