Benigànim, entre la Plaça de la Morera i la Illeta

El nucli antic de Benigànim conserva encara el traçat de l’antic assentament àrab del segle XII a la Illeta, i el record de la Beata Inés, la religiosa local nascuda el 1625 i beatificada segles després.

Què visitar en Benigànim?

La Plaça de la Morera, nucli de l’antic assentament àrab fundat al segle XII, va ser centre social i símbol de l’economia sedera del poble. La Illeta, amb els seus carrerons estrets d’aquell mateix segle, és el barri més antic, i hi destaquen l’església de l’Hospital del Crist de la Sang, antiga mesquita, i les esglésies de la Beata Inés i de la Mare de Déu dels Desemparats, del segle XVII. La Plaça Major, també del XVII, està presidida per l’Ajuntament i la Casa Ribelles, seu hui d’un museu etnològic i sala d’exposicions.

La Beata Inés, la «beateta» del poble

Josepa Teresa Albinyana Gomar (Benigànim, 1625-1696), coneguda com la Beata Inés, va ser monja agustina descalça al convent del poble i, en 1888, la primera dona valenciana declarada beata pel papa Lleó XIII. El seu record és tan viu que cada any els carrers de Benigànim recreen els seus miracles. El seu cos es conservava incorrupte dins d’una urna de vidre fins que va desaparéixer l’estiu de 1936, a l’inici de la Guerra Civil: conta la tradició que van caldre tres colps per a trencar el vidre que el protegia, i que els qui el trencaren es van sorprendre en comprovar que, efectivament, era un cos humà de veres. Hui el monestir de la Puríssima Concepció, de clausura, guarda una imatge jacent de la beata a l’església annexa, que sí es pot visitar.

Setanta mil càntirs de vi: Benigànim segons Cavanilles

Quan el botànic Antoni Josep Cavanilles va recórrer l’horta de Benigànim a finals del segle XVIII, hi va trobar vinyes, moreres, blat, oliveres i garroferes, i dos coses que el van deixar admirat. La primera, uns codonys quasi esfèrics, «d’un tast deliciós i sense l’aspror tan comuna dels altres». La segona, unes xifres que fan idea del que era este poble: setanta mil càntirs de bon vi cada any i trenta mil d’arrop, el més estimat del Regne. I en va deixar escrita la recepta amb precisió d’il·lustrat:

Hom coneix que ha arribat al punt escaient quan, deixant caure una gota d’arrop en un got d’aigua, es precipita al fons i torna a pujar a la superfície sense mesclar-se amb l’aigua.

Del most triat abans que fermente al bull en caldera durant hores, aquell arrop acabava als càntirs i servia per a confitar codonys i altres fruites: la mateixa cadena que encara hui explica el producte més famós del poble.

L’arrop i tallaetes, i l’últim obrador

Perquè si Benigànim és conegut arreu de Diània per alguna cosa, és per l’arrop i tallaetes. Joan Pellicer, al seu catàleg etnobotànic, hi feia una recomanació ben directa: que qui vaja a Benigànim visite l’últim obrador que hi queda elaborant-lo de veres, amb el suc de les figues seques més dolces i amb gruixudes carabasses de porc, «les més escaients, de pell de granota i polpa blanquíssima». I hi afegia el millor moment per a fer-ho: pel novembre, quan es pot sorprendre l’obrador en plena cocció, amb els forns encesos i les calderes bullint.

De les llesques de carabassa mig cuites que es menjaven abans de submergir-les en l’arrop, l’escriptor Martí Domínguez Barberá va deixar constància del nom llaminer que tenien i de l’efecte que feien: tabolles, i els xiquets de la casa i del veïnat dient «què bones!».

La plantada del xop, un culte molt antic

El segon diumenge de maig, dia de la Mare de Déu dels Desemparats, Benigànim i el Palomar celebren la plantada del xop en honor de la Verge. La vespra, la gent ix de la plaça de la Verge cap a la xopada per a fer la tallada ritual d’un dels xops més forts de la rodalia, triat prèviament, que després es porta al poble i s’hi planta. Pellicer el situava sense embuts com un dels exemples més clars de continuïtat del culte a l’arbre des dels antics fins hui, un costum que compartix amb Planes, Altea i Millena.

Senderisme a Benigànim

La Ruta de les Fonts passa per l’ermita i la font de la Solana —paratge amb restes arqueològiques del tercer mil·lenni abans de Crist—, la font del Pi, la font dels Frares i l’ermita de Sant Antoni. També es conserva la Casa de Gel del Tossal, una antiga nevera. Amb motiu del Dia Mundial del Turisme, Benigànim ha compartit també jornades de senderisme conjuntes amb els veïns Albaida i Ràfol de Salem, tots tres punts de referència del senderisme a la Vall d’Albaida.

Curiositats de Benigànim

Els noms dels carrers guarden la memòria del paisatge que hi havia abans: el que hui és un carrer de la vila va ser durant segles el barranc dels Oms, batejat pels arbres que hi creixien. I al vocabulari del poble encara viu una imatge d’horta: badoc és la flor de magraner que cau sense fer fruit, i per extensió, a Benigànim, qualsevol cosa fofa o inútil.

Joan Pellicer va recollir al poble el nom i l’ús d’una herba que es cria pels marges assoleïts: la centaula, nom local de la centàuria (Centaurium erythraea). El remei que en guardaven era específic: «La centaula per a donar tassetes als xiquets que tenien poca gana de menjar.» I la raó que en donaven estava ja codificada en una dita popular: centaura para taula, és a dir, que en tres dies tornaves a asseure’t davant la panera amb gana de veres.

Festes a Benigànim

Al mes de maig se celebra la plantada del xop, i al llarg de l’any el poble manté ben viu el record de la Beata Inés, amb les recreacions dels seus miracles pels carrers.