Pedreguer, el poble de transició entre la costa i la Marina interior

Pedreguer és un municipi de la Marina que fa de frontissa entre la costa i l’interior muntanyós de la comarca, amb un poblament que es remunta al Paleolític superior i un patrimoni de pedra en sec que encara marca el paisatge de la Serra de la Muntanya Gran.

Les coves del Comte i el Randero

El terme de Pedreguer conserva testimonis de presència humana des del Paleolític superior i el Neolític, documentats en les importants troballes de les coves del Comte i el Randero i del cingle homònim. Estos jaciments confirmen que la zona ja estava habitada molt abans de la fundació del poble actual.

El Mercat dels Pòrxens, de fa quatre segles

Hi ha pobles que es reconeixen pel seu mercat, i Pedreguer és un d’eixos. El Mercat dels Pòrxens es fa cada dissabte de matí i és una tradició documentada com a mínim des del segle XVII: menjar, roba, complements i teixits de casa, davall dels porxes. I el diumenge de 9 a 13 h li pren el relleu un dels rastres més tradicionals de la comarca, amb electrodomèstics, mobles antics i roba vintage -de les cites de segona mà més concorregudes de la Marina.

Sant Blai, la campaneta i el porrat

La festa que millor retrata Pedreguer és la de Sant Blai, els dies 2 i 3 de febrer. Aquells dos dies la plaça s’ompli d’una fira medieval que puja cap a la Capelleta, on és el sant, amb paraetes a banda i banda; i més amunt, el que al poble anomenen el porrat.

El dia 2 es fa la pujada del sant a l’ermita acompanyat de la banda de música, i en arribar-hi s’encén un castell de focs. El dia 3 el sant es queda dalt tot el dia perquè la gent puge a visitar-lo, i allí hi ha una campaneta que es pot fer sonar estirant una corda que penja -eixe és el gest que els xiquets del poble recorden tota la vida. Eixe mateix dia s’hi diu missa i, cap a les sis de la vesprada, es fa la baixada amb la banda, un altre castell de focs a la plaça i l’entrada del sant a l’església.

Sant Antoni: romeria a la Capelleta i paella

El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, el poble es reunix a la plaça i puja en romeria fins a la mateixa capelleta de Sant Blai, on es fa la benedicció d’animals. Cap al migdia, les colles d’amics s’ajunten a dinar i a fer la paella. És la mateixa data que marca l’hivern a tota la Marina, però ací amb l’ermita com a destinació.

Senderisme entre bancals de pedra en sec

Un itinerari circular puja pel camí de la Font de la Mata i resseguix el Barranc del Corral de Borrell entre centenars de bancals de pedra en sec, amb vistes sobre la mar, el Montgó i la Serra de Segària, en un recorregut compartit amb el terme veí de Gata de Gorgos. La Serra de Segària, més al nord, ofereix rutes que arriben fins a Benimeli i la mina de Beniarbeig. Al poble hi ha un centre excursionista ben actiu que en manté i en publica els itineraris.

«La meua escola va ser segar el blat»

L’etnobotànic Joan Pellicer va entrevistar a Pedreguer desenes d’informants entre casetes i secans -Paco Penya, Juanito Catxete, el Bolet, el Sapo…-, entre els quals Joan Sastre Ramis, conegut com «Jou», que resumia així la seua formació:

La meua escola va ser segar el blat, fer herbes per als animals i ajudar els altres en lo que fora.

Del mateix terme, Pellicer cita també l’arboç solitari i polit de la caseta del Romangat, i arreplega una expressió local ben viva: a Pedreguer, a la pebrera roja encara li diuen, amb ironia, «la gamba del terreno».

I hi ha un topònim, entre els que ell anota de passada, que val per si sol: el casup i el diví secanet de la Corona dels Poets.

Les herbes del secà: el «rabet de gat» de Pedreguer

Entre eixos secans i matollars es fa l’orella de llebre, que ací —com a Gorga o la Vall de Laguar— rep el nom de rabet de gat. S’usava per a la inflamació, per a les pedres del ronyó i per a l’acidesa d’estómac, i és una de les plantes que donen cos a l’herberet, la beguda d’herbes de tot el territori diànic.

Del garrofar, a Pedreguer en tenien una imatge que ho diu tot: «el garrofer, si no té un borrer, no queda com la palmera». El borrer és el garrofer mascle, i per això cada bancal en tenia el seu, o cada garrofer una rameta que no deixaven créixer. A Parcent deien que millor quatre per finca, i a Murla ho van fer dita: «Garrofer borrer, no en fa i en fa fer».

L’església de la Santa Creu

L’església de la Santa Creu, el principal monument religiós de Pedreguer, va començar a bastir-se amb una façana d’estil renaixentista i es va completar més avant amb trets barrocs, amb el campanar plenament integrat en la composició renaixentista de la façana.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Pedreguer.