Ondara, el poble que va nàixer una segona vegada amb carta pobla

Ondara és un municipi de la Marina, a la conca baixa del riu Girona, que va haver de refundar-se pràcticament del no-res després de l’expulsió dels moriscos. Del seu antic castell-palau gòtic només en queden traces amagades entre les parets de les cases, però la seua identitat de poble repoblat es manté ben viva.

Una vila cristiana mixta

Amb l’arribada dels cristians i la conquesta de Jaume I, Ondara es va convertir, junt amb Benissa i Murla, en una de les úniques tres poblacions mixtes de tota la Marina Alta, amb població cristiana i musulmana convivint en el mateix terme. Al poble hi va haver un castell-palau dels segles XIV-XV, d’estil gòtic civil valencià, que segons la tradició tenia quatre torres als extrems, semblant al castell de Forna. Hui només en queda dempeus la Torre del Rellotge, una construcció militar medieval i l’única de les quatre torres defensives originals que ha sobreviscut, integrada entre les cases del carrer.

La carta pobla de 1611

L’expulsió dels moriscos en 1609 va suposar una pèrdua demogràfica brutal: només quedaren 13 veïns cristians vells a tot Ondara. El 8 d’agost de 1611 es va firmar la carta de poblament que va possibilitar una repoblació mixta, amb els cristians vells que hi quedaven i l’arribada de gent de Dénia, Xàbia, Teulada i Oliva, i també de mallorquins de Manacor (com els Cabrera) i de Muro d’Alcoi (com els Pons) -uns cognoms que encara avui es reconeixen al poble.

Senderisme: la Serra de Segària i la Ruta dels Riuraus

La Serra de Segària oferix diverses rutes senyalitzades amb vistes panoràmiques sobre la costa i la Marjal de Pego-Oliva. Al nucli urbà, la Ruta de l’Arquitectura d’Ondara permet descobrir el patrimoni civil del poble, mentre que la Ruta dels Riuraus recorda el llegat de la pansa, un altre dels senyals d’identitat agrícola de tota la comarca.

Al riu, de vosté

Ondara viu a la vora del riu Girona, i això vol dir viure amb un veí que gasta poques bromes: el llit baixa sec quasi tot l’any i, quan plou de valent a la Marina, arriba de colp. Les riuades formen part de la memòria col·lectiva del poble tant com les festes, i el material que en conserva l’Arxiu Històric Municipal —fotografies, actes, cròniques familiars com els dietaris dels Miralles (1849-1924)— és una de les millors finestres que hi ha per a entendre com era la vida d’un poble de la Marina abans i després de cada avinguda. Tot això està catalogat i accessible al portal Ondara en la història.

La Passió al carrer, en valencià

La tradició festiva més singular d’Ondara no és d’estiu, sinó de primavera. La Passió d’Ondara va nàixer en 1992 com una representació dels últims moments de la vida de Jesucrist dins d’un recinte tancat, l’antic cinema Victòria -avui Auditori Municipal-, i en 1994 va fer el pas decisiu: eixir al carrer. Des d’aleshores s’escenifica a l’aire lliure, íntegrament en valencià, en set escenes que van saltant de plaça en plaça pel poble -el Prado, la Placeta de les Escoles, la Plaça Major-, amb centenars de veïns implicats entre actors, vestuari i muntatge. En 2024 va complir trenta anys al carrer davant d’un miler de persones.

Font d’Ondara, un pilotari a recuperar

Ondara té una tradició pilotaire viva -hui hi ha equips professionals que porten el nom del poble i una escola municipal amb campions autonòmics-, però la figura que millor la resumix és una de mig segle arrere: Josep Font, «Font d’Ondara», un dels grans noms de la pilota valenciana de mitjan segle XX, rescatat de l’oblit per l’historiador local Vicent Ortuño en un article de la revista Aguaits (núm. 46) titulat, precisament, «un pilotari a recuperar». La pilota ondarenca connecta així amb la d’altres pobles del territori, com el Murla de Nel, l’home a qui s’atribuïx la invenció de l’escala i corda.

Fira i festes de tardor

La Fira d’Ondara comença a mitjan octubre amb la presentació de les reines i corts d’honor, i la setmana festiva major, l’última d’octubre, honora el Santíssim Salvador, la Mare de Déu de l’Esperança i Sant Roc amb una gran processó acompanyada de la banda de música Unió Musical Santa Cecília. Al gener, Sant Antoni Abat aporta la foguera, la benedicció d’animals i el repartiment dels rotllos beneïts a la plaça del Pla.

Curiositats: l’amfàbega de la finestra i la llengua de dona

L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a Ondara el costum, compartit amb altres pobles de la Marina, de tindre sempre un test d’alfàbega a la finestra per a espantar els mosquits i alegrar la casa amb la seua olor:

L’amfàbiga és la planta preferida del meu home.

Un informant local, Blai Giner Pérez, venedor ambulant de fruita i verdura, va aportar també bona part del vocabulari popular de la fruita i l’horta que Pellicer documenta per a tota la comarca. D’aquell treball de camp ixen unes quantes paraules ondarenques que valen per si soles:

• Llengua de dona: així li diuen a Ondara al galzeran, «perquè té una punxa enmig». El nom també s’ha arreplegat a Palmera.
• Monges i ueles: les rosetes de dacsa, que a cada poble tenen nom propi -a Montitxelvo són «roses i uelos», al Grau de Gandia «monges i uelos», a Simat «monges i uelets».
• Polsim: la pluja fina que ni banya ni para. «Hui fa un polsim desagradós», deien a Ondara.
• Caienes: els vitets més menuts i redonets, i els més coents de tots.
• I una comparança que ja no s’ou: «Eres més bord que la caüla», dita d’una mala herba que ix on no la sembren.

També hi ha arreplegada a Ondara la creença -compartida amb Gata, Altea i Cocentaina– que el sarvatxo, quan es baralla amb una serp i esta li pica, es rebolca damunt de les punxes del card panical «per a llevar-se el verí».

Més informació, a la web de l’Ajuntament d’Ondara.