Benidoleig, la cova de les Calaveres

Entre Benidoleig i Pedreguer s’obri la Cova de les Calaveres, més de 900 metres de galeries que deuen el seu nom a les restes de dotze persones trobades el 1768, quan un grup de veïns va decidir arribar fins al fons d’aquell forat que ningú no havia sabut mesurar.

D’alqueria àrab a poble de mallorquins

Benidoleig va nàixer com una alqueria àrab que, després de la conquesta de Jaume I, va tindre com a primer senyor Hug Folch de Cardona, avantpassat dels futurs marquesos de Guadalest. Fins al 1404 va formar part de la Vall de Laguar, quan es va independitzar com a poble propi.

Després de l’expulsió dels moriscos, la carta de població del 12 de setembre de 1611 ja deixa constància que algun dels colons era mallorquinus o vingut de la insule de Mallorca. Els investigadors Antoni Mas i Joan Lluís Monjo classifiquen Benidoleig entre els pobles de repoblament mixt des del primer moment —valencians i illencs alhora—, a diferència de veïns com Tàrbena o Beniardà, on els mallorquins van ser pràcticament l’únic element repoblador. Al cens de 1646 encara hi consten cognoms d’arrel manacorina com Vaquer i Llull.

Què visitar en Benidoleig?

La Cova de les Calaveres és l’atractiu principal del poble: una cavitat amb una zona inundada de 500 metres i una altra de seca, oberta al públic, amb estalactites, estalagmites i cúpules de més de 20 metres d’alçada, a més de fòssils i restes òssies. També hi habita una xicoteta colònia de rates penades. Al nucli urbà, l’església parroquial de la Santíssima Sang, del segle XIX, és el referent religiós del poble.

Cent mil anys dins d’una cova

Poques coves de Diània guarden tants estrats de vida humana. L’home paleolític s’hi va refugiar fa més de 100.000 anys, i d’aquells temps queda l’ossari interior, amb restes de grans mamífers i les eines de pedra amb què els descarnaven. Fa 5.000 anys, els revolts del fons van acollir enterraments neolítics de la gent de la vall. En època ibero-romana la cavitat va funcionar com a santuari on es depositaven ofrenes, en rituals lligats a la fertilitat i al culte a la terra. I encara al 1936, durant la Guerra Civil, va servir de magatzem d’explosius. Fins als anys seixanta no es va urbanitzar i obrir al públic com a cova turística.

La llegenda de la Cova de les Calaveres

La cova no sols és un prodigi geològic: també guarda una de les llegendes més contades de la Marina. Al començament del segle XVIII encara es deia d’ella que era «molt gran i sense haver-li trobat el cap», i eixa fama va empènyer les primeres expedicions documentades. En 1768, un grup de veïns hi va trobar les restes òssies de dotze persones —probablement llauradors musulmans d’època medieval que hi van quedar atrapats fent treballs de captació d’aigua—, i el relat ens ha arribat escrit pel botànic Antoni Josep Cavanilles cap al 1795.

D’aquell descobriment va nàixer el nom de la cova i, de seguida, la llegenda. La versió que encara conta l’Ajuntament del poble és esta:

El rei Ahl-í Moho va buscar refugi a la cova amb el seu gran tresor i les 150 dones del seu harem, fugint del Cid Campeador, i hi van quedar atrapats i van morir tots.

Reis moros, tresors fabulosos i princeses: el folklore va fer la resta.

Senderisme a Benidoleig

La Senda del Seguili (PR-CV 445) travessa la serra que Benidoleig compartix amb Orba, Pedreguer i Alcalalí, amb més de trenta plafons informatius sobre la flora local pel camí, passant per la Lloma de la Cova i la Font del Marqués, fins al Tossal Gros (518 m), el punt més alt de la serra. Els ciclistes coneixen bé també el Coll de Rates, una ascensió mítica de prop de 7 quilòmetres que ix del poble.

Cultura a Benidoleig

La gastronomia local es basa en tapes tradicionals com les pilotes, el bull amb ceba, el capellà torrat, la sang amb ceba o la gamba amb bleda.

Curiositats de Benidoleig

L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a Benidoleig el bon nom que tenia la fusta del lledoner per a fer gaiatos i mànecs d’eines, valorada per la seua resistència perquè no es badava ni es trencava:

Per a fer els millors gaiatos, els que duraven més; no dóna, no esclafix, no es trenca.

Del mateix treball de camp ixen dos detalls ben del poble: la manera de dir-li al garrofer mascle, que «no en fa i en fa fer», i el pessic de fulletes de fenoll que ací no falta mai «quan faig caragols».

Pellicer va documentar també a Benidoleig el remei tradicional contra les varícies i els peus unflats: «Banys d’estepa negra per a desinflamar i desinfectar els peus unflats» i «Aigua d’estepa negra per a llavar-se els peus i per a les varícies». L’estepa negra (Cistus monspeliensis), que vestix de blanc els faldars de la Marina a la primavera, era un dels recursos de la medicina casolana del poble.

La mateixa tesi arriba fins a la veterinària casolana: quan moria el cabrit dins de la mare i la cabra no podia parir, a Benidoleig hi havia el recurs:

Bulliem quatre soques d’esparreguera quan es moria el cabrit dins de la mare i no movia. Trau el cabrit mort, a trossos i la cabra queda estèril però no mor.

Un remei amarg i pragmàtic: no salvava el cabrit, però deixava la cabra viva per a seguir treballant. Una veterinària rural quasi desapareguda que Pellicer va deixar fixada al paper.

Més informació al web de l’Ajuntament de Benidoleig.