Tàrbena, el poble mallorquí de Diània

Hi ha un poble a la Marina on la gent diu «sa font», «es tossal» i «ses vinyes». No és a Mallorca: és a Tàrbena, a 560 metres d’altitud, entre la serra del Ferrer i el coll de Rates. Fa quatre segles el poble es va quedar buit de colp, i qui el va tornar a omplir va vindre de les Illes. Encara es nota en la parla, en els cognoms, en els noms del mapa i en un embotit que va acabar portant el nom del poble.

Un pas de muntanya per on va passar el Cid

El nom de Tàrbena és el topònim més antic de tot el terme, i apareix documentat abans que el poble mateix. La Historia Roderici, del segle XII, parla del «portus Taruani» -possiblement el coll de Rates– per on hauria passat el Cid l’any 1089. Un segle i mig després, el tractat de rendició del cabdill al-Azraq amb Jaume I i l’infant Alfons (1244-1245) anomena el castell de Tàrbena, hisn Tarbana, l’element que donava nom a tot el territori que tenia sota jurisdicció: la vall de Tàrbena.

Fins al decret d’expulsió de 1609, este territori era de població musulmana, escampada en una sèrie de llogarets. Els dos que havien resistit fins llavors i que formaven el municipi antic es deien Benixebel i Benitalfa. Amb l’expulsió, tots dos noms van desaparéixer del mapa, i el poble es va quedar buit.

La carta de població de Nadal de 1610

Qui va dirigir el repoblament va ser na Caterina de Montcada, marquesa d’Aitona i senyora de la baronia de Callosa d’en Sarrià i Tàrbena, que va atorgar la carta de població el 25 de desembre de 1610. Els nous veïns van arribar de Mallorca: de Pollença, Santa Margalida, Artà, Manacor. Entre 1610 i 1616 s’hi van establir vora setanta famílies, unes dos-centes setanta persones, i amb elles va vindre una manera de parlar, una manera de cuinar i una manera de posar nom a les coses.

El repoblament balear no va ser exclusiu de Tàrbena -també va tocar la Safor, el Comtat i, més de passada, la Vall d’Albaida-, però ací és l’únic lloc on el rastre no s’ha esborrat. En 1997, el poble es va agermanar amb Santa Margalida, la vila mallorquina d’on es considera que va eixir bona part d’aquells emigrants.

Un mapa que parla mallorquí

El fascicle de toponímia que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar a Tàrbena -signat, i això no és casualitat, per Joan-Lluís Monjo Mascaró i Núria Soliveres Pont– posa negre sobre blanc el que qualsevol visitant nota de seguida: ací els noms de lloc porten els articles es, sa, es, ses, els derivats del llatí ipsu, ipsa. Sa Muntanya, es Tossal, ses Cordelleres, sa Foia Fonda, es Coll de sa Creu.

I la mateixa AVL hi fa una reivindicació poc habitual en un llibre tècnic:

«Tot i que es tracta de formes vives i populars, mai s’han reflectit en la tradició escrita. És ara el moment de reivindicar-les i de donar-los la categoria d’oficials.»

L’article com a màquina del temps

Ací ve la part fina, i és una troballa que val per a llegir el mapa com si fora un estrat arqueològic: els topònims anteriors a la repoblació mallorquina conserven l’article general. Per això al terme de Tàrbena conviuen sa Foia, es Figueral o ses Vinyes -noms posats pels nouvinguts- amb la Murta, l’Albicà, el Rafalet i la Soloja, que són més vells que ells. L’article et diu de quin segle és el nom.

D’aquella toponímia anterior en queden noms d’arrel àrab (Albirec, Benissalim, el Rafalet) i llatina (Canilles, la Murta), i uns quants que els mallorquins van reinterpretar fins a fer-los seus: Beniautei es va convertir en Binortell, i la cova d’Aialt en sa cova de Dalt. Altres es van perdre del tot: l’Alcúdia, Beniguaima, Alquenèssia, la Ràbita, Favara, lo Massil, Xintes.

També hi ha excepcions que fan gràcia: al terme es diu l’Hort, encara que el genèric normal siga s’hort -exactament el mateix que passa a Sóller, on hi ha l’Horta. I hi funciona l’article personal mallorquí: es Clot de l’Andreu, es penyó d’en Sifre, sa coveta de la Fernanda.

Cinc paraules que ací volen dir una altra cosa

A banda dels articles, la mateixa AVL identifica un grapat de mallorquinismes lèxics vius en la toponímia i en la boca de la gent:

• afitó — un afegit
• garrigó — un bosquet de carrasques
• seguer — un eixam d’abelles (d’ahí la partida des Seguers)
• serral — una lloma de forma allargada (es Serral)
• xap — una obertura estreta, un tall (es Xap)

I noms que són literatura ells a soles: es Trompellot, es Cossi, es racó de sa Fornal, es Penyó des Agüelos, sa Barraqueta de la Por, s’Escala del Rei, es Forat de sa Clau, es Tossalet des Diners.

