Montesa, el poble que va donar nom a un orde militar i que va tombar un terratrèmol

Montesa és un xicotet municipi de la Costera amb un pes històric fora de mida: va ser la seu d’un orde militar i religiós propi, l’Orde de Montesa, i el seu castell -avui en ruïnes- va ser l’epicentre d’un dels terratrèmols més destructius de la història valenciana.

L’orde de Montesa, hereva del Temple

Quan l’orde del Temple va desaparéixer en 1312, el rei Jaume II va impulsar la creació d’un nou orde militar i religiós valencià per a ocupar-ne el buit, i oferí la Vila Reial de Montesa com a seu. En 1319, ja constituït l’Orde de Montesa, el rei li lliurà les terres per a bastir-hi el seu centre religiós i militar: el castell-convent que, des d’aleshores, dominaria el poble des del cim.

El poble en si el van fundar en 1285 cent cinquanta famílies aragoneses, en un terme que fins aleshores havia sigut alqueria de Vallada -que no es va separar de la jurisdicció de Montesa i no va aconseguir vila pròpia fins a 1564, ja de la mà del gran mestre Pere Lluís Garcerán de Borja. Cavanilles va deixar escrit el detall exacte de l’operació: aquelles famílies van comprar al rei Alfons III d’Aragó, per 182 sous, «les cases, muntanyes, valls, aigües i vegetals del terme». A l’arxiu de la vila encara s’hi conserven, segons ell, la carta de poblament, el repartiment de terres i cases i la carta de pagament d’aquells 182 sous, davant d’un notari de Xàtiva.

El terratrèmol de 1748: la nit que ho conta Cavanilles

El 23 de març i el 2 d’abril de 1748, dos terratrèmols successius amb epicentre al castell de Montesa el van destruir gairebé per complet: en plena missa de matí, la terra va tremolar amb tanta violència que el castell-convent es va ensorrar de colp, deixant almenys una vintena de persones soterrades entre la runa, entre elles quatre sacerdots i set novicis. El naturalista Antonio Josep Cavanilles, que va visitar les ruïnes uns anys després i en va deixar la crònica més detallada que es conserva, hi recull el relat d’un dels supervivents, el pare Josep Ramírez:

Tan bon punt va notar les sacsades de l’edifici, es posà al buit d’una finestra, d’on va eixir després de la tempesta. Oblidant llavors la seua pròpia salvació, se n’anà pels quartos i socorregué diversos dels seus germans; volgué avisar els de Montesa perquè pujaren a assistir-lo, i trobant destruït el pont llevadís, es despenjà per una corda; els contà la desgràcia i els ensenyà el camí, tornant a pujar per la mateixa corda.

Cavanilles descriu també el que hi havia abans de la sotragada: una plaça d’armes on podien formar dos mil hòmens, els quarters militars al voltant, el palau del Mestre, i al capdavall el convent i l’església de l’Orde, encarada a migjorn i alçada damunt dels talls de la penya. Al castell només s’hi entrava per un pont llevadís sobre un fossat de díhuit vares. Va ser precisament l’església, l’última obra cap al sud, la que va patir més: les seues ruïnes van soterrar els quatre sacerdots que celebraven i els set novicis que servien. Un altre, que es preparava per a dir missa davall d’un arc, va vore morir els companys mentre la terra i les pedres el cobrien a poc a poc; el van traure el mateix dia, molt malferit, i va viure fins al 2 d’abril: es deia Rafael Pisà.

La sotragada, amb rèpliques els dies 28 de març i 2 i 8 d’abril, va arrasar pràcticament la ciutat de Xàtiva i va causar danys molt greus a la majoria de pobles de la Costera; les commocions es van allargar 18 mesos. La gent va haver d’abandonar els pobles i refugiar-se al camp, sense sostre i quasi sense menjar, sota les pluges que van vindre darrere. Els frares supervivents es traslladaren a València, on fundarien el monestir del Temple. Del castell-convent, en ruïnes des d’aleshores, encara es poden vore la sala capitular, l’església, el claustre i altres dependències.

La mina que va descobrir el terratrèmol

Hi ha un detall del desastre que sembla tret d’una novel·la, i que també conta Cavanilles: l’ensorrament va deixar a la vista una mina que ningú d’aquella època coneixia. Estava amagada al centre de la fàbrica del castell i consistia en una escala magnífica de quatre vares d’amplària; la porta de baix, oberta damunt d’un espadat, tenia quatre pams de llum, i la de dalt, molt més estreta, anava a parar a la sala anterior al refetor. Quan Cavanilles hi va anar, aquell forat de baix ja era l’única manera d’entrar a regirar les ruïnes, i s’hi pujava a males penes per damunt de pedres i enderrocs amuntonats en costera. Ell mateix ho va fer:

Per allí vaig entrar i vaig travessar la mina que amenaça ruïna; vaig eixir després de grimpar per pedrots a allò que antigament fou plana i edificis, i solament vaig vore part de la paret septentrional de l’església, molts murs, dos aljubs, una porció dels claustres del convent i altres peces, tot en un estat tan deplorable que només oferix la imatge del desorde i la destrucció.

Entre aquelles pedres, afig, ja creixien plantes conegudes: l’herba-carmí i el polígnem. Vint anys després de la desgràcia, el castell de l’Orde era un jardí de males herbes.

