Orxeta, el poble de l’art rupestre i l’embassament turquesa

Orxeta és un xicotet municipi agrícola de la Marina Baixa, a la vall del mateix nom, amb un patrimoni que va des de l’art rupestre llevantí -Patrimoni Mundial de la UNESCO- fins a un embassament que ha convertit el riu Amadorio en un dels paisatges més fotografiats de la comarca.

Art rupestre de fa 5.000 anys

Les restes més antigues localitzades a Orxeta corresponen a dos abrics rocosos amb pintures rupestres d’estil llevantí esquemàtic, datades provisionalment entre el IV i el III mil·lenni aC i incloses en la declaració de la UNESCO sobre l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica.

Del castell d’Abu Zeyt a l’orde de Santiago

Quan els cristians conquistaren la zona, hi trobaren un castell que Abu Zeyt va cedir a l’orde militar de Santiago, encara que durant un breu període passà a mans de Tevicino i el seu fill Cahant. Del passat medieval del poble en queda hui el Castellet dels Moros, junt amb l’ermita de Sant Tomàs, l’aqüeducte de l’Arquet i l’església de Sant Jaume Apòstol al nucli urbà, que conserva també cases tradicionals i un antic llavador comunal.

L’embassament de l’Amadorio

El pantà de l’Amadorio, d’aigües turquesa, es va construir en 1957 al llit del riu Amadorio, entre els termes d’Orxeta i la Vila Joiosa, per a abastir d’aigua esta última i Benidorm. Riu amunt, el més menut Pantanet de Relleu -avui colmatat i fora d’ús com a embassament- va ser el precedent d’esta gran infraestructura hidràulica que va transformar el paisatge de tota la vall.

Senderisme: de l’Amadorio a l’Aitana

El pantà de l’Amadorio i paratges com la Cova de la Serra o l’Estret conformen l’oferta de senderisme i excursionisme més propera d’Orxeta, amb una ruta circular que resseguix el pantà i enllaça amb el Pantanet de Relleu. Per als qui vulguen una ruta més llarga, el poble és també porta d’accés a l’Aitana (1.558 m), el cim més alt de tota la meitat sud de Diània: una ruta d’uns deu quilòmetres travessa el massís entre la Font del Molí i la Font de Partegat, passant per antics corrals i un pou de neu. Orxeta comparteix escola rural amb els veïns Sella i Relleu, un vincle que reflectix ben bé la vida quotidiana compartida entre estos pobles menuts de la comarca.

Festes de setembre: Sant Tomàs i Sant Nazari

Les festes patronals d’Orxeta cauen la penúltima setmana de setembre, en honor a Sant Tomàs de Villanueva i Sant Nazari, i tenen una particularitat que les defineix: les organitzen els jóvens del poble, agrupats en penyes, i cada penya trau al carrer la seua cuina. Al voltant d’eixe eix hi ha la romeria a l’ermita de Sant Tomàs acompanyada per la banda local, La Lira Orxetana, i la processó solemne que baixa la imatge del sant fins a la parroquial. La vesprada de la romeria té un guió que ja és tradició: repartiment d’orxata, romeria, i per a acabar peix fregit i un entrepà gegant.

L’ermita on puja la romeria, la de Sant Tomàs, es va bastir en 1665 -més de cent anys abans que la mateixa església parroquial- damunt d’una elevació que domina el nucli antic, i és el punt final del recorregut tradicional del Calvari. Al terme se’n coneixen tres, d’ermites, però esta és, de llarg, la del poble.

La Cova de Jaume el Barbut

Al Barranc Salat d’Orxeta hi ha una cova que porta el nom d’un dels personatges més novel·lescos del sud valencià: Jaume el Barbut, nascut a Crevillent en 1783 i mort a Múrcia en 1824, a qui la tradició popular ha convertit en l’últim bandoler romàntic valencià -aquell que robava als rics per a repartir-ho entre els pobres. Que un barranc d’Orxeta duga el seu nom diu prou de fins on arribava la seua ombra per estes muntanyes.

Al poble, la llegenda es conta d’una altra manera, i el detall que la fa bonica és qui la conta: els xiquets de l’escola. El Museu Virtual d’Orxeta arreplega una dotzena de contes i llegendes locals –Les Elviretes, la Roca Encantada, el Pou de la Mort, la Petjada de Sant Jaume, les Llàgrimes de Santa Marta-, uns quants d’ells escrits pels alumnes del col·legi del poble. En la seua versió, Jaume tenia una barba negra que punxava «com les agulles d’una cosidora», i el Savi del Barranc Salat va llegir al seu llibre de consells que si algun dia se la tallava moriria i, al lloc on estiguera, s’obriria un gran forat. Jaume va voler comprovar-ho. D’ahí ve la cova.

Més informació, a la web de l’Ajuntament d’Orxeta i al Museu Virtual d’Orxeta.