Rebeca Gómez, natural de Benigànim (La Vall d’Albaida), viatjà a Irlanda 7 mesos enrere. Ho feu per encetar una nova etapa laboral com a au pair, una de les professions més demandades als països del nord d’Europa. Rebeca trià aquest destí per tal d’aprendre anglés amb absoluta solvència, com a una llengua «quasi materna».

Nom: Rebeca
Cognoms: Gómez López
Poble i Comarca: Benigànim, La Vall d’Albaida
Lloc de residència actual: Dalkey, Dublín, Irlanda
Treball: au pair
Temps vivint fora: 7 mesos

P: Quines raons et fan traslladar-te a Dublín i quant de temps portes allà?
R: Al acabar la meua carrera universitària (Gestió i Administració Pública) vaig estar plantejant-me fer el màster, però al fer l’entrevista amb la vicerectora de Cooperació Internacional i Desenvolupament (el qual jo volia cursar) vaig decaure al veure que la taxa d’ocupació és extremadament preocupant. Després, analitzant els perfils que demanaven les empreses, em vaig adonar que el més important és tindre l’anglés com a llengua quasi materna, així que vaig decidir anar cap a Irlanda per millorar-lo. A més a més, no hi havia futur per a mi amb la situació econòmica espanyola, la majoria dels meus companys de carrera que han aconseguit feina és a tendes comercials que no tenen res a veure amb la nostra vocació, d’altres estan preparant-se oposicions, i uns pocs fent un màster per especialitzar-se en alguna altra rama relacionada amb la nostra.
Vaig arribar a l’oest de l’illa en octubre i ara fa dos mesos que visc a 15 km de la capital, en una població anomenada Dalkey.

P: Anares amb intenció de tornar? O amb l’objectiu de desenvolupar la teua vida allà?
R: En principi vaig arribar amb l’objectiu d’aprendre anglés i cursar el màster a Mèxic, ja que l’ajuda econòmica és major que a Espanya. La veritat és que li he pegat moltes voltes a la situació, i l’únic que tinc clar és que a Espanya tornaré en uns quants anys.
També m’he plantejat viure ací. Hi han bones ofertes de treball a les empreses, i les condicions laborals milloren les de la terra a gran escala. A més a més, com Irlanda és el paradís fiscal per a les empreses, moltes com Pay Pal o Google tenen ací la seva seu, per això hi ha demanda de castellanoparlants als llocs de treball d’aquestes empreses, per poder comercialitzar amb el mercat espanyol. Però al mateix temps, ara que encara sóc jove, el que més m’agradaria ser és una “trotamóns”. L’última idea que en ronda pel cap, és anar 3 mesos a Equador, a fer algun tipus de voluntariat de setembre fins a Nadal, ja que el meu contracte a Irlanda acaba a la meitat de juliol.

«No hi havia futur per a mi amb la situació econòmica espanyola, la majoria dels meus companys de carrera que han aconseguit feina és a tendes comercials que no tenen res a veure amb la nostra vocació»

P: Fou una decisió molt complicada?
R: La veritat és que no. Sóc molt decidida i sempre m’han agradat les aventures. No tinc por a res, i sempre he sigut prou independent, cosa que fa que sigues més llançada. Per a mi el més important és aconseguir els meus objectius, m’agrada superar-me a mi mateixa, així que accepte qualsevol repte que em propose. En aquesta vida crec que no hi ha que existir un no per resposta. El risc és el que fa que et sentis viu, a part de la pròpia satisfacció de créixer a nivell personal.