El poble que Cavanilles va trobar a baix

Quan va baixar de les ruïnes, el botànic es va trobar un poble d’edificis decents i carrers amples i ben empedrats que «recorden el que va perdre en este segle»: de les famílies que s’hi havien multiplicat durant quatre segles només en quedaven dos-cents veïns, insuficients per a llaurar un terme que quedava mig erm. Montesa havia patit dos colps seguits. Primer la Guerra de Successió: la vila va sostindre el partit de Felip V i per això la van cremar i assolar els contraris, de manera que els llauradors principals van haver de fugir, van perdre els béns i molts no van tornar mai. Després, quan tot just començava a redreçar-se, va vindre el terratrèmol.

El retrat del terme és el d’una terra seca i muntanyosa, bona per al garrofer -de què hi havia bosquets considerables- i poblada als erms de pins, savines, ginebres, llentiscles, arboços, estepes, timons i «moltíssim romer». Però l’aigua era una altra cosa: Cavanilles anota que els veïns a penes en tenien per a subsistir i que la trauen d’una fonteta pagant un ochavo per cada parell de càntirs. Ell mateix els recomana que facen aljubs, com els que hi havia al castell, per a arreplegar l’aigua de pluja.

La Pedra Encantada

A ponent del poble, a la falda de la muntanya, Cavanilles va descriure -i encara hui es pot vore- una curiositat geològica que la gent d’allà anomenava la Pedra Encantada: una penya cònica de trenta pams d’alçària el cim de la qual, amb un pes calculat de cinquanta quintars, reposa tan just sobre la part inferior que cedix i vibra a qualsevol impuls. El propi Cavanilles no la va poder moure amb un dit, com li havien assegurat, i necessità empényer-la amb la mà sencera; llavors sí que va cedir, i «balancejà aquella enorme massa, tremolant les mates i arbustos que sosté». El fenomen es deu a la forma de les dues superfícies de contacte, que fan que el centre de gravetat de la roca caiga just sobre l’aresta on recolza.

La Mare de Déu del Castell i la passejada de coets

La patrona de Montesa és la Mare de Déu del Castell, i el seu nom explica tota la història del poble en tres paraules. Segons el Museu Parroquial, la imatge es venerava a l’altar major de l’església del castell i ja havia sigut proclamada patrona de la vila abans del terratrèmol de 1748; després de la catàstrofe va passar a la parròquia, i de l’any 1751 data la primera processó documentada en el seu honor. És a dir: la Mare de Déu va baixar del castell al poble amb els supervivents, i des d’aleshores no ha tornat a pujar.

Les festes patronals se celebren a les acaballes d’agost i s’allarguen fins al primer dia de setembre. El dia gran és la processó, amb la imatge portada a muscles pels portadors -una tasca que a Montesa es té per un honor i que es transmet de generació en generació-, i el contrapunt arriba de seguida amb la passejada de coets, la tradició més singular del poble, quan la pólvora pren els carrers i canvia de colp l’ambient solemne del matí. El programa es tanca amb la processó de la Maredeueta, la versió dels xiquets i xiquetes de la mateixa cita.

El Barranc de la Fosch: senderisme entre la Serra Grossa i el Cànyoles

El terme de Montesa amaga un dels racons més ben conservats de la comarca: el Paratge Natural Municipal del Barranc de la Fosch, declarat en 2010, amb prop de 605 hectàrees a la Serra Grossa. És una vall solcada de barrancs, amb vegetació mediterrània -espargueres, romer i plantes aromàtiques, esbarzers- i vorejada pel riu Cànyoles. Hi crien rapaces com el brúfol reial i l’àguila serpera, i s’hi troben rats-penats, llangardaixos, colobres, tortugues d’aigua i fins i tot el gallipat, un tritó de gran mida. Entre els senders escampats pel paratge queden cases antigues abandonades, i des de dalt s’obri una de les millors vistes que es poden tindre del castell.

Per al caminant de llarg recorregut, la tercera etapa del GR-239, el Camí de Sant Jaume de Llevant, enllaça Xàtiva amb Moixent al llarg d’uns 28 km pel corredor del Cànyoles, entre la serra d’Énguera i la Serra Grossa, i passa als peus de Montesa i per Vallada: és el pas natural entre la meseta i les terres valencianes, el mateix que explica per què hi havia un castell ací dalt.

Curiositat: el bruc de la Basseta Roja

El botànic Joan Pellicer, al seu catàleg del Territori Diànic, situa a la Basseta Roja de Montesa, a la vora del port de l’Olleria, un dels pocs rodals on creix el bruc mascle, que necessita sòls descarbonatats -els mateixos que expliquen el surar de Llutxent, el Pla dels Suros de Barx o l’ombria del Benicadell-. El bruc no és una planta qualsevol: de la seua rabassa, dura com el ferro, s’hi feien les pipes de fumar, i encara a Cocentaina es recordava que d’aquella soca-arrel n’eixien «picots i catximbes».

Un poble per a recórrer la ruta de l’Orde

Montesa és hui parada obligada de la Ruta de l’Orde de Montesa, un itinerari temàtic per la Costera que combina este castell amb altres fortaleses i palaus de la comarca -entre ells el d’Estubeny, l’església del qual també va quedar arruïnada pel mateix terratrèmol de 1748-. El projecte «Diània, terra de castells», impulsat per posar en valor els castells de les comarques centrals valencianes, inclou també este conjunt entre els seus objectius de protecció patrimonial.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Montesa.