Piles, el poble de la torre que vigilava el mar

Piles és un municipi costaner de la Safor, entre Gandia i Oliva, amb una platja de més d’un quilòmetre de sorra fina i dunes i un nucli antic d’arrel musulmana que encara es reconeix en el traçat dels seus carrers.

Uns carrers d’origen musulmà

L’origen morisc de Piles s’aprecia encara en el traçat de carrers com el de Baix, el Carreró o el Forn. El poble va créixer sobretot al segle XVIII, període del qual data l’església parroquial, bastida sobre l’emplaçament d’una antiga mesquita, amb un campanar barroc i planta rectangular.

La torre de guaita de 1577

Un dels símbols principals del municipi, present fins i tot al seu escut, és la Torre de Piles, una torre de guaita del segle XVI alçada al nord del passeig marítim per a la vigilància de la costa. La construcció es va dur a terme en 1577 sota la supervisió del virrei, en el context de la xarxa defensiva contra els atacs de pirates berberiscos que es va estendre per tot el litoral valencià. A començaments del segle XX el poble la va adoptar com a símbol, i d’ahí ve que hui presidisca l’escut de l’Ajuntament.

Festes: un maig amb cinc titulars i el Dia de la Paella

A Piles la festa grossa no és d’agost: les festes patronals cauen al maig, i no tenen un sol titular sinó cinc –Sant Felip Neri, el Crist de l’Agonia, la Mare de Déu del Carme, Sant Ferran i la Immaculada Concepció. Entre els dies grans destaca el Dia de la Paella, la jornada de germanor en què el poble es reunix a menjar. I el 4 de desembre se celebra Santa Bàrbara, també patrona del municipi.

El collaret de panical marí

Als muntanyars de dunes que voregen la platja de Piles creix el panical marí (Eryngium maritimum), un card blavenc de la mar que l’etnobotànic Joan Pellicer va documentar en un ús ben curiós: la gent de Piles se’n feia collarets, agarrant-hi un nuc i fent-hi un foradet, per a dur al coll com a remei contra l’escaldamenta i la suor de l’estiu -un costum semblant al que arreplega també a Oliva i a l’Alquerieta de Guardamar.

La bova, el coixí de les taronges

Del mateix treball de camp ix una imatge que explica com era la collita abans dels envasos moderns. A Piles, quan es collia la taronja s’escampava gladiol per terra «per a que aminorara el colp a les taronges quan en feien un muntó». I la bova es segava per a folrar les estibes -els cabassos grans d’espart-: «la posàvem baix i després ho tapàvem», per a donar frescor i que les bajanes i les hortalisses arribaren tendres al mercat. El mateix es feia a Daimús, a Miramar i al Grau de Gandia: tota una tecnologia vegetal de transport que va desaparéixer amb el plàstic.

Senderisme: la Via Verda de la Safor

La Via Verda de la Safor, sobre l’antiga via del tren Carcaixent-Dénia, travessa el terme de Piles entre Palmera i Oliva, en un recorregut pla entre tarongerars apte per a caminar, anar en bici o en cadira de rodes. La platja de Piles, a tocar de la de Guardamar de la Safor, forma part d’eixe mateix litoral tranquil de la Safor sud.

Curiositats

• Al nenúfar de les séquies i els valls, a Piles li diuen pampolera, i al seu fruit, bacora de vall o figa de vall -noms que només s’entenen en un poble on la marjal era part del paisatge de cada dia.
• Entre els informants que Joan Pellicer va entrevistar a Piles hi ha Onofre Barber Pons (nat el 3 de febrer de 1929), llaurador i vint anys guarda del terme, i Salvador Climent Pons (1932), panader i llaurador alhora, com tants a l’horta.
• De la cua de cavall que es fa pels valls, contaven a Piles una cosa que diu molt del prestigi de les herbes d’ací: «ací ve gent de València a collir-la a cabassades per endur-se-la».

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Piles.