Beniarrés, el pantà i la Cova de l’Or

Al vessant meridional del Benicadell, la Cova de l’Or de Beniarrés va acollir fa set mil anys els primers pagesos i ramaders del Mediterrani; hui, el poble es mira en l’embassament que du el seu nom, construït el 1971 sobre el riu d’Alcoi.

Què visitar en Beniarrés?

La Cova de l’Or és un dels jaciments neolítics més importants del País Valencià, i el seu Centre d’Interpretació mostra rèpliques i objectes originals trobats en les diferents excavacions. El pantà de Beniarrés, junt amb la desembocadura del barranc de l’Encantà, forma un dels paisatges fluvials més bonics de la Comunitat Valenciana. El terme guarda també la microreserva de flora de l’Alt de Senabre, el paisatge protegit de la Solana de Benicadell i el paratge protegit del Serpis, travessat per la Via Verda.

De Benafarrez a Beniarrés

El nom del poble apareix escrit per primera vegada el 5 d’abril de 1259, en una ordre de Jaume I referida a l’alqueria de Benafarrez, aleshores dins del terme del castell de Planes. Setze anys després, el 25 d’abril de 1275, el senyor del lloc, Ramon de Riusec, va atorgar la carta de poblament de Benefarez per a pobladors cristians: el document que marca l’inici del Beniarrés que coneixem. Les dos dates les documenta el recull d’història local Beniarrés, viatge al llarg dels temps, que encara conserva el vell nom àrab a la capçalera.

Senderisme a Beniarrés

La Via Verda del Serpis uneix Beniarrés i Vilallonga aprofitant l’antiga via del tren Alcoi-Gandia, el mateix traçat que evoca hui el Museu del Ferrocarril d’Almoines. Els més agosarats poden fer la ruta circular que passa pel pantà, la Cova dels Nou Forats, el Molí de Ros i el barranc de l’Encantà, o la que arriba fins al Castell de Perputxent seguint el riu Serpis cap a l’Orxa.

La llegenda de la mora encantada

El barranc de l’Encantà naix prop de Beniaia, a la Vall d’Alcalà, i és al terme veí de Planes on obri els seus estrets més espectaculars i on encara resta el molí de l’Encantà; després ve a morir al Serpis dins del terme de Beniarrés, aigües amunt del pantà. El seu nom ve d’una llegenda antiga que ja el 1797 va recollir el botànic Antoni Josep Cavanilles: al pas més tancat del barranc, una pedra circular d’uns cinc peus de diàmetre, encaixada com una finestra tancada per damunt de l’aigua i en un lloc gairebé inaccessible, feia imaginar al poble l’entrada d’una mina encantada:

Allí imaginà el poble la boca d’una mina on els moros amagaren els seus tresors, i deixaren encantada una donzella que cada cent anys ix per a tornar a entrar el mateix dia.

Cavanilles, home il·lustrat, ho desmentia com a faules «indignes d’homes assenyats», però va deixar constància d’un detall revelador: sobre la pedra algú havia gravat dos creus i l’any 1573, senyal que la llegenda ja corria abans de l’expulsió dels moriscos de 1609. La història de la mora encantada ha inspirat després novel·les i pintures, i és un bon pretext per a caminar el barranc des de Planes fins a la seua desembocadura a Beniarrés.

Un poble de cinc-cents malnoms

A Beniarrés quasi ningú s’ha conegut mai pel seu cognom. El recull d’història local del poble ha arreplegat prop de cinc-cents malnoms, espigolats de la memòria dels veïns i dels papers de l’arxiu municipal i parroquial, on comencen a aparéixer de manera sistemàtica al segle XVIII, sobretot en les llistes del repartiment de la sal. N’hi ha d’ofici (teixidor, forner, carnisser, arrier, carreter, picapedrer), de tret físic i, els més bonics per a qui mira el mapa, els de procedència: lorxano per a qui venia de l’Orxa, salemera per a qui venia de Salem, faxeca de Fageca, turballos de Turballos. Un cens sencer de casaments, migracions i camins de ferradura amagat dins d’una llista de motius.

Festes a Beniarrés

Les festes patronals, de dijous a dilluns a mitjan agost, honoren successivament l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost), Sant Roc (16 d’agost) i el Santíssim Crist del Remei (17 d’agost), abans d’acabar amb la gran processó de la patrona, la Mare de Déu de la Santa Cova, acompanyada per la Unió Musical de Beniarrés i un castell de focs artificials.

La Rodà de les Aixames, la nit de Nadal

Hi ha una altra data marcada a foc al calendari de Beniarrés, i la paraula és literal. La nit del 24 de desembre, el poble és un dels onze de Diània que encara ixen al carrer amb torxes enceses per a rebre el solstici d’hivern: aixames, fatxos o xamel·les, segons el poble, fetes d’espart —o, a la Vall de Seta, d’espígol assecat i lligat amb cordell.

Es preparen els dies previs, amb tallers i eixides a la muntanya, i el gest és sempre el mateix: encendre-les i fer-les girar en cercle fins que llancen una pluja d’espurnes que recorda un eixam d’abelles, d’on molt probablement ve el nom d’aixames. L’etnobotànic Daniel Climent ho resumix així: «és un cant pagà al creixement del sol».

Beniarrés es va incorporar a la llista junt amb Fageca, Benimassot i Millena, als quals cal sumar Tibi, Xixona, Onil, Relleu, la Torre de les Maçanes, l’Orxa i Gaianes. Tots els detalls, a la Rodà de les Aixames de Diània.

Curiositats a Beniarrés

L’etnobotànic Joan Pellicer, en la seua tesi sobre el territori diànic, va documentar la figura de Miquel Jordà Castanyer, tallador de fusta que baixava troncs pel riu Serpis des d’Alcoi fins a l’Orxa, testimoni d’un ofici fluvial lligat al mateix riu que hui recorre la Via Verda. Del seu treball de camp ve també una altra estampa de la vida rural: a Beniarrés es segava a l’estiu la «raspallera vera» per a lligar-ne raspalls i graneres amb què agranar l’era a l’hora de batre el blat. I encara una observació de boletaire: ací tenien clar que l’estepa blanca —que al poble anomenen també femetera— «és molt criadora d’esclata-sangs, en cria quasi sempre».

Més informació al web de l’Ajuntament de Beniarrés.