L’Orxa, el castell sobre la roca i l’Estret de l’Infern

L’Orxa és un poble d’El Comtat a la vora del riu Serpis, dominat per les runes del castell de Perputxent, d’origen musulmà, alçat sobre una roca singular a un quilòmetre del nucli urbà, vora la Serra de la Solana.

El castell de Perputxent

El castell de Perputxent, dels segles XII-XIV, corona un impressionant penyal de forma singular que arriba als 380 metres d’altitud, un dels racons més espectaculars de tot El Comtat. Els àrabs el coneixien com a Hisn Bubudjan i va ser una de les fortaleses del cabdill musulmà al-Àzraq, que el va mantindre en vassallatge fins a les revoltes de 1244-1276, l’any en què va morir a Alcoi. En 1269 el rei en Jaume va cedir la vila i el castell a Gil Garcés d’Azagra i, a la fi del segle, en 1288, Perputxent va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que el va regir durant segles. Des de dalt es dominen la vall del Serpis i les serres veïnes, el mateix territori que al-Àzraq havia defés pam a pam des de la Vall de Gallinera.

L’Estret de l’Infern i la Via Verda del Serpis

El riu Serpis, que naix a Alcoi gràcies als aqüífers de la Mariola, entra en l’Estret de l’Infern a prop de L’Orxa després de passar per l’embassament de Beniarrés. La Via Verda del Serpis, sobre l’antiga via del tren Alcoi-Gandia, recorre 13 quilòmetres entre L’Orxa i Vilallonga vorejant el riu, dins del Paisatge Protegit del Serpis, passant per l’assut de l’Infern i el refugi de la Serquera abans d’arribar a Vilallonga per l’antiga estació del tren.

Patrimoni: fonts i necròpolis

Al terme es conserven diverses fonts (la Font dels Olbits, els Bassiets i la Serquera), la necròpolis romana de la Canàssia, les restes del castell de Barxella i el barranc de les Foies, un conjunt de patrimoni natural i històric que fa de L’Orxa un poble ric per a explorar amb calma.

La nit que l’Orxa roda el foc

El 24 de desembre, l’Orxa és un dels onze pobles diànics que ixen al carrer amb torxes d’espart per a rebre el solstici d’hivern. Segons el poble se’n diu aixames, fatxos o xamel·les, i el gest és el mateix arreu: encendre-les i fer-les girar en cercle fins que llancen una pluja d’espurnes que recorda un eixam d’abelles —d’ahí, molt probablement, el nom d’aixames.

Les torxes es preparen els dies previs, amb tallers i eixides a la muntanya a fer espart; alguns pobles hi afigen espígol o altres herbes aromàtiques. L’etnobotànic Daniel Climent ho definix com «un cant pagà al creixement del sol»: un ritual anterior al calendari cristià que ha sobreviscut justament la nit més llarga de l’any.

Roden el foc també Tibi, Xixona, Onil, Relleu, la Torre de les Maçanes, Gaianes, Fageca, Benimassot, Beniarrés i Millena —quatre d’ells, com l’Orxa, a la conca del Serpis. Tots els detalls, a la Rodà de les Aixames de Diània.

L’Orxa segons Joan Pellicer

Joan Pellicer, que va resseguir els arbres venerables de Diània un per un, va deixar constància de dues joies vegetals de l’Orxa: els lledoners que s’arrapen als faldars del castell de Perputxent i, sobretot, un auró de la font Cerquera que va descriure amb estima:

L’auró solitari i elegantíssim del runar de la font Cerquera de l’Orxa.

Entre els seus informants hi havia Miquel Jordà Castanyer, tallador de fusta que baixava pel riu Serpis des d’Alcoi fins a l’Orxa: un ofici que explica la vella relació d’estos pobles amb el riu que els uneix a tots.

Dels remeis d’ací, Pellicer en va arreplegar un de ben curiós: el manrubí bord, una herba amarga que fa pels corrals i les vores de camí, servia per a aprimar-se, i a l’Orxa li tenien molta fe:

Lleva el greix sobrer de la persona: tres tasses al dia sense por. Bullir un minut i mig.

— testimoni de l’Orxa recollit per Joan Pellicer

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de L’Orxa.