«Jo parla de sa»

El poble no s’ho ha pres com una curiositat de museu. L’Ajuntament reparteix adhesius amb el lema «jo parla de sa» perquè els veïns els porten al cotxe: allà on vagen, hi va la senya d’identitat.

I des de 2016 se celebra sa Festa des Parlar de Sa, sempre el primer cap de setmana de juny a la plaça Major, organitzada pel Centre d’Estudis de la Repoblació Mallorquina amb el suport de l’Ajuntament, l’AVL i la Diputació. Hi ha dansada de la Unió Musical de Tàrbena, recitals de l’alumnat del CEIP Sant Salvador i de l’Escola de Teatre, música i sopar de cabasset a la plaça. I es lliuren els premis del Concurs Literari en Tarbener Adolf Salvà, que demana als escolars que escriguen en la modalitat tarbenera i que hi incloguen una llista de paraules genuïnes -pel jurat hi han passat noms com el filòleg i acadèmic Jordi Colomina. Fer que els xiquets escriguen en la parla dels seus rebesavis és, probablement, la manera més eficaç que s’ha inventat de no perdre-la.

Els cognoms com a prova documental

Quan Joan Pellicer va pujar a Tàrbena a arreplegar noms de plantes per a la seua recerca etnobotànica, la llista d’informants que en va traure es llegix com un cens mallorquí: Teresa Ripoll Molines «Tinyera» (1921), Hermenegildo Seguí Marcó (1914), Fernando Ripoll Sifre (1929, pastor tota la vida), Josep Sifre Monjo «Simeón» (1937, entrevistat vora la font de Benissalim), Paco Pons Soliveres «Garrit» (1927, pastor i carboner), Vicent Ripoll Zaragossa «Xorif» (1915), Francisco Soliveres Vila «Paco Tordo».

Ripoll, Sifre, Monjo, Soliveres, Molines. Els mateixos cognoms, quatre-cents anys després, que els dels autors del fascicle de l’AVL. No cal cap arxiu per a demostrar el repoblament: n’hi ha prou amb llegir la llista de qui encara viu al poble.

La sobrassada que va donar nom al poble (o al revés)

La tradició d’elaborar sobrassada va arribar amb els repobladors i s’ha quedat com la marca gastronòmica de Tàrbena. El rastre lingüístic és espectacular: en altres punts del País Valencià, a la sobrassada se li ha dit -i encara se li diu- «tàrbena» o «tarmeneta», en record directe del poble d’on venia. Poques localitats poden dir que el seu nom s’ha convertit en nom comú d’un aliment.

«Es cresol és com sa llengua»: les segadilles de Tàrbena

En 2026, la cantaora de Godella Noelia Llorens «Titana» -una de les veus que millor expliquen l’eclosió de la música tradicional valenciana- va publicar el seu segon disc en solitari, Llum (Propaganda pel Fet!), amb un repertori de jotes, fandangos i seguidilles. I hi va incloure «A sa llum des cresol»: les segadilles de Tàrbena, convertides en un homenatge en tota regla al parlar salat.

La lletra arranca amb una cobla popular d’aparença innocent -dos mosques ballant a la llum del cresol- i, a la segona estrofa, gira la imatge fins on volia anar des del principi:

A sa llum des cresol
ballen dos mosques,
ole, ole, ballen dos mosques.
Quan s’apaga es cresol
queden a fosques,
ole, ole, queden a fosques.

Es cresol és com sa llengua
que no mai s’ha d’apagar;
per això cal posar oli
i parlar sempre de sa!

Sa llengua de sa vall
és ben salada,
ole, ole, és ben salada.
Que ha vingut de ses Illes
amb sobrassada,
ole, ole, amb sobrassada.

A la plaça hui ballem
per dalt, cota i segadilles
i cantem com feia es Surdo
amb guiterra i postisses.

En quatre estrofes hi cap tot el poble: la llengua que ve de ses Illes -i que hi arriba, literalment, amb sobrassada-, els tres balls que es fan a la plaça (per dalt, cota i segadilles) i els instruments amb què s’acompanyaven, la guiterra i les postisses, que és com se’n diu ací -i a Mallorca- de les castanyoles.

El nom que tanca la cançó no és decoratiu: es Surdo és una de les figures que el poble reconeix com a transmissora d’estes segadilles, i sa Festa des Parlar de Sa li ha dedicat homenatges musicals. Les famílies conegudes com es Monjos i es Surdos són les que han mantingut viu este repertori de generació en generació: sense elles no hi hauria res a gravar. Noelia Llorens, que també ha format part del jurat del concurs literari en tarbener, els torna la cançó al lloc d’on va eixir.

Les festes: es fadrins, sa fira i Santa Bàrbara

El calendari fester de Tàrbena té cinc cites, i les tres d’estiu cauen en caps de setmana molt seguits.

