Benimarfull, la font amarga del regne de Dénia

El topònim de Benimarfull, d’arrel àrab, significa «fill de la font (o del brollador) amarga», i encara recorda que el poble va pertànyer al regne musulmà de Dénia, sota el domini d’Al-Azraq.

El nom no és cap metàfora. Al terme brollen diverses fonts d’aigües sulfuroses, i el paisatge en du la marca fins als rètols: el barranc del Sofre baixa pel nord, el de l’Albacar pel sud, i tots dos van a parar al Serpis.

Què visitar en Benimarfull?

L’església parroquial de Santa Anna, del segle XVII, es va bastir sobre una antiga mesquita, i el seu campanar, alçat un segle després, alberga hui un museu parroquial. El terme forma part de la Vall de Travadell —del mot àrab travah, ‘cosa plana’—, junt amb Millena, Benillup i Gorga, als peus de les serres d’Almudaina, Mariola i el Benicadell. Són 5,62 km² de terme, a 416 metres d’altura, en una vall que en fa 28 en total.

Els Banys, quan l’aigua amarga era medicina

D’una d’aquelles fonts sulfuroses va eixir el negoci més insòlit del poble: un balneari, bastit a mitjan segle XIX als afores de Benimarfull, que va estar en servici fins al 1940. Després va passar a ser residència religiosa i hui és una hostatgeria. Els jardins que l’envolten són el que en queda de més bonic, i van cridar l’atenció de Joan Pellicer, que els cita dues vegades al seu catàleg etnobotànic com un dels llocs del territori on encara es fan bones omedes:

Els banys de Benimarfull, convivint amb els elegants plàtans d’ombra i altres vetusts i nobles arbres.

Pellicer els posa al mateix nivell que els oms de la Font Roja d’Alcoi o els del castell d’Agres: no és poca cosa per a un poble de poc més de 450 habitants. (Font de la data de tancament: Ajuntament de Benimarfull.)

Senderisme per la Vall de Travadell

La ruta entre Benimarfull i Benillup connecta els dos pobles més menuts de la Vall de Travadell entre camps de fruiters que floreixen de blanc i rosa cada primavera amb els cirerers i ametlers. Cap a l’interior de la vall, les rutes des del barranc del Sofre fins a la Font d’Albacar completen l’oferta de senderisme d’esta zona, encara poc transitada, entre antigues alqueries, aljubs i marges de pedra seca d’origen musulmà.

Qui vulga un objectiu concret pot buscar el til·ler gegant del Calibet, al mas de Porcellanes, just damunt de la ratlla dels termes de Benimarfull i Cocentaina. Pellicer el destaca com un dels til·lers més grans del territori: un arbre de fondal i d’obac, veí dels aurons i dels oms, allà on l’aigua no falta mai.

L’oli i l’orgull de Benimarfull

Poca cosa hi ha tan de Benimarfull com el seu oli i les seues cireres. El terme és menut i el secà, aspre, però l’olivar dóna un oli molt apreciat i encara es conserva un ric mostrari de varietats locals: la blanqueta, la mançanella, la fafarenca (d’Alfafara), la del cuquello o negreta, la de la llei d’Agres per a l’aigua-sal, i la de nom més expressiu de totes, la banya de cabra. D’este orgull collidor va nàixer una dita que Joan Pellicer va arreplegar al poble, mig burleta mig afectuosa:

Benimarfull té molt d’orgull per una miqueta d’oli que cull; i si la collita s’erra, Benimarfull està per terra.

El mateix Pellicer en va arreplegar la versió curta, que al poble es diuen a si mateixos sense despentinar-se: «Els de Benimarfull, per quatre gotes d’oli i cireres, tenen molt d’orgull».

Els cirerers de la Vall de Travadell, compartits amb Millena i Benillup, completen el paisatge dolç d’un poble que fa de la terra amarga del seu nom un oli i unes cireres de primera.

Festes a Benimarfull

Les festes patronals se celebren el primer cap de setmana d’agost, en honor de Santa Anna, Sant Jaume i el Santíssim Crist de la Bona Mort, amb entrada de moros i cristians i processó del Crist. La devoció ve de lluny, però el Crist no va ser nomenat patró oficial del poble fins al 1963, coincidint amb el tercer centenari de la Preservació de l’Eucaristia. Des d’aleshores, les festes són seues. (Font: Ajuntament de Benimarfull.)

Curiositats de Benimarfull

• Figueres de Sant Joan. Ací hi havia una regla per a que la figuera agafara: s’empeltava el dia de Sant Joan, i abans que isquera el sol. A Agres ho contaven amb una anècdota: van plantar una rama amb una bacora i la bacora va madurar el mateix any.
• Persianes de barranc. Al poble es feien persianes amb canudets de baladre buidats, i persianetes amb les canyetes del carrís que es collien vora l’aigua. Dos plantes de barranc convertides en ombra de casa.
• Roses i quicos. Així li diuen a Benimarfull a les rosetes de dacsa —els grans que esclaten i els que no—, igual que a Gata de Gorgos. Cada poble de Diània té la seua parella de noms.
• El marfull. Joan Pellicer inclou Benimarfull en la toponímia del marfull, l’arbust d’ombria que floreix en ple hivern i que fa unes bolletes d’un blau quasi metàl·lic. Coincidència del nom o no, l’arbust es fa als mateixos barrancs del terme.
• Del receptari casolà del poble: la juliverda per al sucre, en tasses; l’ullet de l’esbarzer, que també es menjava; i la sàlvia, de la qual deien a Benimarfull i a Muro que «ho trau o ho assenta».

Més informació, a Visit Xarpolar.