Benimassot, la balconada de la Serrella

Al nucli antic de Benimassot s’entra encara per un túnel, entre carrers blancs i empinats d’arrel àrab amb els balcons plens de testos de flors, en un poble conegut com «la balconada de la Serrella» per la seua privilegiada situació paisatgística a la Vall de Seta.

Què visitar en Benimassot?

L’església de la Puríssima Concepció, del segle XVII, presideix el nucli urbà. Als voltants del poble es poden visitar formacions rocoses com els Frares, el Tossal Blanc o el penyal de Cantacuc, i les Covetes Roges, un abric de la serra de l’Esmolaora amb art rupestre de segles d’antiguitat.

L’olivera mil·lenària premiada d’Espanya

Baix de Benimassot s’amaga un dels arbres més venerables del país. La Olivera de les Quatre Soques —també coneguda com l’Olivera de Sam, pel seu propietari— va ser proclamada Olivera Monumental d’Espanya 2022 per l’Associació Espanyola de Municipis de l’Olivera (AEMO). És un colós de vora mil anys, uns 7 metres d’alçada i quasi 15 de perímetre, que deu el nom als quatre troncs que tenia originàriament, fins que un avantpassat de l’amo, a començaments del segle XIX, en va tallar un i la va deixar amb tres. Al seu voltant, la partida de l’Olivar reuneix una quarentena més d’oliveres centenàries —com l’olivera de la Camoera, la del Mussol o la de la Navaixa, o les de la Torreta i l’Engolidor que documentà Joan Pellicer—, en una de les majors concentracions d’oliveres mil·lenàries de tot Diània.

Les visites a l’olivera i la cata d’olis a la seua ombra s’organitzen a través de l’oleoturisme de Castell de la Costurera (de la veïna Balones) i la plataforma Essències, i es poden completar amb l’almàssera de Millena, a la mateixa Vall de Travadell.

El robatori de Benimassot

El diumenge 22 de febrer de 1874, Benimassot —aleshores un dels pobles més rics de la contornada— va viure el colp de mà més sonat del bandolerisme valencià del segle XIX. Mentre el veïnat era a missa major, trenta-quatre roders emmascarats de la Companyia de Segrestadors de la Marina van irrompre a l’església de la Puríssima i van retindre la gent a punta d’arma. El capitost, Josep de la Tona, va traure un paper de la butxaca i va cridar un per un els més adinerats: cada ric eixia acompanyat de dos lladres cap a sa casa a arreplegar els diners i les joies. Se n’endugueren uns 55.000 reals, un botí que va passar a la llegenda. El líder de la banda, un llaurador de Pedreguer nascut el 1835 que sempre robava els poderosos i mai els pobres, moriria a trets de la Guàrdia Civil l’any següent. L’historiador Manel Arcos, el gran especialista del bandolerisme valencià, va reconstruir el cas real —lluny de la llegenda— en els llibres El robatori de Benimassot i Conflicte d’interessos, i el va contar a la mateixa plaça Major del poble.

La Nit de Sant Joan, la figuera i el xiquet trencat

Hi ha rituals que semblen inventats i que estan documentats a mig món. A Benimassot, els xiquets trencats —els que patien una hèrnia— es curaven la Nit de Sant Joan passant-los per una branca de figuera borda badada en dos. Ho conta Joan Pellicer al seu catàleg, i el detall que ho fa inoblidable és el diàleg que havien de dir els homes que el passaven, un anomenat Joan i l’altre Pere:

Dona’m, Pere; pren, Joan.

Un altre veí del poble ho recordava més senzill: «passaven els xiquets trencats per dalt de la figuera borda a les dotze de la Nit de Sant Joan; entre tres o quatre, d’un costat a l’altre». Després es lligava la rama, i es creia que, a mesura que l’arbre es tancava, es tancava també el cos de la criatura. Pellicer assenyala que el mateix costum, amb freixe en compte de figuera, el va descriure James G. Frazer a La branca daurada: de Benimassot a Anglaterra, la mateixa idea.