P: Què hi ha del component del coratge a l’hora de decidir emigrar?
R: Sincerament, no saps com serà la teua nova vida allà a l’hora de marxar. Per sort, jo vaig arribar ací i tenia una amiga vivint a uns 50 km de mi, i abans de vindre, ja havia parlat amb algunes altres au pairs que vivien en la meua zona. Hui dia, amb les xarxes socials, és més fàcil prendre la decisió. No sóc l’única amb aquesta situació, com jo hi han molts espanyols a Irlanda, i ací estem tots units com una gran família: qualsevol dubte que tingues, només cal preguntar-ho en les pàgines que tenim en comú, i tothom es bolca per contestar-te, o simplement quedar per prendre alguna cervesa amb bona companyia.
A més, els irlandesos són dels ciutadans més simpàtics i oberts que pugues trobar. Recorde anar per Dublín amb el mapa de la ciutat, i parar-me gent irlandesa preguntant-me si necessitava ajuda o indicacions. Els encanta fer-te riure i contar-te les seues anècdotes a Espanya, ja que no he conegut cap que no hi haja anat almenys una vegada cap allà a estiuejar.

P: Et fou fàcil integrar-te en el teu nou destí?
Si, la veritat és que molt. Em van donar totes les facilitats, i el primer dia ja vam eixir una colla de quatre au pairs a conéixer el poble. Allà vam fer els nostres amics irlandesos, amb els quals tinc encara contacte i una gran amistat. En la nova ciutat a la qual visc, també va ser molt fàcil l’adaptació. Com he dit abans, vaig preguntar per un grup de «au pairs in Dublin» i vaig conéixer a la meua actual colla, la qual és d’allò més internacional.

P: A banda de la família i els amics i amigues, què és allò que més trobes més a faltar del poble?
R: El menjar: les fruites i hortalisses del camp i la gran varietat. Crec que tots els que vivim ací i som d’altres països pensem el mateix. Ací a tothora estan menjant creïlla i totes les receptes irlandeses la porten, una de les conseqüències de l’època de fam que passaren a causa del poder anglés.
També trobe a faltar  l’humor espanyol i sentir el valencià, a més del sol, ja que en hivern és quasi impossible veure’l: amaneix a les 8h i el sol s’amaga a les 16h… Vaig estar vora un mes sense veure’l, però ara passa el contrari: en ple juliol amaneix a les 4 am i obscureix cap a les 11 de la nit, increïble!

P: Com és un dia de la teua vida en Dalkey?
R: Doncs, em solc alçar a les 7h per portar als nens a l’escola amb el cotxe, i després tinc tot el matí lliure fins que acaben. Si fa bon oratge, busque llocs d’interés per visitar amb bicicleta, ja siguen platges o parcs, i allà practique un poc de ioga. De vegades les altres au pairs també s’apunten a les excursions. Intente també estudiar un poc d’anglés pels matins, a més que tinc classes, dos matins i una vesprada. Alguna nit entre setmana eixim per prendre alguna cosa al Forty Foot, que és el nostre punt d’encontre en Dun Laoghaire, un bar restaurant a la vora del port. Els caps de setmana són per fer viatges. Aquest últim que hi havia «bank holiday» (dies de festa) vaig visitar una altra au pair que viu a Cork (al sud d’Irlanda). Vam llogar un cotxe i vam fer turisme per alguns dels pobles d’allà. I després gaudir de Dublín, ja que té moltes activitats per oferir, com festivals, cultura, museus, parcs… Fa dues setmanes van celebrar la fira d’abril sevillana al Grand Social, on oferien menjar valencià com és la paella (feta per un xic de Sueca), i tapes típiques de la terra, el típic rebujito i sangria. La veritat és que hi han moltes ofertes de viatges barats i de duració d’un dia, així que és un no parar. Hi han moltes facilitats per viatjar i aquesta illa és impressionant i una preciositat. Fa dos mesos que no passe cap cap de setmana a la casa on visc.
L’oratge… és veritat que plou prou, però t’acostumes i agafes el impermeable, i és com si no passara res. Jo he arribat a casa amb litres al damunt de pluja, però em resulta d’allò més normal. I has d’eixir amb diverses capes, perquè als bars fa calor i fora molt de fred, apart què en un dia pots tindre les quatre estacions de l’any, així que les ulleres de sol i el paraigües sempre van amb tu. Nosaltres fem la broma d’anar vestits com a cebes, 4 o 5 peces de roba per un mateix dia. I segurament les utilitzes totes.

