Pego, el poble de la Marjal que va parir la Gossa Sorda

Pego és un dels municipis més importants de l’interior de la Marina, entre els rius Bullent i Racons, amb la Marjal com a senyal d’identitat i com un dels espais humits de més valor de tot el Mediterrani. És també, i no per casualitat, el poble d’un dels grups més determinants de la música valenciana contemporània: la Gossa Sorda.

La Marjal de Pego-Oliva, un tresor de biodiversitat

Declarat parc natural en 1994, el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva és un dels espais de major biodiversitat de tot el Mediterrani, i potser la zona humida de major qualitat ambiental del litoral mediterrani espanyol. L’arròs s’hi cultiva des d’època musulmana: hui encara es mantenen unes 90 hectàrees dedicades a varietats tradicionals com l’arròs bomba i el recuperat arròs bombó, íntimament lligats a la identitat gastronòmica de la comarca.

El castell d’Ambra, l’últim refugi abans de la fi

Al terme municipal de Pego, dalt de la muntanya d’Ambra i a 264 metres d’altura, es conserven les restes del castell d’Ambra, una construcció islàmica tardana bastida cap a començaments del segle XIII com a resposta musulmana a l’amenaça de la conquesta feudal: hi arribaren a conviure una vintena d’habitatges esglaonats, aprofitant la mateixa roca de la muntanya. El castell no va tindre un paper actiu en la conquesta de Jaume I, però sí en les revoltes mudèjars posteriors encapçalades per Al-Azraq; va anar perdent importància militar des de 1276 i la va perdre del tot en 1280, quan es va començar a formar la nova vila de Pego als peus de la muntanya. Al terme es conserven també ceràmica decorada neolítica i restes cardials d’entre el 4000 i el 2000 aC, localitzades al jaciment de l’Ambra, i l’ermita de Sant Antoni Abat.

El calendari de Pego: del porquet a la sardina

Pocs pobles del territori tenen un calendari festiu tan poblat -i tan poc estival- com el de Pego. Comença el 17 de gener amb el Porrat de Sant Antoni del Porquet, on es manté un gest ancestral: els animals es beneïxen fent tres voltes a l’ermita. Al costat s’instal·la una fireta de dolços tradicionals amb pomes acaramel·lades, fruits secs i martells de caramel.

El dissabte abans de Carnestoltes arriba la Baixada del Riu Bullent: una cursa en què els participants es fabriquen les seues pròpies barques -com més enginyoses, millor- i el poble s’aboca a les vores a vore-les passar per dins de la Marjal. És una festa jove, però ja imprescindible.

Abans de la Quaresma, els pegolins «se’n van de Crosta»: el plat que dona nom al costum -carn, arròs i ou- es va a menjar amb la família o amb els amics a la platja o a la muntanya, com a comiat de la carn. I la Quaresma s’obri amb la Pinyata o Soterrament de la Sardina, que comença amb una cercavila de taüts amb tot el món vestit de dol fins al Pla de la Font, on els taüts es cremen en una gran foguera mentres la gent balla al voltant, i continua amb correfoc.

Setmana Santa: els Caps de Ferro, la Salpassa i el Calvari

La Setmana Santa de Pego està documentada a l’arxiu municipal des del segle XVI, i les Actes de Consell conten fins i tot qui pagava el predicador -de vegades el municipi, de vegades el rector- i d’on venia la cera: de Gandia. La confraria de la Sang, l’origen de la qual se situa cap al 1579, és l’avantpassada de la de l’Ecce-Homo, i entre les imatges destaca el Crist de la Providència, atribuït a l’escultor Damià Forment.

Hui la processó la formen nou passos, acompanyats per la quadrilla de soldats romans que al poble anomenen els «Caps de Ferro». La pujada al Calvari del Divendres Sant, entre xiprers i capelles de ceràmica valenciana fins a l’ermita de Sant Joaquim, és el moment més fotografiat; i el Diumenge de Pasqua, a l’Encontre del Pla de la Font, des dels balcons plouen flors sobre la Mare de Déu i s’amollen coloms.

El Dimecres Sant es manté la Salpassa, quan el rector beneïx les cases. Joan Pellicer en va arreplegar a Pego el detall botànic: el gladiol s’escampava per terra i la tauleta de la Salpassa s’adornava amb lliris grocs i morats. A l’Alqueria de Guardamar li contaren com era la taula sencera: un got de sal, un got d’aigua, un ciri, un ramellet de gladiols i un platet on qui podia deixava diners i qui no, ous o un manoll de dacsa.

Moros i Cristians de finals de juny

La festa gran per excel·lència de Pego són els Moros i Cristians, a les acaballes de juny, que precedixen la festa patronal de l’Ecce-Homo -institucionalitzada en el segle XIX i celebrada a principis de juliol. El so dels trabucs desperta el poble, les comparses desfilen i la vila agafa aire medieval. El moment central és l’Ambaixada, on es representa l’entrada del rei cristià al castell moro, i el més espectacular, la cercavila del boato, amb grups de dansa. L’últim dia és el de les carrosses, i al Passeig Cervantes s’hi instal·la un mercat medieval.

Senderisme: porta de les valls interiors

Pego és el punt de referència per a explorar les valls interiors de la Marina i el seu parc natural: un mapa topogràfic recent recull fins a 18 rutes de senderisme i 3 de BTT per tota la zona, amb codis QR per a descarregar cada recorregut, incloent-hi els forns de calç, torres, pintures rupestres i pous que jalonen el territori. La veïna Vall de Laguar, considerada la «catedral del senderisme» de la comarca, és sovint el complement natural d’una eixida des de Pego.

L’herbolària de Pego

L’etnobotànic Joan Pellicer va trobar a Pego un dels seus informants més ben preparats: Carlos Ferrer Penya, esporgador des dels vint anys, fill d’una mare herbolària que li va transmetre bona part del saber sobre les plantes del terme. Eixe fil de transmissió oral, de mare a fill, és precisament el que la tesi de Pellicer va voler documentar abans que es perdera del tot arreu del territori diànic.

D’aquell treball ixen també un grapat de remeis i de noms ben de Pego: portar una castanya borda a la butxaca per a les almorranes -i canviar-la quan estiga seca-, les tasses de santjoanets per al mal de panxa («amargueja una barbaritat»), l’aigua de santjoanet amb camamil·la per a llavar ferides, i noms com tallamans o farta-bous.

La Gossa Sorda, l’ànima musical de Pego

Pego és el poble de la Gossa Sorda, el grup de folk-rock valencià que en 2026, onze anys després del seu últim disc d’estudi, ha tornat als escenaris amb la gira «A Tornallom» i la cançó homònima, un himne de resiliència col·lectiva dedicat a les víctimes de la DANA. El poble ha donat també a la música valenciana d’ara l’artista Carles Caselles, conegut com a «pegolí», que després de tancar l’etapa de Smoking Souls ha reaparegut amb el projecte en solitari RO.DI (Romàntic Dimoni).

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Pego.