Bolulla, l’Estret de les Penyes i les llegendes secretes de la Marina

Bolulla és un poble menut (poc més de 400 habitants) de la Marina, encaixat entre les serres d’Aixortà i Bèrnia, que guarda un dels racons més espectaculars de la comarca: l’Estret de les Penyes, un congost estret i ombrívol on el riu de Bolulla s’obri pas entre parets de roca vertical. Pobles com este, sense grans monuments, sovint amaguen el millor als seus barrancs, als seus camins i, com es va descobrir fa poc, també a la seua memòria oral.

Què visitar: l’Estret de les Penyes

El congost de l’Estret de les Penyes és la joia natural de Bolulla: un tram del riu on la muntanya s’ha esquerdat en dos, deixant un pas estret que es pot recórrer caminant, sovint amb l’aigua fins als turmells, entre bassals naturals que conviden a un bany fresc a l’estiu. És un dels barrancs més fotografiats de la Marina, i encara conserva eixe aire salvatge que altres rutes més transitades ja han perdut.

El poble té també el seu propi barranc de l’Infern —topònim que es repetix en altres punts de Diània, com el d’Alcoi, sense relació entre ells— amb una pujada que oferix vistes panoràmiques sobre la vall i les serres del voltant.

Senderisme entre Aixortà i Bèrnia

Bolulla queda emparat per la serra de Bèrnia i la serra d’Aixortà, dos massissos que dibuixen l’horitzó de bona part de la Marina i que oferixen rutes de dificultat mitjana amb panoràmiques que arriben fins a la mar. Els amants del senderisme troben ací un punt de partida tranquil, lluny de les aglomeracions d’altres rutes més conegudes de la comarca.

Festes i patrimoni

L’església parroquial de Sant Josep, del segle XVIII, és el centre de la vida festiva del poble, amb les celebracions de Sant Francesc de Paula i de la Mare de Déu del Rosari marcant el calendari anual. Són festes de caràcter familiar i religiós, sense grans aparells, que mantenen viva la identitat d’un poble menut però orgullós del seu paisatge. De la memòria d’aquell passat morisc de les valls encara en queda el rastre en les rondalles: a Bolulla, per a fer por a les criatures, «les mares els deien que eixirà el Moro».

Bolulla, el poble de les llegendes secretes

Cap al 1928, una folklorista de Pineda de Mar, Sara Llorens i Carreres, va arreplegar a Bolulla un recull de seixanta-cinc llegendes que presentà al tercer i últim Concurs del Llegendari Popular Català. Aquell manuscrit va quedar inèdit durant quasi noranta anys, fins que el filòleg Joan Borja i Sanz el va localitzar i editar el 2016 amb el títol Les llegendes secretes de Sara Llorens: llegendes alacantines (Universitat d’Alacant). Gràcies a aquell atzar, este poble menut és hui una de les fonts d’etnopoètica valenciana més riques que es coneixen: llegendes d’orígens, apòlegs d’animals, contalles de bruixes i explicacions de dites populars, totes contades pels bolullers de principis del segle XX.

Una de les més entranyables és la versió local de la faula del corb i la rabosa, amb un joc de paraules que només s’entén en la geografia de la Marina:

—Còrb…! oh, Còrb…! De on ets? L’altre, que era de Xàbia, contestà content: —De Xàaabia! —En dient-ho, va obrir la boca, i li va caure la carn.

La gràcia és clara: dir «Xàbia» obliga a obrir la boca, mentre que Dénia es pot pronunciar amb les dents closes —i per això la guilla, que era de Dénia, no va soltar la seua. Un acudit geogràfic que els xiquets de Xàbia i Dénia, veïns de la costa, encara sabrien encaixar.

La Penya Alta i el corb del pic negre

Del mateix recull ix l’explicació d’una dita que encara es diu: «No ens enganyaràs, corb, que tens el pic negre», la frase que es gasta quan hom no se’n fia d’algú. La llegenda situa l’escena ben a prop: a la Penya Alta, vora Bolulla, hi havia un corb tan vell i tan pelat que ja no podia buscar-se el menjar. Va esperar que els pares d’un niu d’ocellets isqueren a caçar, s’hi va ficar al mig i, quan tornaren, badava la boca com els altres: «Piu, piu!».

Els pares van pensar que era un fill seu que havia crescut avant d’hora, i li van portar menjar durant setmanes, fins que els cucs, les granotes de les basses i els peixets de les rieres es van acabar. Aleshores el corb vell es va delatar tot sol, recomanant-los un lloc on ell hi anava a menjar quan volava. La resposta dels ocells és el naixement de la dita:

Ja ho havíem d’haver conegut abans, que no eres fill nostre sinó corb, amb aquest bec negre que tens!

Les bruixes que tocaven les castanyoles

Entre les llegendes de bruixes del recull n’hi ha una que passa dins d’una casa de Bolulla i que du nom i cognom de veí. El tio Francisco vivia tot sol i, les vetlades d’hivern, s’asseia vora el foc. Al cap d’una estona sentia una veu que l’animava a fer música amb les estenalles:

Tio Francisco Dora, toca amb les estenalles del foc, que nosaltres ja tocarem les castanyoles i la pandereta. —Catxac, catxac, catatxac…

Eren bruixes que baixaven per la xemeneia i el volien enganyar. El tio Francisco, conta la llegenda, tenia molta por i mai les va voler creure. Poques imatges resumixen millor què era una nit d’hivern en un poble de muntanya abans de la llum elèctrica: el foc, el fum, i unes castanyoles que no se sap d’on ixen.

Gastronomia

La cuina de Bolulla és la de l’interior de la Marina: l’arròs caldós, el putxero amb pilotes i els dolços d’ametla apareixen a les taules en les diades assenyalades, sovint acompanyats d’un suc de taronja ben fresc, fruita que encara es cultiva en els bancals del voltant.

Més informació turística, a la web oficial de l’Ajuntament de Bolulla.