Moixent, el poble del guerrer de bronze i la ciutat ibera perduda

Moixent és un municipi de la Costera conegut arreu del País Valencià per un tresor arqueològic: la Bastida de les Alcusses, un dels jaciments ibèrics més importants del territori valencià, i el bronze del Guerrer de Moixent que hi va aparèixer. Un poble on la Prehistòria i l’Edat del Ferro pesen tant com el paisatge de les Terres dels Alforins que l’envolta.

La Bastida de les Alcusses, una ciutat ibera abandonada de colp

Al cim allargat de la Serra Grossa, a 741 metres d’altitud, es va alçar durant el segle IV aC una gran ciutat ibera: la Bastida de les Alcusses, emmurallada, de 650 metres de llargària per uns 150 en el punt més ample. La seua importància ve, en bona part, de com va acabar: cap al 330 aC la ciutat fou destruïda i abandonada de sobte, i això va permetre que quedara «congelada» en el temps, amb objectes quotidians in situ que en fan un dels jaciments ibèrics més ben conservats del territori valencià. Entre les troballes destaquen una làmina de plom amb escriptura ibèrica i nombrosos utensilis de ferro i ceràmica.

El Guerrer de Moixent, símbol d’un jaciment

El 21 de juliol de 1931, l’obrer Vicente Espí va trobar, al departament 218 del jaciment, una xicoteta figura de bronze d’un genet amb escut muntat a cavall. Este «Guerrer de Moixent» es va convertir en símbol del jaciment, del municipi i del Museu de Prehistòria de València, on es conserva. El Museu Arqueològic Municipal de Moixent organitza visites i tallers educatius sobre la cultura ibera i el guerrer, i el poble ix fins i tot citat en cançons populars: La Gossa Sorda canta «els guerrers de Moixent» a «Farem Saó».

El castell, la Torre dels Coloms i la cova del Pare Moreno

Moixent no és només ibers. Damunt del poble, sobre les restes d’un poblat de l’edat del Bronze, s’alça el castell de Moixent, d’època almohade i de la fi del segle XII, amb dos recintes —el superior del castell i un d’inferior voltat de muralles amb torres de planta quadrada— i un fossat que el defenia per llevant. Va passar a la Corona d’Aragó el 1244 i va patir dos setges que el deixaren en runes: el de 1351, en les guerres entre Aragó i Castella, i el de 1521, durant les Germanies.

A la vora, aïllada i restaurada, hi ha la Torre dels Coloms, una gran torre albarrana de base quadrada i tres plantes que vigilava el camí del Bosquet i que hui és un dels monuments més reconeixibles del poble. I entre les escales que pugen al castell s’obri la cova del Pare Moreno, un abric ample lligat a la memòria de fra Cristòfol Moreno, fill il·lustre de Moixent: la tradició conta que hi va ser abandonat de menut quan es va contagiar de pesta bubònica, i que hi va sobreviure. Enfront, dalt d’un monticle de pins, hi ha l’ermita de la Verge de la Cova, del segle XIX, amb les restes de l’aqüeducte d’un antic molí fariner darrere.

L’Escala de la Donzella

Camí del Bosquet, el congost del barranc guarda una formació rocosa natural amb nom i llegenda: l’Escala de la Donzella. Conta la tradició que un mag va mostrar al senyor musulmà de Moixent i a la seua filla com s’entrava, per aquella escala de pedra, a l’interior d’un palau amagat. Un dia la filla hi va entrar a soles i la porta ja no es va poder tornar a obrir mai més. Diuen que cada cent anys s’entreobri un instant, perquè la donzella isca a comprovar si hi ha algú capaç de desencantar-la. Pel mateix congost es conserven dos abrics amb pintures rupestres esquemàtiques, protegits amb reixa, on destaquen unes figures humanes.

El Bosquet: un llac fet a mà al segle XVIII

Al sud del terme, enmig d’una foia tancada pel Picaio, la serra de la Talaia, Covatelles i la Balarma, hi ha el Bosquet, el paratge més estimat de Moixent: un pantà artificial de dimensions modestes —uns 100 metres d’amplària per 200 de llargària— voltat de pinedes i d’un bosquet de carrasques que és el que li va donar nom. La presa, de gravetat i feta amb dos murs de contenció amb contraforts que semblen els d’una fortalesa, es va acabar cap al 1775. Al bell mig del carrascar es conserven les restes d’una nevera del segle XVIII, i vora l’aigua, la casa de la Bassa, on vivia el personal de manteniment. L’embassament està inclòs al Catàleg de Zones Humides del País Valencià des del 2002 i la presa és Bé d’Interés Cultural, amb categoria de monument, des del 2005. Un camí ample el volta sencer, entre pins, aurons i carrasques, i baixa fins a un bosc de xops al fons del barranc.

