Bellreguard, poble i platja de la Safor

Bellreguard es reparteix entre dos nuclis ben diferenciats: el poble, a l’interior, i la platja, a la vora del Mediterrani, amb Miramar pel mig. Huit-cents metres de sorra fina i aigües netes conviuen amb un patrimoni que encara s’acaba de senyalitzar als carrers del nucli urbà.

Què visitar en Bellreguard?

L’ermita de la Mare de Déu del Carme, amb vistes panoràmiques sobre el Mediterrani, i l’església de Sant Miquel Arcàngel, reconstruïda després de la Guerra Civil i encara en ús, són els dos referents religiosos del poble. L’ajuntament ha editat recentment dos plànols nous, del nucli urbà i del de la platja, per a posar en valor els edificis i espais d’interés històric i patrimonial.

Senderisme a Bellreguard

El poble té una extensa xarxa de camins rurals que segueixen el traçat de l’antiga via del tren Gandia-Oliva, ideals per a caminar o anar en bicicleta a l’ombra en primavera i estiu. Dins del nucli urbà, la ruta del Mirador segueix el carril bici fins al club de tennis i acaba en un mirador amb vistes a la platja de Bellreguard.

Joan Pellicer, el fill més il·lustre

Si Bellreguard té un fill il·lustre, és Joan Pellicer i Bataller (Bellreguard, 1947 – 2007), metge de professió i, sobretot, el gran divulgador de l’etnobotànica valenciana i de la mateixa idea de Diània, el territori diànic de les comarques centrals que dóna nom a este digital. Autor de referència amb obres com el «Costumari botànic» o les «Meravelles de Diània» —que inspiren la sèrie homònima de Diània TV—, va guanyar el Premi Bernat Capó, el Premi Cavanilles i, a títol pòstum, el Jaume I de periodisme. Que dedicara tot un llibre, «Bellreguard, verd esguard», a retratar el seu poble natal no és cap casualitat: era mirar-se ca seua.

El verd esguard: l’horta, la marjal i la Vela

El títol d’eixe llibre, «verd esguard», resumeix l’ànima del poble: un lloc de pla d’horta assentat al bell centre de la conca de la Safor, sense muntanya pròpia però amb el privilegi de poder contemplar-les totes. Així el retratava Pellicer:

Un poble amb el seu clar i ben dreçat campanar enlairat al bell mig de la maragdina fronda de la plana d’horta de tarongers, oberta a l’ample ventall de la mar.

Pellicer situava Bellreguard enmig dels seus veïns saforencs: els pobles del riu Serpis com Potries, Beniarjó i Almoines; els de contacte amb la muntanya com Vilallonga o Xeresa; i els de mar i marjal com Daimús, Miramar i Piles. De les set partides del terme, la de la Vela és la més rica ecològicament: hi resistixen els millors camins i marges, on encara broten el ginestó, la coronel·la, la margarida de prat i l’aritjol, últims vestigis del bosc d’oms i carrasques que antany voltava el barranc de Sotaia. I l’aigua que fa verdejar tota esta horta baixa de la séquia Mare de Gandia, que remunta el Serpis des de l’assut d’En Carròs.

Festes a Bellreguard

Les festes de Moros i Cristians, en honor a Sant Miquel, se celebren l’última setmana de setembre, amb pregó, ambaixades, visites a les càbiles i l’espectacular desfilada de gala de les esquadres mores i cristianes. Un dels actes més singulars és el Ball de la Forca, en honor al patró, l’únic ball amb bastons de tota la Safor.

Bellreguard segons Joan Pellicer

Bellreguard no sempre s’ha dit així. Fins al 1485 el poble apareixia als documents com «l’Alqueria de Çotaya d’En Jacme Roqua», i encara hui el barranc que travessa el terme conserva eixe nom antic, el de Sotaia. Quan la família Borja, aleshores ducs de Gandia, en va comprar les terres a finals del segle XV, el topònim va canviar pel de Bellreguard. Pellicer, al seu llibre, replega una teoria segons la qual el nom vindria de «Belló», l’alqueria medieval d’En Guillem Abelló documentada fins al 1511, transformada amb un afany italianitzant en l’actual «bell esguard» o bella vista. El terme es reparteix encara hui en set partides —Sant Antoni, el Vellò, el Fil del Poble, la Vela, Paloma, Corral d’Huguet i Rodafam—, l’última de les quals, entre la marjal i la platja, era fins fa poques dècades un espai de senills, anguiles i gavines abans de convertir-se en zona urbanitzada.

Durant tres segles i mig, entre l’edat mitjana i el segle XVIII, l’economia del poble va girar al voltant de la canyamel i el sucre: Bellreguard arribà a tindre el seu propi trapig, el «de Ramis», documentat en un pagament de delmes de 1698. L’expulsió dels moriscos de 1609 el va deixar gairebé desert, amb 133 cases buides i només quatre d’habitades, i li va costar prop de cent anys recuperar la població. Al segle XIX encara s’intentà revifar el negoci amb una màquina de vapor instal·lada al carrer Major, però les fortes gelades de 1878 i 1879 acabaren de gelar els canyamelars i tancaren esta pàgina de la seua història. Pellicer arreplega també la memòria oral de llauradors del poble com Francesc Bohigues Millet, «Paco Garberes», o Miquel Arlandis Borràs, que es definia a si mateix com «l’últim obrer» de Bellreguard; i recorda que l’aigua potable no va arribar a totes les cases fins el gener de 1931, quan encara depenien dels pous públics del carrer de Sant Josep i de la casa de Conxa del Pou.