Montitxelvo, el poble de la torre gòtica i els reiets del Benicadell

Montitxelvo és un xicotet municipi de la Vall d’Albaida que conserva, dalt del carrer Dalt, l’eix medieval del que va ser una alqueria morisca i després un senyoriu feudal. Hui és, sobretot, un poble tranquil a l’ombra del Benicadell, prou menut perquè fins i tot els seus ocells tinguen cançoneta pròpia.

Un castell fet «al lloc que li parega millor»

La documentació situa Montitxelvo en mans de Vidal de Vilanova ja el 21 de gener de 1301, quan Jaume II venia els castells de Carbonera i Rugat a Joan de Bellvís i el lloc, junt amb Terrateig, constava com a seu. Els Bellvís se’l van anar repartint per testaments -en 1327, Guillem de Bellvís deixava Montitxelvo i Terrateig al seu fill Bernat-, i el 1353 Pere el Cerimoniós venia a Vidal de Vilanova, tutor del jove Joan de Bellvís, la jurisdicció civil i criminal de Montitxelvo i Terrateig per tres mil sous. La data que interessa al visitant és, però, una altra: el 25 de febrer de 1358, quan el mateix rei li donà permís per a alçar un castell a Montitxelvo, en el lloc que li parega millor. D’aquella llicència tan oberta ve la torre que encara corona el poble. (Font: base de dades de senyories històriques valencianes de la Universitat de València.)

La resta de la cadena té episodis de novel·la. En 1388 el justícia de València embargava la baronia de Montitxelvo i les alqueries de Terrateig, Micrién i el Rafalet perquè Vidal de Vilanova devia diners d’un préstec a dos prestadors jueus, un de la moreria de Xàtiva i un altre de la jueria de València. En 1474 el senyor de Terrateig denunciava el de Montitxelvo davant del governador per haver acollit uns quants vassalls mudèjars fugits de les seues terres. I en 1504 els senyors dels dos pobles hagueren de defensar-se de la denúncia de la duquessa de Gandia, Maria Enríquez, per haver fet un assut al riu Vernissa: l’aigua, ací, sempre ha sigut motiu de plet.

De l’alqueria morisca a la carta de poblament

L’alqueria continuà poblada per musulmans després de la conquesta: en 1534 tenia 50 cases morisques i es constituí eixe mateix any com a parròquia independent de la Pobla del Duc. En 1609 Montitxelvo encara consta com a «lloc de moriscos», amb les aldees de Micudient i el Rafalet incloses en la baronia. L’expulsió va deixar el terme buit, i el 17 d’agost de 1611 el senyor Diego Vives, cavaller de Santiago, atorgava per mitjà d’un procurador la carta de poblament que havia de tornar a omplir el poble. Aquells dos llogarets, Micudient i el Rafalet, ja no es van recuperar mai: hui només són noms de partida.

La torre del castell-palau i el nucli antic

Del castell-palau de Montitxelvo es conserva una torre defensiva de dues plantes amb nervadures ogivals i un tram de la muralla medieval, al costat del carrer Dalt, que manté encara el traçat urbà original. Completen el patrimoni del poble l’església de Santa Anna, la font de Baix, la plaça Cervantes, l’ermita del Salvador i els retaules ceràmics tradicionals que es troben pels carrers.

Els reiets de Montitxelvo

Montitxelvo apareix en la cançoneta popular que repartix els ocells del Benicadell entre els pobles del voltant, una tradició oral compartida amb Terrateig, Aielo de Rugat i Beniatjar:

«En Terrateig caderneres,
en Montitxelvo els reiets,
en Aielo els gafarrons,
en Rugat el paixarell
i en Beniatjar les gralles
en l’alt del Benicadell.»

L’enviscador i el llonge del Benicadell

La relació de Montitxelvo amb els seus ocellets no és només literària: l’etnobotànic Joan Pellicer hi va conéixer, a començaments dels anys 2000, Batiste Faus Penalba, nascut el 1919 i que es definia com «obrer, llaurador, boletaire, enviscador» -és a dir, un dels últims que encara sabien preparar el llonge, l’envisc casolà per a caçar pardalets amb els quals repoblar les gàbies del poble. La planta, l’Andryala ragusina, es cull i es bull amb trementina i oli fins a fer una pasta apegalosa que s’untava a les branques. A Montitxelvo, a més, se li coneixia un segon ús ben curiós: aplicat damunt d’un gra o pigota, «el llonge… el xuplava», és a dir, ajudava a fer-lo supurar.

El terme conserva també la memòria d’aquell ofici en la toponímia: la partida del Murteral, el barranc del Collado i la font de Ferri, on encara creixen murteres a la vora de l’aigua, tocant al barranc de la Font d’Aielo de Rugat.

Curiositats: roses i uelos, nyestos i un llicsó amb diminutiu

El mateix catàleg de Pellicer deixa altres rastres de com es parla ací. A Montitxelvo, les rosetes de dacsa són «roses i uelos», la versió local d’un joc de noms que recorre tot el territori: a la vall de Guadalest en diuen xofes i uelets, a Llíber i Xaló gallets, i encara hi ha qui en diu monges i frares o roses i tostons -tot per a anomenar el mateix gra de dacsa esclafit al foc.

L’aladern, ací, és el nyesto, el mateix nom que a Barx, Otos, Parcent, Fageca o l’Abdet, i que a Margarida es torna nyestolera i a la Marina, soflama. I hi ha un cas que és exclusiu del poble: el llicsó punxós, que la gent d’Alcalà de la Jovada en diu serralla, a Montitxelvo és el llicsó punxonoset, amb diminutiu. En tot el catàleg diànic no hi ha cap altre lloc que li ho diga.

Festes: quatre dies de maig, quatre advocacions

A diferència de la majoria de pobles de la comarca, Montitxelvo no fa festa gran a l’agost. Les festes patronals comencen el primer cap de setmana de maig i s’allarguen de dissabte a dimarts, amb el divendres de vespra. Cada dia té la seua advocació -dissabte, la Immaculada; diumenge, la Mare de Déu del Roser; dilluns, el Crist del Perdó; dimarts, la Divina Aurora- i, sobretot, els seus festers: no sempre és una comissió, sinó que els dies grans els representen els xics i les xiques d’una mateixa quinta (dissabte i dimarts), i també poden ser famílies senceres o colles d’amics. Un poble de poc més de dos-cents habitants que es reparteix la festa per generacions. La banda pròpia del poble, la Unió Musical de Montitxelvo, hi posa la música.

Senderisme: el paratge de les Penyes Albes

Montitxelvo comparteix amb Terrateig i Aielo de Rugat el Paratge Natural Municipal de les Penyes Albes, un espai protegit d’alt valor botànic i paisatgístic pel qual discorre el PR-CV 390. La ruta circular ix del poble i passa per la font de Baix, l’aqüeducte del Planet, la bassa del Sastre, la font de Ferri i la font de l’Hedra -les mateixes fonts que apareixen documentades a la tesi de Joan Pellicer com a llocs de murtars-, per a pujar fins al coll de Martinent i el refugi forestal de la Planissa. Una manera excel·lent de recórrer, a peu, el mateix territori que abans es coneixia planta a planta i font a font.

El municipi participa també en el cicle de narració oral Contes a la fresca, que recorre cada estiu els pobles de la Vall d’Albaida.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Montitxelvo.