L’altre solstici: les xameles de la Nit de Nadal

Si el solstici d’estiu tenia la figuera, el d’hivern té el foc. Benimassot és un dels onze pobles diànics que la nit del 24 de desembre ixen al carrer amb torxes enceses —xameles ací i a la resta de la Vall de Seta, aixames o fatxos allà on es fan d’espart— per a acomiadar la nit més llarga de l’any.

Al poble, la faena era dels menuts: quan Joan Pellicer va preguntar per les xameles, li van contestar que era «cosa de xiquets de nou o deu anys». Es feien amb manolls d’espígol segat i assecat, lligats amb cordell i empalmats fins a tindre una atxa llarga; a Gorga, quan no hi havia espígol, les feien de belatge, i a Fageca la nit acabava entrant als corrals a espantar els pardals adormits.

Allà on es roden d’espart, el gest és el mateix: fer-les girar en cercle fins que llancen una pluja d’espurnes que recorda un eixam d’abelles, d’on probablement ve el nom d’aixames. Ho fan també Tibi, Xixona, Onil, Relleu, la Torre de les Maçanes, l’Orxa, Gaianes, Beniarrés i Millena. L’etnobotànic Daniel Climent ho definix com «un cant pagà al creixement del sol». Tots els detalls, a la Rodà de les Aixames de Diània.

Senderisme a Benimassot

La ruta circular per la Serra d’Almudaina ix del poble, passa pel balcó de la Serrella, la font de Baix i la font de Frau, i arriba fins a les Covetes Roges i el despoblat de la Torreta. Una variant molt popular passa expressament per la mateixa Olivera de les Quatre Soques.

Les herbes de la Serrella

Els matollars i les ombries del terme són bona terra d’herbes remeieres, i Benimassot és un dels pobles on la melissa rep el nom de tarongina —com a Almudaina, Benilloba o Penàguila—, una planta d’ombria humida que es gasta per als nervis, per a adobar guisats i com a ingredient de l’herberet. Als pobles veïns de la Serrella, com Castell de Castells, d’eixes mateixes herbes en feien tisanes de catorze plantes.

Curiositats de Benimassot

• Bucs d’abelles de belatge. Abans que arribaren les caixes de fusta, ací els ruscos es feien amb l’albelatge de la muntanya. Un veí ho explicava a Pellicer amb la precisió de qui ho ha fet: es passava l’herba per un cordell fins a tindre com un canyís, es doblava, es cosia, i en acabant se li feia la caputxa. «Jo encara he conegut fer bucs de belatge ací, i encara en deu quedar algun per alguna pallissa.» A Benimassot, a més, en feien també les teuladetes dels bucs.
• «Ací no n’hi han margallons. A Tollos, sí.» La frase, arreplegada al poble, val com a lliçó de geografia botànica: el margalló no s’allunya massa de la mar ni puja on fa massa fred, i entre Benimassot i Tollos, tan a prop l’un de l’altre, ja hi ha frontera.
• La bresquilla Maredeueta de Gorga. Entre les varietats de bresquilla que es coneixien a Benimassot —l’agostenca, la tardana, la brasilera— n’hi ha una que du el nom de la patrona del poble veí: la maredeueta de Gorga. Els fruits també tenien calendari de festes.
• Del receptari del poble: l’alcohol de romer per a fregar-se els genolls, els bafs de timó i espígol per als constipats, i els ullets d’esbarzer, «boníssims, a soles o mesclats en verdura».

La Vall de Seta, sis pobles i una muntanya

Benimassot forma part, junt amb Gorga, Balones, Tollos, Quatretondeta i Fageca, de la Vall de Seta, un enclavament únic a l’interior de la comarca, ple d’ametlers i oliveres, on la serra de la Serrella fa de frontera natural entre la Marina i El Comtat.

Més informació, a la web de la Mancomunitat d’El Comtat.