La Vall de Laguar, la catedral del senderisme

La Vall de Laguar, formada pels nuclis de Campell, Fleix, Benimaurell i Fontilles, és una de les quatre valls que formen el rovellet de l’ou de Diània —junt amb Alcalà, Ebo i Gallinera— i guarda un dels recorreguts de senderisme més famosos de tot el País Valencià: el Barranc de l’Infern, amb més de 6.800 esglaons excavats a la roca pels moriscos.

El Barranc de l’Infern

El Barranc de l’Infern és un congost encaixonat entre parets verticals que arriben a superar els 100 metres d’altura i que, en els seus trams més estrets, no arriben als 10 metres d’amplària. La ruta circular PR-CV 147, de 14 quilòmetres i uns 6.800 esglaons de pedra, ix de Fleix i puja en ziga-zaga entre els termes de la Juvea d’Enmig i la Juvea de Dalt, travessant coves, despoblats i fonts. No és estrany sentir com l’anomenen «la catedral del senderisme»: es pot fer sencera a peu o combinant senderisme i barranquisme en el descens. El mateix barranc comunica el terme amb la veïna Vall d’Ebo.

El Cavall Verd i la darrera resistència morisca

Al sud de la vall s’alça el Cavall Verd (793 m), una muntanya de la serra del Penyal —també coneguda com la muntanya de Pop— que Laguar comparteix amb Benigembla, ja a la Vall de Pop, i que va ser l’escenari de l’última gran resistència dels moriscos valencians. A mitjan novembre de 1609, unes 17.000 persones de la Vall de Pop i de tota la rodalia s’hi van instal·lar dalt, armades amb fones i pedres, per a plantar cara als terços de Nàpols i Sicília; el combat, desigual, va acabar en desfeta. D’aquells dies naix la llegenda del cavall verd que els moriscos esperaven en va per a salvar-se, i la de la reina mora que, abans que deixar la seua terra, es va llançar al buit des del punt més alt. Encara es parla del tresor amagat a la Cova Foradada i de les restes del castell de Pop, la fortalesa dels últims dies de defensa, que dona el segon nom a la muntanya.

El cant de les campanes de Laguar

Entre les rondalles que encara conserven els descendents d’aquells moriscos, fins i tot a l’altra vora del Mediterrani, n’hi ha una de ben tendra sobre el diàleg de les campanes dels tres pobles de la vall. Les grosses de Campell, el poble baix, repicaven amb veu greu, i les menudes de Fleix, el poble mig, els responien:

Campell: «Penques i col, penques i col…»
Fleix: «Ja en tenim! Ja en tenim!»

Diuen que, en els dies de festa grossa, quan revolotegen tots els campanars de la vall alhora, encara es pot sentir esta cançó antiga.

Les herbes del barranc

Les ombries i els matollars de la vall han donat sempre herbes per a la casa i per a la botella. Ací, a l’orella de llebre se li diu rabet de gat, igual que a Gorga i Pedreguer: una planta de pasturatge sec que es prenia per a la inflamació i les pedres del ronyó i que forma part de moltes receptes d’herberet, la beguda que Diània Televisió va documentar en set capítols a la sèrie Herbero Diànic.

Els nuclis de la vall

Fleix és el punt de partida habitual de la ruta, amb aparcament per als excursionistes. Campell i Benimaurell conserven l’ambient tranquil dels pobles de muntanya de la Marina, mentre que Fontilles és conegut per l’antic sanatori antileprós que li dona nom, un referent històric internacional en la lluita contra la lepra.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de La Vall de Laguar.