Sa Festa des Fadrins, el primer cap de setmana de juliol, és de les més genuïnes que es conserven a Diània: els fadrins del poble van casa per casa -a les cases on encara queda algú per casar- demanant una quantitat per solter, i amb el que arrepleguen paguen el sopar del dissabte (una truita gegant, i després discomòbil) i el dinar del diumenge, paella o fideuà. Als comerços del poble es penja una llista perquè s’hi apunte qui vulga. I si sobren diners, es reparteixen melons o gelats.

El tercer cap de setmana de juliol arriba la Fira Gastronòmica, declarada Festa d’Interés Turístic Local: productes autòctons, oficis artesans com el vímet i la palma, balls i música popular pels carrers.

Les festes patronals, en honor de Santa Bàrbara, són el primer cap de setmana d’agost. Comencen amb repic de campanes i coets, i barregen els actes religiosos -misses, processó i ofrena de flors- amb les danses populars de Tàrbena, la despertà amb xirimita, la mascletà, l’orquestra a la plaça, el castell de focs, les partides de pilota, el passacarrer, el teatre infantil, la paella i unes hores en què la piscina municipal es transforma en parc aquàtic. Al darrere hi ha es festers, que es passen l’any organitzant actes per a arreplegar fons per a les seues festes. La patrona torna a eixir el 4 de desembre, i el calendari es tanca amb Sant Antoni, el diumenge més pròxim al 17 de gener.

Senderisme entre Bèrnia, la Xortà i el Ferrer

Tàrbena queda tancada per un cercle de muntanyes. A llevant, ses penyes de s’Ombria (859 m), que també es diuen serra del Ferrer; al nord, ses Cordelleres i les solanes de Bijauca, Parelles i Picassàries, ja fregant els mil metres. Pel mig d’eixa murada s’obri el coll de Rates (626 m), el pas de tota la vida entre la Marina de dalt i la de baix, hui carretera de Pego a Callosa. El terme, de 31,7 km², el drena el riu de Sacos, que és la capçalera del riu Algar.

Dos rutes circulars parteixen del poble: el PR-CV 145, de 10,2 km, que passa pel Barranc Tancat, el mirador d’es Pou i les fonts de Benissalim i Olbis, amb vistes que van des de la serra del Carrascal de Parcent fins a la badia d’Altea i la Serra Gelada; i el PR-CV 146, de 13,9 km, que recorre bancals, cases de camp i fonts de tota la vall, sota els cims del Ferrer, Bèrnia i la Penya Talai o Penya del Coll de Rates -este últim, punt de pas cap al veí Bolulla i, per l’altra banda de la serra, cap a Callosa. El terme fa partió també amb Castell de Castells, Benigembla, Alcalalí, Xaló i la Vall de Laguar.

Tot este sector el va documentar Rafael Cebrián al volum VI (1997) de Montañas Valencianas, dedicat a la Serrella, la Xortà, Bèrnia i el Ferrer -el mateix volum que serveix per a les rutes veïnes de Sella i Alcoleja.

I si algú vol anar més arrere que els mallorquins i que els moriscos, el terme guarda el Neolític: el jaciment de sa cova de Dalt, les pintures rupestres esquemàtiques de sa coveta de ses Lletres i les d’estil llevantí de sa cova Roja.

Els noms de la vall i els remeis de sempre

De la boca dels informants tarbeners, Pellicer va anotar remeis casolans i, sobretot, la manera de situar les plantes: no creixen «a la muntanya», creixen a Sacos, a es Serral o a sa cova Roja des Coscollar.

Pica fulletes de santjoanets per al mal de queixal… tomba les dents.

Un avís, mig en broma mig de veres, sobre el poder d’esta flor. Els santjoanets també servien per a un ús ben pràctic: «Posàvem un collar de santjoanets al matxo per a que li espantara les mosques», recordava un altre informant tarbener.

Curiositats des terme

• Sa rellongera. A l’Erodium cicutarium, la resta de Diània li diu agulletes, ulleres o tenedors; només a Tàrbena li diuen rellongera. I el veïnat en sabia el truc: «quan la rellongera està seca, ho banyes i pega voltes». Un rellotge -o un higròmetre- de bancal.
• Netejar espills amb donzell. Tàrbena i Calp són els dos pobles on Pellicer va documentar que el donzell tendre s’aprofitava per a netejar espills i llanternes.
• Foc amb fenàs. «Un floquet de fenàs sec per a fer d’encenall amb la pedra foguera i l’esclavó»: abans dels mistos, així s’encenia el foc a la muntanya.

El Centre d’Estudis de la Repoblació Mallorquina

Tàrbena és seu del Centre d’Estudis de la Repoblació Mallorquina (CERM), que coordina investigadors dedicats a l’estudi del patrimoni i la repoblació balear en terres valencianes, junt amb tasques de difusió cultural sobre este fenomen que va marcar diverses valls de muntanya entre la Marina i El Comtat. Per a qui vulga estirar el fil, hi ha també l’estudi de Josep Lluís Solanas i Anna Pont, Aproximació a l’etnobotànica de Callosa d’en Sarrià i de les valls de Guadalest i de Tàrbena i Bolulla, dedicat expressament a estes muntanyes.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Tàrbena.