Xàbia, 30.000 anys de mirar al Montgó i a la mar

Xàbia és un dels pobles grans de la Marina, amb un patrimoni natural i històric que s’estén des de fa 30.000 anys -les primeres restes humanes de la Cova Foradada- fins als penya-segats de més de 150 metres del Cap de Sant Antoni.

De la Cova del Montgó a la reconquesta cristiana

A la Cova del Montgó s’han trobat fragments ceràmics i enterraments col·lectius neolítics, junt amb les primeres eines metàl·liques de l’edat del bronze. Ibers, romans i àrabs es van succeir després en un territori que, durant l’època romana, va ser un important centre agrícola i comercial gràcies a la seua posició estratègica al Mediterrani. Després de la caiguda de l’imperi romà, Xàbia va viure un llarg declivi fins a la conquesta cristiana del segle XIII, de la mà de Jaume I.

L’església-fortalesa de Sant Bertomeu

Al bell mig del recinte medieval, l’església de Sant Bertomeu és l’edifici més emblemàtic del casc antic: un temple fortificat amb origen en una torre-absis del segle XIV, la construcció definitiva del qual va començar en 1513 sota la direcció del mestre navarrés Domingo Urteaga. Declarada Monument Artístic Nacional en 1931, corona un nucli antic de cases medievals tardanes.

La Parròquia del Mar: l’església de la Mare de Déu de Loreto

Al barri mariner de Duanes de la Mar, a pocs passos de la platja de la Grava, s’alça un dels edificis més singulars de tot Xàbia: l’església de la Mare de Déu de Loreto, coneguda popularment com la Parròquia del Mar. La devoció ve de lluny: al segle XVI ja hi havia a Xàbia una ermita dedicada a esta advocació, estretament vinculada als pescadors del poble.

El temple actual, inaugurat el 3 de juny de 1967, va nàixer d’una capella que Josefa Mas Escoto va donar per a atendre els feligresos de la zona del port. A la dècada dels 60, el rector Juan Celda i els estiuejants van veure la necessitat d’un temple més gran, i el llavors ministre Mariano Navarro Rubio va convéncer alguns d’ells perquè hi col·laboraren amb donatius. El projecte el va firmar l’arquitecte asturià Fernando García Ordóñez, al capdavant de l’estudi GO-DB, i li va valdre el Premi Nacional d’Arquitectura de 1969: la planta ovoide i el sostre corbat en forma de quilla de vaixell evoquen el fons del mar solcat per la barca de la salvació. Dotze pilars escultòrics en sostenen l’estructura, descrits per l’historiador Juan Bautista Codina com «apòstols per a uns i angelots alats per a altres». La singularitat de l’edifici va arribar fins i tot a la BBC, que hi va dedicar un reportatge de 45 minuts i la va situar, per estil, junt a la catedral metropolitana de Liverpool i la catedral de Brasília.

L’edifici annex que dona nom popular al conjunt -la Parròquia del Mar pròpiament dita- alberga els despatxos parroquials i la Casa Abacial, i acull a l’entrada l’escultura «El Crucificado» de l’artista belga Bibiane Stilmant (2003): en compte de tallar un cos de Crist, l’artista en suggerix la presència amb una túnica buida feta de caps i cordes de nucs mariners i teles gastades en tons grisos i malves, un art sacre que substituix la fusta o la pedra tradicional pels materials de rebuig dels pescadors del poble. A l’entrada del temple es guarden les restes de la penitent Sor Catalina Bas, «la Basota», que visqué com a ermitana als contraforts del Cap de Sant Antoni cap a 1376. El tancament perimetral, obra de l’escultor local Antonio Marí (2007), combina motius de peixos i de margallons, en record de la zona de Les Planes.

El far del Cap de Sant Antoni, obert per primera vegada des de 1855

El far del Cap de Sant Antoni, encés per primera vegada en 1855, marca l’inici de la Ruta dels 15 Miradors de Xàbia. Per primera volta des de la seua construcció, el recinte exterior del far s’obri al públic, dins d’un projecte impulsat junt amb la Fundació Oceanogràfic i el Parc Natural del Montgó que inclou un observatori de cetacis a 170 metres d’altura, amb prismàtics fixos per a l’observació de balenes i vistes fins a Eivissa els dies clars.

El Montgó i el Cap de Sant Antoni

El massís del Montgó, compartit amb Dénia i Ondara, s’alça fins als 753 metres i alberga més de 800 espècies vegetals, algunes relíquies úniques al Mediterrani occidental. A la costa, la reserva marina del Cap de Sant Antoni i els illots de la Nau, Portitxol, Embolo i Descobridor completen un litoral d’una riquesa excepcional.

El cant dels palmerers de la Plana del Montgó

El treball de la palma blanca, que als vessants del Montgó encara es cultiva junt amb Dénia, va deixar també la seua empremta en la cançó popular. Ferran Zurriaga i Agustí va arreplegar a Terra del Llebeig este cant de la gent de la Plana del Montgó sobre la duresa de collir palmes:

Aquells que van a fer palmes
sempre van acaminant
amb el cabàs a l’esquena
i les mans brutes de sang.

Una imatge ben allunyada del blanc immaculat amb què la palma corona les processons de Diumenge de Rams, i que recorda la duresa d’un ofici encara viu a la comarca.

El vocabulari del Montgó: pebrella, herba pansera i panrabosa

Joan Pellicer va anotar a Xàbia unes quantes paraules que dibuixen com de bé el poble coneix la seua muntanya. La pebrella -l’herba que perfuma les olives trencades- es fa als cingles del Montgó i la comparteixen amb Teulada, el Poble Nou de Benitatxell i Gata. A l’herba que donava color a la pansa dins la caldera, ací li diuen herba pansera -a Senija en diuen herba escaldaora i a Gata, botja pansera. I als fruits del margalló que devora la rabosa, panrabosa, en una sola paraula. Les corones de flors que a mig territori es diuen guirlandes, ací són esguirlandes.

Xàbia i la música en directe

Xàbia té també una escena musical pròpia i activa. El grup Arsènic hi va nàixer i hi continua treballant nous senzills, alguns en col·laboració amb La Fúmiga («L’Últim Anhel»). La Colla Portitxol, per la seua banda, celebrava el 2025 el seu 25é aniversari amb la peça «Portitxol d’Argent», un retrat sonor de la seua trajectòria.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Xàbia.