Castalla, el castell d’Enric Valor

Castalla és la capital de la Foia que porta el seu nom i el poble on va nàixer Enric Valor i Vives (1911-2000), el gran mestre de les Rondalles valencianes. Un castell de 780 metres corona el poble i domina totes les entrades i eixides naturals de la comarca; d’allà dalt estant, Valor va escriure una de les millors pàgines que s’han escrit mai sobre una processó valenciana.

El Conjunt Patrimonial del Castell

El Castell de Castalla corona un tossal estratègic a 780 metres, quasi al centre de la comarca, en una posició que li permet controlar les tres portes naturals de la Foia: la Canal Ibi-Alcoi al nord-est, el llit del riu Verd al sud i la Vall de l’Arguenya al nord-oest. No és un castell qualsevol, sinó el que l’Ajuntament gestiona com a Conjunt Patrimonial: tot el conjunt de béns culturals i naturals del tossal, entesos com una unitat.

Al Pati d’Armes es llig la història sencera del lloc en capes: la fase andalusina taifal (segle XI), l’almohade (des del segle XII fins al 1244), la cristiana medieval (1244-1299 i els segles XIV i XV) i la moderna (segle XVI). Del que va ser la vida quotidiana d’una fortalesa en queden magatzems -alguns amb llar-, abeuradors, cobertissos i estables per als animals, vials de trànsit, canalitzacions i dipòsit d’aigua. Dos llenços de muralla, un a ponent i un a llevant, uneixen el Palau amb la Torre Grossa; el de ponent conserva merlets, espitlleres i els forats dels antics manteletes, i el de llevant guarda la porta d’accés, de carreu, amb arc de mig punt per fora, marques de canteria i restes d’un matacà a dalt.

La Torre Grossa, al sud del recinte, és de cap a 1529: planta circular, dues altures i coberta amb merlets espitllats. Té troneres per a arma de foc a la planta baixa -tan incòmodes i amb tan poca visibilitat que resulten funcionalment inútils- i, en canvi, detalls d’intenció purament artística: una finestreta amb arc conopial que il·lumina l’escala, una gàrgola i un ihesus. El millor secret és, però, constructiu: les dues plantes es cobrixen amb voltes semiesfèriques resoltes amb un encofrat perdut de canyes. La canya del barranc, sostenint una volta de pedra.

Castalla es va bescanviar per Xest i Vilamarxant

Castalla apareix dues vegades al Llibre dels fets de Jaume I, i les dues són decisives. La primera, al capítol del Tractat d’Almirra (1244), signat ben a prop, al Camp de Mirra: quan es reparteixen les terres entre la Corona d’Aragó i Castella, Castalla encapçala la llista del que es queda el rei Jaume.

Aquest fo lo departiment de les terres: que l’infant que hagués Almansa e Sarafull, e el riu de Cabriol, e nós que haguéssem Castalla e Biar e Relleu…

La segona és més sucosa, i explica com el rei va aconseguir de veres el castell. Jaume I va reclamar a l’Azeyt el dret que li devia sobre Castalla, però don Ximén Peris d’Arenós li va contestar que no calia: que la tenia ell, per mitjà de don Garcia Peris de Castalla, i que ja s’avindrien. I s’hi van avindre, però pagant:

E fo la avinença aytal, quant molt ne haguéssem parlat: que li’n donàssem Xest e Vilamarxant, e donam-los-li; e en aquesta manera haguem Castalla.

Dos pobles de l’Horta i el Camp de Túria per un castell de la Foia. Poques vegades una crònica reial deixa tan clar el preu exacte d’un poble.

Castalla, la pàtria literària d’Enric Valor

Cap escriptor no ha estimat tant este paisatge com Enric Valor (Castalla, 1911 – València, 2000). Valor va convertir la Foia de Castalla en un espai literari de precisió geogràfica extraordinària: el Maigmó, l’Alt de Guisop, els masos de Planisses -entre Castalla i Tibi– són escenaris reals de novel·les seues com Temps de batuda. Així descrivia el seu poble a Narracions de la Foia de Castalla:

Castalla, nou i vell, camperol i senyorívol. Del crestall on s’assenta, mou cap a l’oest la serra de Castalla, barbuda i selvàtica, que, en grandiós amfiteatre, es detura per fi bruscament en el pic del Maigmó, acerat, esmolat com un blavenc ganivet, ple de boscos mil·lenaris i precipicis de malson, allà passat el punt cardinal de migjorn.

Cada 22 d’agost, aniversari de l’escriptor, els seus lectors pugen de matinada des del Portell de Catí fins a l’Alt de Guisop (1.250 m), en plena serra del Maigmó, per a rebre l’eixida del sol. És l’Albada de Valor, una cita literària i senderista que se celebra ininterrompudament des del 2011 i que arreplega gent d’arreu del país. L’edició del 2023, amb més d’un centenar de persones, va homenatjar també Manolo Miralles d’Al Tall.

