Canals, el poble on va nàixer un Papa

Canals és, amb prop de 14.000 habitants, un dels pobles grans de la Costera, i té un fet que el fa únic a tot Diània: ací va nàixer Alfons de Borja, que arribaria a seure al tron de Sant Pere com el papa Calixt III. El poble forma part de la Ruta dels Borja, que enllaça amb Xàtiva, i conserva encara la torre i el palau que van veure nàixer eixe llinatge.

La Torre dels Borja

La Torre dels Borja és el símbol de Canals: una fortificació d’origen musulmà que, després de la conquesta cristiana, va acollir el palau gòtic on va nàixer Alfons de Borja el 1378. Vora la torre es pot visitar l’Oratori dels Borja, la mateixa capella familiar on es venera encara hui la seua memòria, i l’església parroquial i la plaça de la Lloca, cor de la vida social del poble.

Un centre històric de rajoles i balcons

Passejar pel nucli antic de Canals és descobrir carrers i places amb rajoles ceràmiques decoratives dels segles XIX i XX, balcons de ferro colat i finestres de fusta que conserven l’aire d’un poble senyorial. A la plaça del Pont del Riu es pot vore la Lloca, un plàtan centenari declarat arbre monumental del País Valencià; el metge i etnobotànic Joan Pellicer el va incloure entre els arbres vells i venerables de Diània, quan parlava del «dos voltes centenari plataner de la Lloca de la plaça del pont del riu de Canals». Dels antics tres portals de la vila —Sant Roc, prop de la Lloca; Salvador, al final del Goleró; i Sant Antoni, a la plaça de la Presó— ja no en queda cap dempeus, encara que els noms han sobreviscut en la memòria del poble.

El passeig del riu dels Sants

Des d’època andalusina, Canals va ser el punt que regulava les aigües del riu dels Sants —el mateix que naix a l’Alcúdia de Crespins—, fonamentals per al reg de bona part de la comarca. El camí que seguix este riu, amb els seus antics llavadors, és un dels passejos més agradables del poble. Més cap a l’exterior, altres rutes locals porten fins al Gorg de Sant Pere, al riu Cànyoles, l’ermita del Crist de la Salut i el paratge d’Aiacor.

Cavanilles i la pitera de Canals

Quan Antonio Josep Cavanilles va descriure les plantes del terme de Canals a les seues Observaciones, es va aturar en una que hui ens sembla decorativa i que aleshores era matèria primera: la pitera, l’atzavara vinguda d’Amèrica que ja s’havia fet de casa i que servia per a tancar els camps i frenar el pas dels ramats. Al juliol i a l’agost es tallaven les fulles del mig —les de fora, massa dures; les de dins, massa tendres—, es fermaven en manolls de dotze i es rascaven amb una barra de ferro sobre una taula inclinada fins a deixar les fibres netes. Amb aquell fil de pita es feien cordes blanques i resistents, cordells, fil de cosir, taloneres d’espardenya i, sobretot, els cordons i les regnes dels tartaners i llauradors de l’Horta.

Cavanilles, que havia viscut a París, hi afegia un lament ben il·lustrat:

A París hi vaig vore borles, franges i cintes de fil de pita, que pareixien de seda.

La matèria primera, deia, eixia d’ací; el que faltava era saber-la treballar. (Passatge de Cavanilles reproduït i traduït per Joan Pellicer al seu catàleg etnobotànic.)

Festes: la Foguera de Sant Antoni

Les festes patronals en honor de Sant Antoni Abat de Canals són famoses per tindre una de les fogueres més grans de tot el País Valencià, un espectacle que atrau visitants de tota la comarca cada gener.

La Pujà al Pi de la Torreta

Al barri de la Torreta, el primer cap de setmana de maig, se celebra la festa de la Invenció de la Santa Creu amb un ritual documentat des del segle XVI: la Pujà al Pi. Un pi esvelt, pelat i untat de greix es planta dret enmig de la plaça perquè els més atrevits proven d’enfilar-s’hi fins dalt. El metge i etnobotànic Joan Pellicer en va deixar constància en les seues recerques:

La Festa del Pi de la Torreta de Canals, el tres de maig, diada de la Santa Creu, a la vesprada: gent atrevida i empolvorada d’algeps s’han d’enfilar pel tronc d’un pi untat de greix, al capdamunt del qual hi ha un coet que cal encendre. Qui ho aconseguirà guanyarà una paella pagada pels festers. És típic d’aquesta diada el guisat de caragols i queraïlles, i les faves bollides.

Encara hui la festa manté viu eixe esperit, amb la cordà, el xocolate, les danses i les despertàes, i culmina amb la pujà del pi que dóna nom a la celebració.

Curiositats: com parlen a Canals

Entre les frases fetes que Joan Pellicer va anotar al poble n’hi ha dues que valen per tot un retrat de la ruralia de la Costera:

• «Als llauradors mos enganyen com als caragols.» Sense comentaris: qui haja vist com s’arrepleguen els caragols després d’una pluja ja sap com acaba la frase.
• «La vida moderna és un matapares.» El matapares és una mata del secà; el poble en va fer una definició del segle XX.
• I una comparació que encara es diu: més lluent que una espasa.

Més informació turística, a la web oficial de l’Ajuntament de Canals.