El Castell de Guadalest, el poble que penja sobre l’aigua turquesa

El Castell de Guadalest és, amb l’aigua turquesa del seu embassament i el campanar suspés sobre un espadat, un dels pobles més fotografiats de tota Espanya, hereu d’una història marcada per dos llinatges: els Cardona, marquesos de Guadalest, i els Orduña, els seus homes de confiança durant segles.

Un castell que ha resistit terratrèmols i guerres

El castell, també conegut com de Sant Josep, és una fortalesa musulmana del segle XI bastida sobre una gran roca, al punt més alt del poble. Va patir els grans terratrèmols de 1644 i 1748, i va perdre bona part de la seua estructura durant la Guerra de Successió de 1708; hui només en queda una torre en ruïnes. El conjunt de Guadalest, junt amb Benimantell, Beniardà, Confrides, Benifato i l’Abdet, va ser declarat conjunt històric-artístic en 1974.

El campanar sense església

La imatge més icònica de Guadalest és el campanar, una torre blanca que corona un espadat rocós, separada per l’espadat mateix de l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció a la qual pertany, cosa que la convertix en un campanar sense església pròpiament dit.

La Casa Orduña i un poble de museus

Alçada al segle XVII, després del gran terratrèmol de 1644 que va devastar la població, la Casa Orduña va ser construïda per la família basca dels Orduña, homes de confiança dels marquesos de Guadalest. Hui es pot visitar com a casa-museu, amb una biblioteca de més de 1.200 volums i mobiliari d’època. A banda de la Casa Orduña, el poble reunix una col·lecció ben peculiar de museus —cases de nines, vehicles antics, miniatures i fins i tot saleres i pebreres—, fins al punt de ser un dels municipis d’Espanya amb més museus per habitant.

L’embassament turquesa

Des del mirador del Calvari, o des del lateral de la plaça de Sant Gregori, es contemplen les aigües turquesa de l’embassament de Guadalest, junt amb les restes de la Torre del Penyó d’Alcalà i les muntanyes de la vall —la mateixa vall que compartix amb Beniardà i la resta de pobles de la Vall de Guadalest.

Senderisme: la volta a l’embassament

La ruta més agraïda de la vall és la volta circular a l’embassament de Guadalest, una caminada fàcil i apta per a fer en família que ix de l’església de Sant Vicent Màrtir de Benimantell (segle XVIII), passa vora l’aigua i el pinar, i enllaça Beniardà i el mateix Castell de Guadalest. Durant tot el recorregut acompanyen les moles de l’Aitana, la Serrella i el Xortà, i s’obtenen les millors perspectives de la presa —de 77 metres d’alçada, alçada entre 1953 i 1971— i del blau intens de l’aigua. Per a completar les caminades, la guia de Confrides puja fins al Castell de l’Aljofra, sostre de la vall.

Festes: l’Assumpció i Sant Gregori

Les festes patronals se celebren del 14 al 17 d’agost en honor de la Mare de Déu de l’Assumpció, Sant Roc i la Mare de Déu dels Dolors: quatre dies d’actes religiosos, culturals i festius en un dels escenaris més espectaculars que es puga demanar. Al maig, el poble celebra a més les festes de Sant Gregori, que donen nom a la plaça des d’on es mira l’embassament.

L’herberet i les xameles: Guadalest segons Joan Pellicer

Abans que el turisme el rebatejara, els vells del poble no deien Guadalest: deien «el Castell i el Raval». D’eixa vida de muntanya en va deixar constància l’etnobotànic Joan Pellicer, que va arreplegar al poble una de les fórmules d’herberet més orgulloses de tot el territori, la de Rafel del Castell de Guadalest, feta gairebé tota amb herbes de l’Aitana:

Es fa amb 28 herbes, quasi totes de la serra Aitana; la més important és el timó real, i després la menta, l’herba lluïsa, el poliol i el cantauesso. Açò és digestiu: es pren en dejú i després d’una bona paella o una menjada forta.

Vint-i-huit herbes són moltes: només la recepta de 27 de Diego Pastor, a Banyeres de Mariola, s’hi acosta. Diània Televisió va dedicar set capítols a eixes plantes a la sèrie Herbero Diànic, on es poden reconéixer les que Rafel collia per l’Aitana: el timó reial, el poliol i el cantueso.

Pellicer també va guardar la memòria d’una festa d’hivern hui gairebé perduda: les xameles, torxes d’espígol enceses que els xiquets feien voltar pels carrers la nit de Nadal, un costum compartit amb pobles veïns com Benimantell i l’Abdet:

A Nadal els xiquets feien xameles d’espígol; jo, a voltes, n’he arribat a fer més de trenta.

El costum arribava molt més enllà de la vall: es feia a Gorga —on, si faltava espígol, es feien de belatge—, a Gaianes amb cants, a Famorca amb el nom de ximeles i a Fageca, on la nit acabava caçant pardals als corrals amb les atxes enceses.

Curiositat: xofes i uelets

Del mateix treball de Pellicer ix una menudència que val per a situar el poble al mapa de la parla: a les rosetes de dacsa, ací se’ls diu xofes i uelets. A Benimantell són xofes i torrons; a Famorca, xofes i esclafitons; i a Callosa d’en Sarrià, xofes i fallanques. Cada poble de la vall té el seu nom per als grans que no esclaten.

Més informació turística, a la web oficial d’El Castell de Guadalest.