El llegat de l’autor té una segona cita al calendari: la Fira de la Fantasia, que se celebra a l’octubre amb contacontes, concerts, rutes literàries, tallers, jocs i mercat. L’edició del 2025, la vuitena, es va fer del 17 al 19 d’octubre i va incloure una escape route pel centre històric titulada «La rondalla perduda».

La Baixà vista des del castell, per Enric Valor

Hi ha una pàgina d’Enric Valor que hauria de ser de lectura obligada abans d’anar a les festes de Castalla. Al capítol XI de Sense la terra promesa, un personatge se’n puja al peu de les torres ruïnoses del castell -«el puig de Cassana», l’anomena la novel·la- i mira la festa des de dalt. Estem cap al 1916, «aquell tercer any de la Guerra Europea», i el que veu és la processó de la Baixà:

(…) se’n solia pujar al peu de les torres ruïnoses del castell que corona el puig de Cassana, i, d’allà dalt estant, tot sol o només acompanyat d’algun amic del seu mateix pensament, contemplava com a formigues (…) els festers, les desfilades, els simulacres de les guerrilles i fins les processons. Aquestes, des d’allà amunt, al fer-se de nit, oferien una fantasmagòrica bellesa: en els carrers visibles, llumenetes dels ciris en llargues tireres, la resplendor de la imatge de la Mare de Déu damunt la seua peanya, les fogonades constants dels arcabussos i el seu estrèpit; de sobte, silencis que no duraven gaire i que permetien per uns moments distingir ben clar alguns compassos de la marxa que tocava la música darrere la imatge de la Patrona.

L’espectacle de conjunt, meravellós com sempre: (…) la tronada dels arcabussos, les harmonies intermitentment ofegades de la música, i, de tard en tard, una disminució increïble del rebombori, que es diria que deixava sentir fins la fressa sorda de les petjades de la multitud.

La conversa que acompanya l’escena podria dir-la qualsevol castellut de hui: «— Què li sembla, don Joan? Quin espectacle presenta la nostra gent!»

El que Valor descriu continua fent-se igual. La Baixà és, en paraules del programa oficial, un acte ancestral i l’embrió de les festes de Moros i Cristians: la nit de l’1 de setembre, la imatge de la Mare de Déu de la Soledat baixa des de l’ermita fins a l’església parroquial acompanyada per les comparses, que van disparant salves d’arcabusseria tot el camí. Poques vegades es pot llegir un acte de fa més d’un segle i reconéixer-lo, paraula per paraula, encara viu.

Festes: els Moros i Cristians de la Soledat

Les festes de Moros i Cristians de Castalla se celebren a la ratlla d’agost i setembre en honor de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de la vila, amb els dies grans de l’1 al 4 de setembre. Tenen més de dos segles d’història i estan declarades Festa d’Interés Turístic Provincial.

El calendari té una lògica de ferro, i cada dia du el seu nom:

• La Nit de l’Olleta obri la festa, amb l’entrada de les bandes oficials, el sopar de comparses i una desfilada per tot el poble. El plat dona nom a la nit, igual que a la veïna Onil.
• L’Entrada, l’1 de setembre: a migdia, l’Àngelus, la salutació de la reina de festes i de l’alcalde, una mascletà i l’Arranc de les bandes que participen en el Concurs d’Interpretació; a la vesprada, l’Entrada de Moros i Cristians; a la nit, la Baixà.
• Els dos Dies de Trons (2 i 4 de setembre): volteig general de campanes i diana, missa de comparses -un bàndol a la parroquial i l’altre al convent, i a l’inrevés l’endemà-, desfilada amb alardo d’arcabusseria que conflueix a la Plaça Major i, en acabant, la Ballada de Banderes. A la vesprada, la guerrilla: les comparses ixen de la Plaça Era dels Cavalls i del Portal d’Onil per a trobar-se a la Plaça Major, on davant de la Casa del Fester es diu l’Ambaixada del Moro (i, el dia 4, la del Cristià).
• El Dia de l’Ofrena (3 de setembre), amb desfilada infantil, Ballada de Banderes dels capitans menuts i Ofrena de Flors a la patrona.
• La Pujada tanca el cicle: la processó de comiat torna la Mare de Déu des de la parroquial, i en arribar a la Placeta del Carreter es fa el Cant de l’Adéu.

Les set comparses -Cristians, Mariners, Moros Grocs, Mudèjars, Pirates, Masers i Moros Vells- es reparteixen els dos bàndols. La festa té mig any de tornada: el Mig Any Fester, al març, torna a fer ballar les banderes a la Plaça Major. I la música festera es fa ací mateix: l’Agrupació Musical Santa Cecília ha estrenat obres com ‘Al-Sabil Blau’, la marxa mora de Marcos Pérez Herrero per a la Capitania d’Alà Ke Tajà.

