Benifato, entre el castell de Sant Josep i la Serra d’Aitana

Al cor de la Vall de Guadalest, Benifato guarda un castell d’origen musulmà al qual només es pot accedir per un túnel excavat a la roca, i és la porta d’entrada més habitual per a pujar a la Serra d’Aitana (1.558 m), el sostre de la Marina.

Un poble menut d’arrel morisca

Benifato, amb només 11,9 km² de terme, és el municipi més menut de la Marina. Nascut com una alqueria musulmana, va mantindre una població morisca de 40 famílies fins a l’expulsió de 1609. L’any 1611, el Marquès de Guadalest va concedir una nova carta de poblament, i les famílies que hi van arrelar venien majoritàriament de Mallorca —el mateix perfil de repoblador que un any arrere havia omplert els carrers de Tàrbena. La petjada d’aquelles famílies és visible encara en alguns cognoms del terme. Hui Benifato conserva l’antiga trama urbana andalusina, de carrers estrets i costeruts, amb fonts que adornen les xicotetes places del poble.

Què visitar en Benifato?

El castell de Sant Josep corona el punt més alt del poble, damunt d’un penyal des del qual domina tota la vall; és un antic sistema defensiu musulmà al qual només s’accedix per un túnel tallat a la roca. El conjunt format per Benimantell, Beniardà, Confrides, Benifato, l’Abdet i Guadalest va ser declarat conjunt històric-artístic l’any 1974, i encara hui es reconeix en tots ells la petjada de segles de cultura andalusina.

Senderisme a Benifato

Des de Benifato ix la ruta clàssica de pujada a la Serra d’Aitana (senyalitzada com a PR-CV 21), que enfila cap a l’àrea recreativa de la Font de Partegat, passa per la Font Forata i el seu bell salt d’aigua, i travessa l’estret i espectacular Passet de la Rabosa —un sender botànic— abans d’arribar als cims. Pel camí es passa també per les antigues neveres de l’Aitana, testimoni del comerç del gel de segles passats i origen de moltes de les sendes de bestiar que hui s’utilitzen com a rutes de senderisme.

Val la pena aturar-se a la mateixa Font de Partegat, que Joan Pellicer descrivia com una font freda ombrejada per una «formidable i frondosa arbreda de xops blancs»: un dels rodals d’arbres més bells que va inventariar en tot el territori diànic.

L’arbre de l’or

Hi ha una setmana a l’any en què val la pena pujar a Benifato només per a mirar la muntanya. A la Vall de Guadalest, a l’auró —l’arbre que en altres llocs de Diània diuen oró— li han posat un nom que ho explica tot: l’arbre de l’or. I és que, com escrivia Pellicer, el gran moment de l’auró és la tardor, quan arrambat a les cingleres «muda de color el frondós fullatge que inventa les mil i una tonalitats, matisos i subtileses del groc, l’ocre i el vermell».

El millor rodal d’aurons de tota la serra queda dins del terme de Benifato: el bosquetó del runar dels Teixos d’Aitana, entre el Cantalar i el Penyó Mulero, encatifat de valerianes roges. Un bosc caducifoli de muntanya mediterrània, a dos passes de la platja.

Els sabors de Benifato

Joan Pellicer, en la seua tesi etnobotànica, deixa constància del bon menjar de muntanya de Benifato: els minxos de col i bledes, la paella de bacallà i floricol o els guisats amb nyores. I quan parla dels bolets, arreplega una sentència que els veïns diuen amb orgull, perquè el panical —un card espinós que creix a les altures— fa brotar als seus peus un dels bolets més preats:

El panical fa les millors gírgoles que hi ha.

Festes a Benifato

Les festes patronals, en honor a Sant Miquel, se celebren del 25 al 29 d’agost, amb ofrena floral, missa solemne i processó en honor al patró, i el tradicional gaspatxo manxec servit a la plaça del poble. El 29 de juny, per la Festa de Sant Pere, el poble fa una celebració tradicional que aplega veïns i visitants.

Curiositats de Benifato

Un dels veïns que Pellicer va entrevistar per a la seua tesi sobre el territori diànic va ser Miquel Fracés i Fracés, «El Ventero», pastor de Benifato fins als 23 anys, que resumia així la seua vida al poble:

Després ja m’he dedicat a l’agricultura i a viure per ací i en pau, a viure.

I una altra dada ben del poble: la vareta que fa volar els coets de festa eixia d’ací a prop. A Benifato es tallava la canyeta de la boga —la planta dels canyars humits— per a fer les varetes dels coets, un ofici menut que lligava la muntanya amb la pólvora de les processons.