Cavanilles: «una de les viles més recomanables del regne»

Pocs pobles tenen un retrat tan personal com el que li va fer Antoni Josep Cavanilles. El botànic hi va passar uns quants mesos el 1759, quan Moixent tenia 350 veïns, les llomes de llevant eren àrides i el barranc del Bosquet estava abandonat. Quan hi va tornar, anys després, no s’ho creia:

Es Moixént una de las villas mas recomendables del reyno por el grande aumento que en pocos años ha tenido en agricultura y vivientes.

El poble s’havia estirat amb edificis nous «y aun calles enteras» per a allotjar els 800 veïns que ja tenia, i comptava més de noranta masos escampats pels districtes de Garmoixent, Bosquet, Alcusses i Badillo. Cavanilles atribuïx el miracle a Pasqual Caro, que administrava el patrimoni del seu nebot el marqués de la Romana: «hizo el pantano que se ve en el barranco del Bosquét, recogió aguas, y aumentó el riego». En una nota al peu, el botànic encara li dóna les gràcies pels documents que li va facilitar sobre les aigües del Túria i del Xúquer.

Curiositat: els jacints de Compostel·la

El mateix Cavanilles hi va deixar una troballa que continua sorprenent qui camina pel Bosquet. Al fons dels barrancs i, sobretot, a les fontetes del Bosquet, hi ha «gran número del quarzo cristalizado, que se conoce vulgarmente con el nombre de jacintos de Compostela»: cristalls blancs, groguencs i, la major part de les vegades, d’un roig encés, en forma de prismes de sis cares acabats en punta piramidal pels dos extrems. Als mateixos terrenys hi va trobar també glossopetres, el nom antic de les dents fossilitzades d’animals marins. Segons Cavanilles, cristalls com estos només se’n trobaven, al regne, prop de Moixent, de Planes i d’Ayòdar.

Senderisme: el barranc de la Bastida i la Falaguera

La ruta circular més coneguda del poble ix des de l’Albergue de les Alcusses, a la CV-652, i puja fins al jaciment ibèric resseguint el barranc de la Bastida, entre camps de cereal, gira-sols, vinyes i oliveres segons l’època de l’any; és una eixida de dificultat moderada-baixa recollida en diverses fitxes de Wikiloc. El terme comparteix també, riu avall, el soberg barranc de la Falaguera, tributari del riu Cànyoles, que baixa des de la Font de la Figuera travessant Moixent, tal com el va documentar l’etnobotànic Joan Pellicer entre els grans barrancs falagueraires del territori diànic.

Les Penyetes dels Diablets

Al coster de la Solana, damunt d’eixe barranc, hi ha unes penyetes escampades que semblen tallades per mà humana. Pellicer va preguntar-ne el nom a un veí de la Font de la Figuera i es va endur una de les millors rondalles que va arreplegar mai. Es diuen les Penyetes dels Diablets de la Falaguera, i el nom l’hi va explicar l’avi de l’informant, un home criat a les Alcusses de Moixent: la nit de Sant Joan la falaguera fa flor i llavor, i qui les arreplegava dins d’un canut de canya tapat amb suro i el guardava fins a l’estiu, quan començava la sega, tenia l’ajuda dels diablets, uns éssers menudíssims que ixen en destapar el canut i que només volen faena i més faena. Un amo, quan ja li havien segat tot i no sabia què manar-los, els va enviar dalt de la muntanya a tallar pedra i a aplanar-la. I allí van quedar les pedres tallades, tal com les deixaren.

Terres dels Alforins

Moixent forma part, junt amb Fontanars dels Alforins i la Font de la Figuera, de les Terres dels Alforins, la «toscana valenciana» de vinyes i masies. Pel camí que unix Moixent amb Fontanars, al quilòmetre 8, es conserva encara l’ermita de la Puríssima, dins de la finca agrícola de la Casa Rabosa.

Festes: el Crist del Calvari i uns Moros i Cristians joves

La festa gran de Moixent és l’última setmana completa d’agost, en honor del Santíssim Crist del Calvari —el patró del poble— i de les Venerades Santes Relíquies. Els Moros i Cristians, amb bandos com els Al-kahúsins, els Bantúes o els Almogàvers, se celebren en canvi el cap de setmana previ a Tots Sants: una festa relativament jove, nascuda en 2008, però ja ben arrelada al calendari del poble.

La cuina moixentina

A taula, el gaspatxo amb herbes de muntanya i conill de bosc, les farinetes i l’arròs al fo (cuit al foc amb fesols i naps) són els plats que millor identifiquen la cuina de Moixent.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Moixent.