Cavanilles: «la Foia de Castalla, que ha donat i dona la llei a tot el regne»

Quan Antoni Josep Cavanilles va recórrer el País Valencià a la fi del segle XVIII, va trobar un poble que feia les coses tan bé que el va convertir en la seua vara de mesurar. No pel castell, sinó per les oliveres. A les Observaciones sobre el Reyno de Valencia, elogiant els olivars ben cuidats d’uns turons de la Plana, escriu que «en res no cedixen als de la Foia de Castalla, que han donat i donen la llei a tot el regne». I explica per què:

Té cada un tres branques principals ben obertes, sense rames mortes ni rebrots, perquè el sol i l’aire hi entren amb llibertat.

La comparació li ix una i altra vegada. A Nules lamenta que els llauradors «ignoren el que es practica a la vall d’Albaida i a la Foia de Castalla respecte als olivers». I dels d’Algemesí diu, amb una punyalada seca, que tenen les oliveres carregades de llenya inútil «per no haver vist la Foia de Castalla». Al segle XVIII, saber podar volia dir haver estat ací.

El mateix llibre deixa una altra dada curiosa del terme: als muntanyots de Castalla, com als de Xixona i Cullera, Cavanilles trobava conquilles marines fossilitzades -la prova, deia, que tot allò havia estat fons de mar.

Les Seguidilles de la Foia

A Castalla el ball tradicional té casa pròpia: el Grup de Danses i Cançons de Castalla, que ja ha passat dels seixanta-cinc anys, manté un repertori on conviuen les Seguidilles de la Foia de Castalla amb l’U de Biar, el Trompot d’Ibi, la Jota de Xixona i la Pedreguera de Benissa: mig territori ballant en una mateixa vetlada.

La peça més castelluda és, però, la Jota del Castellut, que Pep Gimeno «Botifarra» i la soprano Maria Vidal han revisitat amb l’Agrupació Musical Santa Cecília. Per Nadal, la rondalla del grup canta la Nadala del Tio Pequeño, dins del disc col·lectiu «Nadales a Castalla». I a l’hivern ixen els Tapats, eixos personatges de cara coberta i roba vella que molesten els balladors i que Castalla comparteix amb Onil, Ibi i Petrer.

El poble ha sigut també amfitrió de l’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, amb colles de dolçainers i balladors d’Alcoi, Agres, Banyeres, Beneixama, Beniarrés, Bocairent, Cocentaina, Muro, Penàguila i Planes fent sarau pels carrers.

L’àrnica de Castalla, remei per a ferides i colps

De les penyes del Maigmó i la serra del Frare eixia una de les herbes més valorades de la medicina popular: l’àrnica o te de roca, que naix als badalls de la roca. Joan Pellicer en va recollir a Castalla la fórmula d’ús, tan curta com pràctica:

Molt bona per a curar ferides: es pica i es fa un micapament i es posa damunt. La ferida es llava amb l’aigua de l’àrnica bullida.

— testimoni de Castalla recollit per Joan Pellicer

La mateixa planta és, a més, un dels ingredients de l’herberet de Banyeres de Mariola, a l’altra punta de la comarca. I d’ací mateix ve la cançoneta que Pellicer va arreplegar sobre les ametles de la Foia:

Don Xotxim se’n va a Xixona; / de Xixona, què em dura? / Ametles de la marcona / i un bon penjoll de raïm.

Senderisme a Castalla

Castalla és un punt de partida immillorable per a explorar la Serra del Maigmó i la Serra del Frare. Tres itineraris clàssics:

• La pujada al Castell, curta i des del mateix centre del poble, amb tota la Foia als peus.
• El Maigmó i el pantà de Tibi, que combina el paisatge de la serra amb el pantà més antic d’Europa encara en servei.
• La Serra del Frare, la ruta més tranquil·la per a la fauna i la flora autòctones.

Cap al nord, l’Alt de Guisop (1.250 m) i el Portell de Catí són el camí de l’Albada de Valor i, alhora, el cor de la geografia de les seues novel·les.

Un poble que fa poble

La Fira de Sant Isidre, a finals de maig, és l’altra gran cita del calendari castellut: una fira de centenars d’expositors i activitats que ompli el poble un cap de setmana sencer. I des de fa poc, el Col·lectiu Arraïls treballa per reviscolar i connectar els pobles de la Foia de Castalla i la Vall de Biar amb trobades, tallers, concerts, caminades i jornades de pilota.

Més informació, a la web oficial de Turisme de Castalla i a la de l’Ajuntament de Castalla.