Beniflà, el poble del Molí Vell d’Ausiàs March

Un molí fariner del segle XVI que va pertànyer al patrimoni del poeta Ausiàs March és el monument més estimat de Beniflà, una antiga alqueria andalusina i hui un dels pobles més menuts de la Safor, en procés de rehabilitació per a convertir-se en seu d’entitats i espai expositiu.

Un poble entre quatre veïns

Beniflà, amb només 0,62 km² de terme, limita amb Beniarjó, La Font d’en Carròs, Palma de Gandia i Potries, en ple cor de l’horta de tarongers de la Safor. El seu origen és una alqueria andalusina que, com bona part de la comarca, va quedar més avant lligada al senyoriu de la família March.

Què visitar en Beniflà?

El Molí Vell, del segle XVI, va formar part del patrimoni del poeta valencià Ausiàs March, que tenia possessions i molins en diversos punts de la Safor, com el de Beniarjó, on encara es conserva l’assut dels Marc. De fet, un document de 1453 relaciona Ausiàs March, el comte d’Oliva i el molí de Beniflà. El que fa este document particularment notable és el lloc on va ser signat: Palerm, a Sicília. March era aleshores a la cort d’Alfons el Magnànim, rei d’Aragó i de Nàpols, que governava el Mediterrani des de la seua capital siciliana. Un document sobre un molí de l’horta saforenca signat a cinc-cents quilòmetres de distància, en un palau de Sicília: un salt que diu molt sobre quin món habitava el poeta. La Diputació de València hi ha destinat mig milió d’euros per a habilitar-lo com a edifici per a associacions i centre expositiu. Beniflà forma part, també, de la Ruta dels Monestirs de la Safor.

Els blats que molia el molí

Un molí fariner no s’entén sense saber què hi entrava. Joan Pellicer va arreplegar a Beniflà el catàleg dels blats que els llauradors del poble distingien a ull, cada un amb el seu caràcter: el ventana, d’espiga i gra rogenc i prou aresta; el candeal, sense aresta o quasi, de gra més blanquet; el solacambres, alt d’espiga curta i grossa, «el més cundidor», encara que fluix; i el rojal, alt i de granet roig. La conclusió del poble era pràctica i sonava a saviesa antiga:

Com més blats mesclaves, era millor la farina.

El mateix Pellicer posa al costat d’esta llista la del cronista de la cultura popular valenciana Bernat Capó, que al seu Costumari Valencià. Coses de poble resumia així la jerarquia dels blats:

El rojal, que és el millor, però és més delicat; el pelut, que és el segon en qualitat; el tarto o assolacambres, el de gra més gros, i el tarbener, d’espiga curta, molt productiu, però que es desgrana fàcilment.

Un pescador de Beniflà

De Beniflà a la mar hi ha poc més de sis quilòmetres, i alguns veïns del poble van acabar guanyant-se la vida al Grau de Gandia. Un d’ells li va explicar a Pellicer un ofici que unia la muntanya amb el fons marí: per a pescar sípies calia gasserà —el galzeran, una mata d’ombria—, i els pescadors del Grau pujaven a buscar-la fins al castell de Benirrama, a la Vall de Gallinera.

La posaven al fons de les nanses fetes de jonc, en forma de campana, amb un embut a la boca per on entren les sípies per a desovar. Es tiren a la mar no massa dins, lligades a una corda, i l’endemà ja es pot anar a arreplegar el botí.

Senderisme a Beniflà

La ruta entre Beniflà i Bellreguard connecta els dos pobles per camins rurals de l’horta saforenca: un itinerari planer, entre séquies i tarongerars, que en un parell d’hores permet enllaçar també amb els termes veïns de Beniarjó i Potries i acostar-se al traçat de la Ruta dels Monestirs.

Festes a Beniflà

Les festes patronals, en honor a Sant Jaume, s’obrin amb un concert de la Societat Musical Sant Jaume i inclouen el tradicional dinar de tonyina al forn de l’Associació de Jubilats i Pensionistes, partides professionals de raspall a l’Avinguda Regne de València i, per a cloure la setmana, missa, processó i castell de focs en honor al patró.

Curiositats de Beniflà

La tesi doctoral de l’etnobotànic Joan Pellicer arreplega el testimoni de Josep Verdú Estela, «Pep del Molí», que va quedar orfe de pare tres mesos abans de nàixer i de mare als setze mesos, i que es va criar al molí de Beniflà, dedicant-se de gran a buscar esclata-sangs pel terme.

Del mateix treball de camp ve un costum casolà que a Beniflà tenia una regla pròpia. Quan un xiquet estava enzelosit del germà, per tot Diània es penjava una fulla de palera —figuera de pala— dins de casa perquè la vera. Ací, a més, se’n llegia el desenllaç en la fulla mateixa: si creixia, els zels no se n’anaven; si s’assecava, desapareixien.