La vida nocturna és totalment diferent, però també té el seu esplendor. Ací ixes sobre les 7pm i com a molt tard pots trobar el Dyceis, una discoteca que tanca a les 4 de la matinada i que té ofertes amb la beguda (cal dir que està sempre plena d’espanyols). Però normalment els pubs tanquen sobre les 2 o 2:30 de la nit, i les discoteques a les 3. Ací la gent és més d’anar al pub i escoltar música en directe. Els encanta. També és cert que a la gent els encanta eixir. Tothom, tinga la edat que tinga, ix el cap de setmana a ballar i prendre les seues cerveses: pots veure a la àvia, la mare i a la néta juntes en la mateixa taula gaudint d’una bona pinta de Guiness. També hi ha molta costum de fer una «house party,» és a dir, una festa a una casa una vegada ja estan tancats els llocs nocturns. És molt fàcil que et conviden a anar a alguna, encara que conegues a la gent d’eixa nit, i allí t’ofereixen beguda completament gratuïta.

P: T’adaptes al 100% a l’estil de vida irlandès, o hi han certes coses que mai canvien siga quin siga el lloc on vius?
R: La veritat és que m’he adaptat bastant als horaris de menjar i a la vida nocturna. El que no canvia és la manera de cuinar i la passió d’estar sempre fora de casa, encara que no faça sol com a la terra. També, que quan estem espanyols junts, som molt escandalosos, és nota que som forasters tan sols per eixe detall.

«Has d’eixir de casa amb diverses ‘capes’ de roba, perquè als bars fa calor i fora molt de fred. Apart, què en un dia pots tindre les quatre estacions de l’any: les ulleres de sol i el paraigües sempre van amb tu»

P: La gent aprofita el temps lliure de manera diferent a Dublín?
R: Les famílies solen passar els dies d’entre setmana a casa amb els nens després de treballar, però els caps de setmana solen eixir. I els dies que fa sol, tot el món ix al carrer, les cases estan completament buides. Ixen al parc, al zoo o la platja i a menjar gelats (encara que faja 2 graus de temperatura).
Dublín sempre està ple de gent, crec que no existeix cap dia que no tinga vida, és increïble el moviment que té i com de xicoteta és al mateix temps. Té molta esplendor, és una ciutat que enamora.

P: Quan a festes i celebracions, què hi trobem?
R: Una gran varietat. Com he dit abans, molta música en directe als pubs. Tenen diversos festivals, tant per a famílies com per a gent jove, a més de molts maratons amb la finalitat de contribuir a la caritat, és a dir, pagues per participar-hi. Ací la festa més important és Sant Patrick, el patró irlandés, on tota la gent vist de verd i els edificis importants de la ciutat s’il•luminen amb llums verds. Després Halloween té un gran reconeixement i les decoracions són extremes, pareix que estigues a una pel•lícula. També tenen el dia del «pancake»: aquest dia se celebra perquè a l’antiguitat menjaven molt de greix els dies abans de començar la quaresma. Ací hi ha moltíssima gent que continua la tradició de no menjar dolços o beure cap tipus d’alcohol en aquests dies, a banda d’altres tipus d’aliments. Jo també vaig fer part de quaresma, perquè a la casa on vivia ho feien. Però al final, continues amb la teua rutina d’alimentació.
Les dates nadalenques també són precioses: la gent adora posar tot tipus de detalls a la casa. I un festival dels més famosos és el Pranw festival, on es viuen dos dies de música amb el millor marisc que existeix a Irlanda, a la península de Howth.

