Daimús, platja de dunes i arrels romanes

Daimús és un poble xicotet de la Safor conegut sobretot per la seua platja de dunes naturals, però amb un passat romà que encara es pot resseguir en les restes arqueològiques del terme.

La platja de Daimús

La platja de Daimús (coneguda també com els Pedregals) té uns 650 metres de sorra i una zona de dunes naturals que li donen un aire familiar i tranquil, ben diferent de platges més massificades de la comarca com la de Gandia, a només 3 quilòmetres.

Patrimoni romà: l’Hort del Comte

Del temps romà es conserven al terme de Daimús restes com el jaciment de l’Hort del Comte i el sepulcre de Baebia Quieta, testimonis d’una ocupació romana ben documentada a tota la costa de la Safor. El nom del poble, en canvi, ve de després: l’etimologia més acceptada el fa vindre de l’àrab daymūs, ‘soterrani’ o ‘cova subterrània’, i el lloc va nàixer com una alqueria musulmana lligada després al ducat de Gandia.

Senderisme: les tres platges

Un recorregut costaner clàssic de la Societat Excursionista de la Safor enllaça la platja de Daimús (3,8 km) amb la de Guardamar de la Safor (5,2 km) i la de Bellreguard (5,7 km), tres platges tranquil·les i poc massificades que es poden combinar en un sol dia. La Via Verda de la Safor, que travessa camps de tarongers, passa a prop de Daimús i connecta amb altres municipis de la comarca, com la ruta de l’aigua de Potries, amb els seus antics molins i sistemes de reg tradicionals.

El taronger i la flor que calma els nervis

Com bona part de la Safor, Daimús viu envoltat de camps de tarongers, i eixe paisatge també forma part de la seua cultura popular. A primers d’abril, quan esclata la flor blanca de l’azahar, les cases arrepleguen els pètals per a fer-ne tisanes calmants. Joan Pellicer arreplegà a Daimús, a les seues Recerques etnobotàniques al territori diànic, un dels testimonis més bonics d’este remei tradicional contra els nervis i les angoixes:

Bullir flors de taronger per a llevar l’agonia. Sap a mel i és molt eficaç.

La mateixa infusió es feia als pobles veïns de la marjal com Miramar i Bellreguard, senyal de fins a quin punt el taronger ha marcat la vida quotidiana de la Safor.

La carabassa de dos-cents quilos

Del mateix treball de Pellicer ix la millor història de Daimús, contada per un veí del poble sobre una carabassa morisca —eixes que es feien per als animals i que poden pesar cinquanta o seixanta quilos. Al Xeraco d’abans dels camions, algú en va deixar una a la vora de la carretera amb un cartell:

Si algú se la carregava a soles dalt del carro, se la podia endur. I passaren els mesos i ningú se la va poder carregar, i van haver de partir-la amb una destral.

El veí de Daimús hi afegia l’explicació tècnica, que és la part més bona: no era només el pes —potser dos-cents quilos—, sinó que «tenen una pell tan fina» que s’esmunyia com una anguila. Al poble ho tenien dit d’una altra manera: «pell fina com un coral, i s’esvarava».

Curiositats de Daimús

• Els dàtils de mar de les dunes. Eixa planta grassa de flor rosa i fruit carnós que tapissa les dunes —el Carpobrotus— rep a Daimús tres noms alhora: platanets, plàtano de mar i dàtil de mar. Als pobles veïns en diuen platanets també, però la parella «plàtano/dàtil» és cosa d’ací.
• L’ombra del canyar. Un veí del poble ho va deixar dit d’una manera que no admet millora: «l’ombra del canyar és la millor de totes, la més fresca i sana». Qui haja segut a la vora d’una séquia en agost ho sap.
• Del lèxic de la marjal: al segamà li diuen així «perquè segant-lo et tallaves», i de la cua de cavall precisen que «li diuen alguns canudets, però cua de cavall és el nom de llei».

L’església de Sant Pere Apòstol

L’església parroquial de Sant Pere Apòstol, d’estil neoclàssic i construïda al segle XIX, és el centre religiós del poble, i dona nom a les festes patronals de la darrera setmana de juny.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de Daimús.