Alcosser de Planes, la xicoteta fortalesa del Serpis

El seu propi nom ho diu tot: «Alcosser» ve de l’àrab qusair, diminutiu de qasr («fortalesa» o «palau»), és a dir, «la fortalesa menuda» —un nom tan exacte que es repetix en un altre llogaret valencià hui despoblat, Alcosser de la Ribera. Encastat entre el riu Serpis i la Serra del Benicadell, a la Baronia de Planes i al bell mig de la Foia de Cocentaina, este menut poble d’El Comtat -amb prou faenes 260 habitants i només 4,4 km² de terme- conserva encara l’ambient dels carrers d’arrel musulmana i unes vistes que valen la pujada.

Què visitar en Alcosser de Planes?

Les restes del castell, hui en ruïnes, coronen el nucli antic. Les seues pedres més antigues són d’origen andalusí (segles XII-XIII), quan la fortalesa controlava el pas del riu Serpis; la tradició la vincula al cabdill Al-Azraq, i Jaume I la va incorporar als seus dominis a mitjan segle XIII. Alcosser va formar part de la Baronia de Planes, que agrupava també Almudaina, Benialfaquí, Catamarruc i Margarida sota el mateix senyoriu, amb capçalera a Planes. Al poble es conserva també una font amb el llavador tradicional. Puja fins al Calvari: des d’allí s’obri una panoràmica magnífica sobre tota la vall i el curs del Serpis.

El plet que gairebé va deixar Alcosser despoblat

El fascicle de toponímia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconstrueix un episodi ben mogut de la història d’Alcosser. Fins al segle XVI el poble va ser de moriscos —35 cases en 1574—, i després de l’expulsió del 1609 les seues terres van passar al comte de Cocentaina, que no els havia permés mai vendre les seues possessions. Alcosser, però, no va arribar a tindre una carta pobla pròpia com la resta de pobles repoblats: la titularitat estava «sub iudice», pendent de resolució judicial, perquè el comtat de Cocentaina i el baró de Planes —antic senyor d’Alcosser— es disputaven la jurisdicció i els regs del terme, un conflicte que ja havia portat a una guerra declarada entre tots dos senyorius a mitjan segle XVI. Per no complicar més el plet, els comtes van preferir regular la repoblació d’Alcosser per les mateixes condicions de la carta pobla del veí Muro d’Alcoi, i els primers establiments no es van fer fins al 1616. El conflicte no es va tancar fins a una concòrdia signada el 1677. Pel mig, els terratrémols de 1617 i 1643 i diverses epidèmies van fer perillar seriosament la repoblació: a mitjan segle XVII, Alcosser va estar a punt de quedar-se sense ningú.

Senderisme a Alcosser de Planes

Els camins rurals entre Alcosser i Gaianes porten a miradors sobre l’Albufera de Gaianes i el pantà de Beniarrés. Per als qui volen combinar caminada i tast, hi ha també la ruta al Celler del Minifundi i la Microvinya Cavall de Foc, que s’atura en un menut celler local per a fer una tastada de vi.

Una economia que es reinventa

El tèxtil va ser durant dècades l’activitat econòmica principal d’Alcosser, junt amb l’agricultura tradicional de cereals, vinya i olivars. Hui el poble aposta cada vegada més pel cultiu ecològic, en un procés de renovació semblant al d’altres municipis menuts d’El Comtat.

Festes a Alcosser de Planes

Les Festes Patronals, en honor de Sant Gil, el Crist de la Pietat i els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), se celebren a finals d’estiu. Al febrer se celebra també la festivitat de Sant Blai.

Cultura i tradició a Alcosser

La patrona del poble és la Mare de Déu de la Pau, i la seua imatge amaga una història que va documentar l’etnobotànic Joan Pellicer en les seues Recerques etnobotàniques al territori diànic:

«La imatge de la Mare de Déu de la Pau d’Alcosser de Planes, patrona del poble, va ser esculpida d’una sola peça del tronc d’un xiprer del calvari de Gaianes.»

El mateix Pellicer va arreplegar al poble el testimoni de Rigobert Silvestre «Rigolet», tallador de canyes, i de la seua dona Carme Torregrossa. Entre els sabers de la casa, la cuina: a Alcosser preparaven la pericana —el plat de pebrera seca i bacallà tan típic d’El Comtat i l’Alcoià— amb la bajoca callosina posada a secar. I, com a tantes cases de la muntanya, feen lleixiu de la pitera per a llavar la roba negra.

Els orms que ja no hi són

Al mateix catàleg etnobotànic, un informant d’Alcosser recordava amb un punt de tristor uns orms centenaris que havien donat ombra a la plaça de l’església, morts per la grafiosi que va delmar l’espècie a mitjan segle XX per tot Europa:

S’han assecat tots. N’hi havien uns orms ací tremendos, en la plaça de l’església i unes ormaes precioses pac allà i no en queda cap, tots, tots s’han assecat.

Orms i xops es plantaven tradicionalment a les façanes del poble, i per Corpus servien per a enramar carrers junt amb la camamirla, un costum que Alcosser compartia amb altres pobles de la Baronia de Planes.

Més informació a la fitxa d’Alcosser de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat i al fascicle de toponímia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.