«Ací la festa més important és ‘Sant Patrick’, el patró irlandés, on tota la gent vesteix de verd i els edificis importants de la ciutat s’il·luminen amb llums verds»

P: Què és allò que més t’agrada d’aquesta ciutat, el més característic?
R: És un tot de sensacions. Les platges, penya-segats, la fauna salvatge que et pots trobar… Crec que el paisatge és el més impressionant d’aquesta terra, i gaudir de les balenes, dofins o foques que et trobes a la costa. Tan sols veure com gaudeixen de la seua llibertat et dóna pau i tranquil·litat. Però de la ciutat en sí, és l’ambient, l’amabilitat que et trobes. Cada volta que ixes coneixes algú, irlandés o no, sempre hi ha excusa per començar una conversa. Per exemple, hi ha un tour de pubs, al qual pagues una volta i pots repetir tantes vegades com vulgues. Esperant a les meves amigues vaig començar a parlar amb un alemany que havia viatjat sol, i vam anar els dos a fer-nos la pinta mentre esperàvem als altres. Després es va unir un xic de Sevilla i una xica xilena, i acabarem tots quatre compartint cultura, experiències i, el més important, rialles. Sempre acabe amb gent desconeguda, però és que tothom té un riquesa que oferir i del qual pots aprendre molt. És molt divertit i entretingut, pots veure la vida des de punts de vista inimaginables, cosa que fa que la teua ment estiga més desperta i oberta a qualsevol aventura de la vida. També he conegut a gent de Corea, Chile, Brasil… i te n’adones de les diferents característiques i situacions de cada país, de com realment és la vida allí. Estàs aprenent constantment.

P: Quina és la diferència entre el caràcter de la gent d’allí i la de les nostres comarques?
R: Ací la gent és molt simpàtica i educada (no vol dir que nosaltres no ho siguem, però ací més). Sempre et reben amb un gran somriure, et diuen gràcies, per favor i perdona per a tot, és el que més sentiràs a Irlanda. Inclús si li pegues a algú un cop de peu sense voler, et diuen ells primer perdó. Tenen molt de respecte.

P: Eres l’únic valencià o coneixes algú del nostre territori?
R: No sóc l’única, tinc dos amigues valencianes que viuen al Country Mayo (el que nosaltres diríem província de Mayo) una de Higueruelas i l’altra de Torrent. De veïna en Dalkey, just en el carrer de darrere de ma casa, tinc una xica de Xàtiva. A Dublín tinc tres amics més fent erasmus que són de València capital i Carcaixent i un altre treballant que és de Titaguas. Després quatre coneguts, un de Sueca, una de Sant Vicent del Raspeig, una de la Font de la Figuera i un altre de Vinaròs, tots quatre treballant també.

P: Els valencians sovint concebem Dublín com a una ciutat alternativa, amb grans superfícies de gespa verda, on abunda la cervesa i on plou molt sovint…com a resident, com definiries la ciutat?
R: La veritat que és una bona percepció d’aquesta. A més de tindre molta música de carrer, edificis històrics preciosos i sempre estar plena de gent. A l’hivern podem dir que plou tots els dies, encara que siguen cinc minuts per dia. A l’estiu es pot tindre fins a 4 dies a la setmana de sol, però també poden caure algunes gotes, és el més característic. I sí, abunda la cervesa, qualsevol excusa és bona per fer-se una pinta! Encara que són un poc elevades de preu (una mitja de cinc euros per pinta). A mi m’encanta Dublín, a més, també pots gaudir de la multitud de murals que te pintats per tot arreu.

P: Treballes com a au pair, com vas trobar aquesta feina? Ens podries explicar en què consisteix?
R: Al principi vaig arribar com a recomanació d’una amiga que treballava en la mateixa família que la meua, però la segona casa la vaig trobar per una pàgina de contactes anomenada aupairworld.
L’au pair és caracteritza per ser un o una jove que vol millorar la llengua del país de destí, se suposa que és un intercanvi cultural on vas a aprendre els costums del país elegit. Es viu a la casa dels «hostsparents» i la feina consisteix en cuidar als xiquets mentre els pares estan al treball. Hi han unes hores màximes establides depenent de cada país, i en alguns d’aquestos tenen l’obligació de pagar-te part del cost de l’acadèmia. Tu vius a la casa on treballes i ells et donen menjar, una habitació i una xicoteta paga per la teua feina, també establida segons el destí.

