Miramar, la platja de bandera blava de la Safor

Miramar és un municipi costaner de la Safor que ha passat de viure de la canya de sucre a viure del turisme de platja. Amb 1,2 km de sorra fina i daurada, bandera blava des de 2014 i un sender que recorre la séquia mare, és hui un dels destins de costa més familiars de la comarca.

Quan Joan Pellicer va voler explicar com són els pobles de la Safor, els va repartir per paisatges: n’hi ha de riu, n’hi ha de muntanya, n’hi ha de pla d’horta. I després hi ha els que, deia ell, «dominen de ple la mar i la marjal amb tota la seua llum i ferocitat»: Xeraco, Daimús, l’Alqueria, Miramar i Piles. La frase val com a definició del poble.

Un nom que mira al mar

A diferència de pobles veïns com Almoines, Alfauir o Beniarjó, de topònim àrab, Miramar porta un nom romànic i transparent: «mira el mar», el tret geogràfic que millor el definix. El topònim delata que el nucli, d’origen andalusí com a alqueria dependent del castell de Bairén, degué rebatejar-se després de la conquesta cristiana, quan es preferien noms que descrigueren allò més evident del paisatge.

De l’alqueria de Bairén al ducat de Gandia

Miramar fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén. Després de la conquesta cristiana passà a mans de Sanxo Ximenis, i en 1535 s’incorporà al ducat de Gandia, any en què obtingué també la independència eclesiàstica. Al segle XVII, la família Borja n’adquirí el senyoriu, vinculant Miramar a la nissaga que durant segles va marcar la Safor. L’expulsió dels moriscos de 1609 va deixar el terme pràcticament despoblat, i calgué repoblar-lo amb famílies cristianes mitjançant una carta pobla, com va passar a tota la comarca.

Del trapig al turisme de sol i platja

Tradicionalment, l’economia de Miramar es basava en el conreu de la canya de sucre i en el seu treball al trapig; després vindrien la seda i, fins a mitjan segle XX, la taronja. L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar al poble mateix les varietats de ceba que s’hi conreaven, una d’elles ja desapareguda:

Ceba de garba. La que ve a la primavera. És llarga, no redona. S’ha perdut. Ceba bavosa. Ve al maig i l’estiu. Ceba de gra (o dora). Ve de setembre en avant, per a guardar per a l’hivern.

A partir dels anys 1960, l’auge del turisme va transformar el municipi: la franja costanera es va desenvolupar i el sector servicis va passar a ser el pilar econòmic principal, deixant arrere el paisatge sucrer que durant segles havia definit la comarca.

Ací la lluna manava

El calendari del llaurador de Miramar no anava pel rellotge sinó per la lluna, i Pellicer ho va anotar amb una precisió que fa respecte. Per a la ceba: «si es planta en lluna nova ix més trompa, més flor; i en lluna vella no ix trompa i la ceba es fa millor». I per a tallar les canyes —matèria primera de canyissos, aixuts i barraques—, la regla era encara més fina:

Les canyes es tallen en lluna vella de giner, a partir del primer ple de l’any, del primer minvant de la lluna que naix o creix dins de giner, encara que aquest minvant ocórrega dins de febrer.

La memòria de la marjal

Abans que la platja, ací hi havia la marjal. Un veí de Miramar li contava a Pellicer com anaven «en carro, a segar-la» —la segamans, l’herba que talla el doble que la cisca— a la marjal de Gandia, i com se la portaven en aixabigons, aquelles xarxes grans de càrrega que a Margarida han acabat donant nom a una festa de Carnestoltes. De l’època dels arrossars en queda una queixa que encara sona: «no n’he birbat io poc d’este cerreig per dins de l’arròs!», deia el mateix informant del cerreig, la mala herba que de jove no hi ha qui distingisca de l’arròs. Quan grana, però, els pardals se’n moren de gust, i els caçadors de filat de Miramar i de Piles la gastaven d’encevall. Encara hui, per estes marjals baixen furgonetes de fora a segar cua de cavall per a herboristeria.

Una platja de bandera blava

La platja de Miramar té la distinció Qualitur, que premia els municipis amb un sistema de gestió basat en la qualitat dels servicis i la gestió mediambiental, i des de l’estiu de 2014 forma part de la Xarxa de Senders Blaus de la Fundació Europea d’Educació Ambiental, gràcies al Sender de la Séquia Mare, una ruta circular d’uns 3.000 metres que ix de l’Oficina de Turisme de la platja. El municipi compta també amb un punt de bany assistit per a persones amb mobilitat reduïda i servici de lloguer de bicicletes. Un carril bici vora el mar enllaça el passeig marítim de Miramar amb el de Bellreguard, i el litoral continua, cap al nord, per les platges de Guardamar de la Safor i Piles, els dos municipis amb qui Miramar limita.

Festes: Sant Andreu, dues vegades l’any

El patró de Miramar és Sant Andreu, i el poble el celebra dues vegades. A l’estiu, la primera setmana completa d’agost, se celebren les Festes Patronals i de Moros i Cristians, amb una setmana d’actes que culmina amb la desfilada de Moros i Cristians i un castell piromusical. I al novembre, al voltant del 30 de novembre —el dia de Sant Andreu de veres—, arriba la Fira de Sant Andreu: tres dies de fira gastronòmica amb activitats culturals, lúdiques i esportives, una de les cites de tardor més consolidades de la Safor.

Llengua i gastronomia

Miramar és un municipi actiu en la defensa de la llengua: hi ha acollit trobades comarcals com la XXX Trobada d’Escoles en Valencià de la Safor. A taula, la cuina mediterrània hi té el protagonisme, amb els arrossos -com l’arròs a banda-, l’espencat de pebrera i albergínia amb bacallà, el peix fresc i les hortalisses com a base, junt amb la fideuà, plat nascut a la veïna Gandia que ja forma part del patrimoni gastronòmic de tota la comarca.

Més informació turística, a la web de l’Ajuntament de Miramar.