L’Atzúbia, les dos neveres i el carrer àrab

L’Atzúbia és una antiga alqueria andalusina i mudéjar que va quedar despoblada amb l’expulsió dels moriscos en 1609 i que va ser repoblada per gent de Mallorca, conservant encara hui un traçat de carrers que no ha canviat des de temps musulmans.

D’on ve el nom: la clotada

El nom de l’Atzúbia ve de l’àrab zúbia, ‘clot, fossa, pou’, segurament amb el diminutiu zubayya, ‘la clotadeta’. Així ho defén Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae, on rebutja de pla l’explicació tradicional que el feia derivar d’az-zāwiya (‘ermita musulmana’): diu que és fonèticament impossible i que respon només a una etimologia arbitrària, perquè no hi ha cap ermita documentada que la justifique. El nom, doncs, parla del paisatge: el poble seu al fons d’una vall encaixada —«en una hoyada», va escriure Cavanilles— i les formes antigues Aljubea (1323) i Adzúbia (1335) recorden eixa clotada que li va donar nom.

Què visitar

L’església dedicada a Sant Vicent Ferrer, del segle XVII, i la rectoria, junt amb l’antiga casa consistorial i una xicoteta porta que va ser l’entrada a una presó, marquen el recorregut pel nucli urbà, amb fonts d’estil morisc que encara ragen pels carrers.

Les neveres de l’Atzúbia

La Nevera de Baix i la Nevera de Dalt, del segle XVIII, són testimoni de l’època daurada del comerç de la neu: la neu de l’hivern es guardava en capes alternades amb palla, es convertia en gel, i es transportava de nit en bísties fins als mercats locals i, sobretot, fins als ports de la costa com Dénia.

Senderisme: la presa d’Isbert

El PR-CV 181, una ruta circular de 7,8 km i unes 3 hores i mitja, de baixa dificultat tècnica, ix de Campell, a la Vall de Laguar, i ressegueix el barranc de les Hortes i la font del Molí fins a arribar a la presa d’Isbert, un mur de 29 metres construït entre 1928 i 1944 dins de l’espectacular Estret d’Isbert. El castell de Forna, a uns 15 minuts a peu de l’Atzúbia, dalt d’un turó amb vistes espectaculars, i l’àrea recreativa del Tossal del Llop completen el senderisme de la zona.

L’Atzúbia segons Joan Pellicer

El metge i etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a l’Atzúbia bona part del seu catàleg d’herbes i remeis del territori diànic. Ací la maria-lluïsa era el remei de la casa per a assossegar el cos:

La maria-lluïsa per al nyervi i per a la sang.

La toponímia del terme també parla de plantes: la Cova de l’Alzavara, al pla a ponent del poble prop dels molins de Batiste i de Tono, o la Font del Pi Rafalet recorden un paisatge on cada racó tenia nom propi. I als bancals es collia el cap-roig, una verdura silvestre que els veïns descrivien com «una verdura dolça i bona».

Fins i tot una ametla porta el nom del poble: entre les varietats d’ametler que Pellicer va inventariar arreu del territori apareix l’adzubiana, una classe que encara es conreava als pobles veïns de Pedreguer i Benimaurell i que duu, en el nom, el record de l’Atzúbia. I de la parla d’ací ve una altra troballa menuda: quan una magrana s’esbadella i mostra els grans de dins, els veïns diuen que s’ha fet un badoc.

Les herbes de Forna

Al llogaret de Forna, Pellicer va arreplegar dos testimonis que expliquen bé el respecte que es tenia a les herbes fortes. Del timó mascle deien que era «millor que el timó per a la inflamació», i del timó reial —l’alfàbega de pastor, la planta més buscada per a fer herberet— un pastor del poble en recordava així l’olor i la potència:

Fa una olor tan bona! Per als almaris, enrotllà en paper de seda, per a la roba. És una herba molt forta com la ruda. Quan era pastoret i la collia, me la posava dins de la bujaca del pantaló per portar-la a casa, i m’adormia la cam de la cama.

— testimoni de Forna recollit per Joan Pellicer

Art contemporani

La galeria Adsubian, creada per l’escultor i amant de l’art Aldo Nonis, atrau visitants de tot el món a este poble menut de la Marina, ben a prop de Pego i de la Vall de Gallinera.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de l’Atzúbia.