P: Actualment hi ha una demanada elevada d’au pairs espanyoles als països de parla anglesa…Quin creus que és el motiu?
R: Per el que he estat parlant amb altres famílies, les espanyoles tenim la fama de ser més afectuoses i menys gelades que d’altres països més al nord. També moltes de nosaltres hem tingut que eixir del país per «fer algo», ja que no hi ha molta oportunitat a Espanya i vindre ací és una experiència que guanyes per tots els costats, ja que no estàs aturat, viatges, coneixes món, i a més pots tindre alguns estalvis per si vols obrir una altra etapa laboral.

«L’au pair és caracteritza per ser un o una jove que vol millorar la llengua del país de destí, se suposa que és un intercanvi cultural. Es viu a la casa dels ‘hostsparents’ i la feina consisteix en cuidar als xiquets mentre els pares estan al treball»

P: Quines perspectives de futur té una jove a Irlanda?
R: Doncs, depèn del que vulgues fer. Per treballar a bars, pubs i tendes hi ha molta demanda. Si ja estàs més especialitzat en alguna rama, depèn de la feina que busques. Sé que el que més necessiten son enginyers de software: s’ha disparat la demanda en els últims mesos. Cal dir que el govern espanyol proporciona cursos gratuïts per preparar entrevistes i currículums a Irlanda, així com alguns de formació online. A més, el Centre d’Immigració (MRCI) et proporciona una ajuda bastant elevada, fent que la teua vida siga el més fàcil possible i ajudant-te en qualsevol dubte.
En termes generals, sé que hi ha feina, però de moment tampoc m’he preocupat de buscar-ne cap altra.

CONNEXIÓ AMB LA TERRA

P: Visites Benigànim amb freqüència?
R: La veritat és que no. Vaig tindre un mes per Nadal de vacances i és l’únic que vaig baixar al poble. Així i tot, tan sols vaig estar dues setmanes allí, ja que vaig aprofitar per passar temps a Barcelona i València amb els amics de la universitat.

P: Com t’assabentes d’allò que passa al poble o als voltants de la zona?
R: Skype amb familiars i amics per saber d’ells, i per les xarxes socials. Però estic prou desconnectada de tot allò que siguen notícies de València o Espanya. Crec que no deuria, però la veritat que et lleves un pes de damunt quan t’oblides de la crisi econòmica i de les malversacions que hi ha a la terra.

P: Quines són les teues impressions de la situació ací?
R: Només vaig arribar en Nadal a Barcelona, alguns companys venien d’una manifestació, i tot eren queixes i negativitat per la mala situació, el poc que escolte són males notícies. Almenys els meus estan bé, i és el que més m’importa, però em dóna la sensació què mai tornaré a la terra amb aquestes condicions tant desfavorables, sobretot després d’haver tastat una millor qualitat de vida. Ací, per exemple, el sou mínim interprofessional és el quart més alt segons les últimes actualitzacions, a 8,65€/h en brut, quedant-se en 7,49€ després d’impostos. Davant d’Irlanda es troba Austràlia, Bèlgica i Luxembrug. Per un altre costat, les empreses solen oferir-te el menjar a la mateixa seu, un segur mèdic, unes bones pagues dobles i vacances. Algunes, fins i tot, tenen el seu propi gimnàs. També inverteixen molt en formació, la qual cosa fa que et sentis molt a gust amb aquestes condicions, et sents valorat.

P: T’has plantejat tornar a instal•lar-te a Benigànim?
R: No, ja fa anys que sé que no tinc que tornar. M’agrada passar l’ estona amb els meus amics de tota la vida, i sé que continuaré anant per la gent que m’envolta que ho és tot. Però no m’agrada viure allí. Des dels 16 anys que ja no visc al poble, i la veritat és que sóc més de ciutat, m’agraden les grans ciutats com València.