Aielo de Malferit, la terra de Nino Bravo

Poques poblacions de poc més de 4.000 habitants poden dir que la seua veu es va sentir arreu del món. A Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, va nàixer el 1944 Nino Bravo, i encara hui el poble en manté viva la memòria. Però Aielo guarda també un altre relat, este a mig camí entre la història i la llegenda, que lliga el poble amb la beguda més famosa del món (vore Curiositats).

Què visitar en Aielo de Malferit?

El Palau-Castell d’Aielo de Malferit, dels segles XV-XVIII i declarat Bé d’Interés Cultural, va nàixer amb un doble ús residencial i defensiu i hui és la seu de l’Ajuntament; a la plaça que li fa costat es conserva un rellotge de sol vertical, probablement del segle XIX. El Portal del Carme, antiga entrada al poble, encara mostra la imatge de la Mare de Déu del Carme, i l’Ermita (segle XVIII) alberga les imatges de Sant Joaquim, Santa Anna i Santa Engràcia màrtir. També es conserva l’antiga Central Elèctrica (1895-1925), que va subministrar llum a diversos pobles veïns amb l’aigua del canal.

Senderisme a Aielo de Malferit

El terme d’Aielo s’enfila cap a la Serratella, amb barrancs i coves que conviden a caminar: la ruta al Barranc de la Fos, el Cim i la Creu de la Serratella recorre també el Pont de l’Arca, la Cova Blanca i la Cova de la Fos. El terme guarda també el Barranc del Joncar, un topònim que l’etnobotànic Joan Pellicer documenta lligat als joncs que hi creixen vora l’aigua, i que ell posa al mateix nivell que la gran obaga d’Alcoleja d’Aitana quan parla dels racons ombrívols de Diània. Ja a la ratlla de ponent, el terme cau fins als 270 metres davant la serra d’Agullent. El poble està a més ben connectat per rutes de cicloturisme cap a Canals, la Pobla del Duc, Llutxent i Xàtiva.

Festes a Aielo de Malferit

Les Festes Patronals i de Moros i Cristians se celebren els primers dies d’agost en honor del Santíssim Crist de la Pobresa i Santa Engràcia, amb l’Alardo, l’Entrada de Bandes de Música i la gran Entrada de Moros i Cristians, quan tots els festers desfilen pels carrers al ritme de dolçaines i tabals.

Cultura a Aielo de Malferit

La tradició licorera d’Aielo, nascuda al segle XIX, encara és viva en una destil·leria centenària on es continuen elaborant begudes com la cassalla o el licor de cola. No és una fama local: quan Joan Pellicer explica com va treballar durant anys per a arreplegar el saber de les herbes del territori diànic, conta que va recórrer els mercats, les tavernes de cuina pròpia i les licoreries on encara es destil·la amb herba del país, i n’assenyala dos:

…les licoreries on s’elaboren begudes amb herbes autòctones —inoblidables les d’Aielo de Malferit i de Beneixama.

Un elogi curt però significatiu, que posa Aielo al costat de Beneixama i de la cultura de l’herberet que també defineix Banyeres de Mariola. El poble manté també la pilota valenciana en la modalitat de raspall com a esport arrelat, fins al punt d’haver acollit finals del Campionat de Raspall de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida.

Curiositats a Aielo de Malferit

El nom «Aielo» (hi ha dos pobles amb este nom a la Vall d’Albaida: este i Aielo de Rugat) ve probablement del llatí agellu, diminutiu d’ager (camp), és a dir, «campet» o «camp menut de conreu»: així ho defén el filòleg Emili Casanova, de la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, enfront d’altres hipòtesis (ibèrica o àrab) menys sostingudes documentalment.

Diu la llegenda —mai documentada del tot, però molt viva al poble— que la Coca-Cola podria tindre arrels a Aielo de Malferit. A finals del segle XIX, la fàbrica local Destilerías Ayelo va elaborar un «Jarabe Superior de Kola-Coca», premiat a la fira de Filadèlfia el 1885, un any abans que Pemberton patentara a Atlanta la seua fórmula: el mateix color, la mateixa base de nou de cola i fulla de coca del Perú, i un sabor pareguent, encara que més concentrat. Ningú ha pogut documentar-ho amb certesa, però la història ha inspirat fins i tot una beguda actual, la Malferida, creada com a homenatge a la llegenda.

Sobre Nino Bravo, cal saber que el museu que li dedicava el poble va tancar les portes el 2026 a petició de la família del cantant, així que hui no es pot visitar, encara que el seu nom continua ben present en la identitat d’Aielo.

Dos paraules que només es diuen ací

Al vocabulari que tanca el seu catàleg del territori diànic, Joan Pellicer arreplega dos mots d’Aielo de Malferit que valen per un retrat del poble. El primer és taboll: allò que està a mitjan camí de madurar, «entre verd i madur, començant a madurar» —una paraula que la Canyada gasta per a l’aigua tèbia, «ni calenta ni freda». El segon és asgardaet: el nom que ací rep l’espencat, eixa amanida de creïlla, albergina i bacallà torrats que a mig País Valencià es diu esgarrat i que a Ontinyent expliquen amb una etimologia casolana i perfecta: asgardat, perquè asgardes el bacallà.

Els informants d’Aielo que li ho van contar tot això a Pellicer també mereixen ser anomenats: Vicent Mira Martí «Aiximenes» (1925), llaurador, plantador d’arròs i segador; Salvador Vidal Martí, que resumia la seua vida com «anar al camp a tot lo que s’ha presentat»; Salvador Doménech Calabuig, llaurador i llenyater; i Joaquim Aparisi Vidal, «Ximo Canut», que es descrivia així:

He segut de tot, llaurador, fontaner… sóc un tot terreno.

Del mateix catàleg de Pellicer ve una creença que encara es recordava fa poques dècades al poble: un vell llaurador d’Aielo li va explicar que, si una dona en la regla pujava a una figuera, l’arbre s’assecava. És una creença compartida amb bona part de la ruralia mediterrània, que Pellicer arreplega com a testimoni d’una manera de veure el món ja desapareguda, no com a fet contrastat.

On dormir i menjar a Aielo de Malferit

Per a menjar carn a la brasa, el poble compta amb The Five Senses, un restaurant especialitzat que porta el nom del sentit gastronòmic a Aielo de Malferit.

Més informació a la web de l’Ajuntament d’Aielo de Malferit.