Fageca, entre oliveres i ametlers a la Serrella

Fageca és un poble tranquil d’El Comtat, arrecerat per les serres d’Alfaro i la Serrella, amb els seus carrers i cases encaixades a la muntanya envoltats d’oliveres i ametlers.

Què visitar

L’església del poble, del segle XVI, i la plaça que l’envolta conviden a un passeig tranquil pel nucli urbà, amb les cases nial·lades a la muntanya com a imatge característica de Fageca.

La Salema i el petròglif de Fageca

Als afores del poble es troba la Salema, una xicoteta cova i jaciment arqueològic on s’han trobat restes d’animals, junt amb el conegut petròglif de Fageca, un gravat a l’aire lliure sobre la roca.

Senderisme per la Serrella

La Serrella, serra de més de 13 quilòmetres d’orientació est-oest inclosa a la Xarxa Natura 2000, s’explora des de Fageca pel PR-CV 182, un recorregut de 9,5 km de dificultat mitjana-alta que arriba fins a la nevera del Pla de la Casa (1.378 m), un gran pou de neu del segle XVII. La mateixa serra s’explora també des de Quatretondeta i Famorca, formant junt amb Fageca la Vall de Seta.

Les xameles de Nadal: foc, espígol i pardals

De totes les tradicions de Nadal que Joan Pellicer va arreplegar per la muntanya, la de Fageca és la més cinematogràfica. Els xiquets feien xameles: manolls d’espígol lligats que es podien empalmar l’un amb l’altre fins a tindre una atxa llarga, i que s’encenien la Nit de Nadal per a anar voltant pels carrers. Fins ací, igual que a el Castell de Guadalest, Benimantell o l’Abdet. Però a Fageca la nit continuava:

Després del ressopar anàvem a entrar als corrals i les coves per a espantar amb les xameles els pardals adormits i caçar-los per a fer després un esmorzar.

A Benimassot deien que era «cosa de xiquets de nou o deu anys», i a Gorga, quan no hi havia espígol, les feien de belatge. Hui l’espígol escasseja i les xameles quasi s’han perdut.

Fageca és, així, un dels onze pobles diànics que la nit del 24 de desembre encenen foc per a rebre el solstici d’hivern. On el que abunda és l’espart en lloc de l’espígol, les torxes es diuen aixames o fatxos i es roden en cercle fins que llancen espurnes com un eixam d’abelles —així es fa a Tibi, Xixona, Onil, Relleu, la Torre de les Maçanes, l’Orxa, Gaianes, Beniarrés i Millena. L’etnobotànic Daniel Climent ho resumix en una frase: «és un cant pagà al creixement del sol». Tots els detalls, a la Rodà de les Aixames de Diània.

Fageca, terra dels últims muntanyers

En esta vall xicoteta i penjada de la muntanya encara va conéixer Joan Pellicer alguns dels últims muntanyers diànics, eixos homes que havien fet de la serra la seua casa. Un d’ells era Vicent Maçanet, «Vicent el Pastor de Famorca», nascut a Famorca el 1923 però casat a Fageca, on va viure més de quaranta anys. Mitger i llaurador de tota la vida, resumia així el seu arrelament a la terra:

El meu ofici ha segut llaurador tota la vida com els meus pares. Com les perdius, en estes muntanyes he nascut, he viscut i em moriré.

El mateix esperit tenia Fernando Gilabert Vidal, «el Roig», fill de Fageca, pastor de menut i després llaurador, caçador, meler i sobretot margenador i muntanyer, un home que —contava Pellicer— «se sent tan a soles a Alcoi com acompanyat trescant per les muntanyes».

Festes a Fageca

Les festes majors se celebren al voltant del quart diumenge d’agost, en honor de la Mare de Déu dels Dolors i de l’Esperit Sant, amb actes religiosos, sopars de veïnat i activitats que atrauen gent de tota la contornada. Per Corpus, a més, Fageca compartia amb els seus veïns de la Serrella la vella enramada de manrúbio: es perfumaven els carrers amb esta herba de solana al pas de la processó, igual que a Castell de Castells i Famorca.

Curiositats de Fageca

• L’herba de Peret. Al pericó —la planta que quasi tot el territori coneix com a herba de Sant Joan o perico— a Fageca li diuen herba de Peret i flor de Peret, dos noms que no es diuen enlloc més de Diània. Un diminutiu carinyós per a una herba que servia per a les ferides i les picadures.
• Ruda contra els ratolins. Al poble tenien un remei de casa ben senzill: posar ruda fresca allà on hi havia ratolins, «i desapareixen mentre fa olor».
• Del rebost i de la faena: quatre brots d’estepera feien de fregall per a escurar; a una herba li diuen carxofeta de plata; i de les queradilletes dels serellons —unes arrels dolces— deien que se les menjaven els xiquets pels bancals.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de Fageca.