Benigembla, entre el Cocoll i el Gorgos

Amb només 483 habitants repartits en 18,4 km², Benigembla és un dels pobles més menuts de la Marina Alta, a la Vall de Pop, als peus del Cocoll, un dels pocs cims de la comarca que supera els 1.000 metres.

Què visitar en Benigembla?

El riu Gorgos travessa el terme i n’és l’element determinant, com demostra el seu abundant patrimoni hidràulic ben conservat: aqüeductes, basses i fonts repartits per tot el municipi, a més del Safareig i el Parc Botànic del Ribàs. Al nucli, l’església de Sant Josep i l’edifici del Sindicat completen el recorregut. El Cavall Verd, un altre dels cims que envolten el poble, va ser escenari de l’alçament morisc de 1609.

Fills de Jamla: l’origen del nom

El nom del poble ve, segons el diccionari Alcover-Moll, de la unió de beni —’fills de’ en àrab— i jamla, un nom de família; una altra hipòtesi, recollida per l’historiador Severino Giner Guerri, el fa vindre de Baniambla, el nom d’una família àrab lligada a la formació de l’alqueria. Aquella alqueria no estava sola: junt amb Vernissa, hui desapareguda, formaven els dos nuclis de població de l’època musulmana. Amb l’arribada dels cristians, el Llibre del Repartiment adjudica estes terres a Pere d’Altafulla.

El Cavall Verd i la llegenda d’Alfatamí

La carena del Cavall Verd, que s’alça sobre el poble, va ser l’escenari de l’últim gran acte de resistència morisca al País Valencià. En 1609, quan Felip III va ordenar l’expulsió, milers de moriscos de la Vall de Pop i les valls veïnes van arribar per Petracos i van pujar muntanya amunt fins a la carena: fins a 17.000 persones es van fer fortes dalt del Cavall Verd, mentres Benigembla es convertia en plaça de l’exèrcit reial del general Agustín Mejía. Els revoltats s’aferraven a una vella llegenda: segons contaven, un guerrer anomenat Alfatamí, derrotat en temps de Jaume I, havia caigut a terra amb el seu cavall verd, però tornaria a alçar-se amb la seua muntura per a defensar els seus si els cristians atacaven de nou estes terres. El miracle no va arribar, i la revolta fou esclafada, però la muntanya en va quedar el nom per sempre.

De la pansa a Nova York

Al segle XIX el motor econòmic de Benigembla va ser la pansa, i encara hui es reconeixen pel terme els riu-raus on s’assecava abans d’exportar-la. Quan la fil·loxera va acabar amb les vinyes, del poble van eixir les primeres onades d’emigrants, i el destí principal no va ser la ciutat més pròxima sinó els Estats Units. Aquell fil no s’ha trencat: encara hui hi ha famílies benigemblenques que viuen allà i tornen cada estiu al poble.

El Ribàs, el mur que va salvar el poble

L’altre episodi que ha marcat Benigembla és la riuada de 1957, que en va destruir bona part. La resposta va ser alçar un mur de contenció monumental contra el riu, conegut com el Ribàs, del qual va ser benefactor Baldomero Vega de Seoane. La seua importància per al poble es mesura fàcilment: el Ribàs és hui el símbol principal de l’escut municipal. Al seu costat s’ha condicionat un parc botànic que permet recórrer-lo a peu.

Senderisme a Benigembla

La ruta al cim del Cocoll i la faixa del Carrascal de Parcent combina dues serres emblemàtiques de la Vall de Pop: el Cocoll, de 1.048 metres, i el llarg i espectacular pas per la vessant nord de la Serra del Carrascal de Parcent, que junt amb el Bèrnia, el Ferrer i la Xortà-Serrella separa la Marina Alta de la Marina Baixa.

El terme està ben senyalitzat: el PR-CV 427 uneix Benigembla amb el Cocoll i Castell de Castells; el PR-465, la Senda del Badall i les Fonts, recorre el patrimoni d’aigua del municipi; i hi ha itineraris curts fins a la Cova de la Cistella i pel Camí dels Moros a la carena del Penyó. Una altra ruta clàssica puja al mateix Cavall Verd, sovint enllaçant amb la veïna Vall de Laguar.

Festes a Benigembla

Les festes locals se celebren del 12 al 17 d’agost, en honor de Sant Josep, Sant Agustí, Sant Francesc i l’Assumpció. El 16 i 17 de gener toca Sant Honorat i Sant Antoni. I a l’estiu el poble canvia de pell amb el BIMAU, la Benigembla Internacional Mostra d’Art Urbà, que converteix en llenç les parets dels edificis del municipi.

La cuina de Benigembla

Les coques hi tenen tot el protagonisme: les coques escaldades —els minxos— fetes a la planxa amb farciments diversos, les coques fregides amb tomaca i anxova, o les coques al forn. De picadeta, la borreta de melva durant tot l’any i l’espencat a l’estiu, amb l’hortalissa en plena producció. I a l’hivern, arròs caldós amb penques i naps o putxero amb pilotes.

Curiositats de Benigembla

Hi ha una dita que corre per tota la Marina —«anar més mudat que un margalló»— i que, curiosament, canvia de sentit segons de quin poble siga qui la diu. A Benigembla, anar mudat com un margalló vol dir anar fet un desastre; a la veïna Murla, en canvi, significa anar ben mudat, i a Benissivà que un va a mitges. Tres pobles a poques llegües i tres lectures oposades de la mateixa palmereta: així és el valencià que Joan Pellicer anava arreplegant casa per casa.

El paisatge del terme també té noms de rebost: passat el Passet, dalt de la penya i vora la Font Blanca, hi ha el Tossal del Pa de Dacsa, batejat per la seua forma de pa; un topònim que Benigembla compartix amb Murla i amb Castell de Castells.