Ròtova, el poble que va créixer a l’ombra de Cotalba

Ròtova és un poble de la Safor, a la vall del Vernissa, la història del qual és inseparable del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, al veí terme d’Alfauir. Un poble que, des del segle XV, ha viscut a l’ombra -i a redós- d’una de les joies del gòtic-mudèjar valencià.

De senyoriu a possessió del monestir

Ròtova va tindre diversos senyors al llarg de la seua història, entre ells Arnau de Sarina, que en 1424 va cedir el poble al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, fundat pel duc de Gandia Alfons el Vell en 1388 i seu de la primera comunitat jerònima de l’antiga Corona d’Aragó. La fundació del monestir va suposar un gran impuls per a Ròtova i per a tota la vall del Vernissa, dinamitzant-ne l’activitat econòmica i social durant segles. Encara hui, el futur del cenobi és una qüestió que mobilitza la comarca: en 2026 es va obrir una campanya d’al·legacions contra el projecte de convertir-lo en un hotel termal de luxe.

Tres generacions guardant Cotalba

Que el monestir i el poble van units no és una frase feta: hi ha famílies de Ròtova que han fet de la custòdia de Cotalba un ofici hereditari. Joan Balbastre Polop, nascut al mateix convent el 29 de febrer de 1932, era ja la tercera generació de guardes de la família quan Joan Pellicer el va entrevistar per a la seua recerca etnobotànica del territori diànic:

«Ma uelo va ser qui va començar venint ací al convent; era el guarda de la finca. Ací va nàixer mon pare i vaig nàixer io. Io conesc totes les pedres. Vaig anar a l’escola de Ròtova i als 14 anys vaig començar a treballar, i he fet de tot.»

Son pare va morir als 92 anys sense haver-se mogut mai del lloc. La família Balbastre s’escampa per tota la vall: un altre Balbastre, Vicent, nat a Ròtova en 1933, va acabar de cabrer, caçador i colombaire al veí Alfauir.

La Jota de Ròtova, tornada de l’arxiu

A finals dels anys huitanta, dues veïnes -Elena Morant Faus i Josefa Polop Tavallo- van cantar davant els micròfons dels Tallers de Música Popular les tonades que havien aprés de xiquetes. Aquelles cintes van quedar dormint en un arxiu quaranta anys, fins que l’Associació La Vihuela les ha fetes servir per a reconstruir la Jota de Ròtova, en dues variants de ball que ja es poden escoltar a les plataformes digitals. El poble la va tornar a ballar el dia de Sant Bertomeu, al pla de Missa, i no només els grups de danses: qualsevol veí que s’hi animara.

«Recuperar la nostra música és també recuperar una part de qui som.»

Les festes: quatre dies i quatre devocions

Les festes patronals de Ròtova s’apleguen al principi de setembre i reparteixen els dies entre quatre col·lectius de festers, cadascun amb la seua devoció: el Crist de la Fe, la Mare de Déu de la Salut -la patrona-, la Divina Aurora i Sant Bertomeu, que és la festa de l’Ajuntament i tanca el cicle. Tot comença amb la presentació i coronació de la Regina de Festes.

De la setmana en queden alguns moments marca de la casa: el Rosari Cantat de les sis del matí el dia de la patrona, l’esmorzar popular a la plaça Major el dia de l’Aurora, la paella al carrer Comtes de Ròtova, els castells de focs de cada nit i, l’últim dia, la Muixeranga de la Safor fent torres pels carrers abans de la processó de Sant Bertomeu, i les partides de raspall al carrer Sant Vicent Ferrer, amb l’alumnat de l’escola de pilota de l’Aulari.

El Porrat de Sant Macià

Ròtova tanca cada any els porrats d’hivern amb el Porrat de Sant Macià, una fireta amb més de cent anys d’història que aplega gent vinguda sobretot de la Vall d’Albaida i la Safor, amb balls tradicionals i una bona mostra de cultura valenciana.

La Nit de Sant Joan: corones i fanalets de meló

Ròtova conserva en la memòria oral una de les tradicions més vives i sensorials del solstici d’estiu: la nit de Sant Joan, els xiquets del poble es coronaven amb tires de flors que els penjaven per l’esquena i eixien a fer voltes pel poble amb fanalets fets de melons buidats i encesos per dins, aturant-se a les cases dels joans i les joanes i dels batistes perquè els convidaren. Un costum que Joan Pellicer va documentar de boca dels mateixos veïns en la seua recerca etnobotànica sobre el territori diànic.

L’olor de murta, l’olor de festa

La murta ha estat des de sempre l’arbust de les festes a Ròtova: s’escampava pels carrers en les comunions, el Corpus i qualsevol celebració. Un veí del poble ho explicava així a Pellicer:

«La tirem més que res per l’olor, per l’aroma, a part que no punxa i és bona de segar. En una paraula és l’olor, l’aroma quan la gent la xafa, i fa un contrast entre la pólvora de les traques i la música, que fa festa. Quan ixes al carrer i sents olor de murta, dius, ja estem en la festa!»

El mateix testimoni assenyala que al veí Alfauir hi ha encara més murta que a Ròtova, perquè és un indret més ombriu -per això la partida s’hi diu el Murtar.

Senderisme per la vall del Vernissa

El PR-CV 100 Ròtova, d’uns 9,2 km i 3 hores i mitja, explora els paisatges variats del terme, entre horta i camins agrícoles, i es pot enllaçar amb la ruta que travessa Alfauir cap a la vall de tarongers en flor. La Diputació ha impulsat una futura via ciclopeatonal del Vernissa que unirà Alfauir, Ròtova, Almiserà i Llocnou de Sant Jeroni resseguint el curs del riu, i que en el futur completarà l’anomenada Ruta dels Monestirs cap a Ador i el Real de Gandia.

Als barrancs del terme hi ha, a més, un patrimoni vegetal que Joan Pellicer va destacar expressament: els arbocers del barranc de Borró, que ell qualificava de «preciosos» i el barranc de «riquíssim», entre els millors de tot el territori diànic. L’arbocer -l’arbre dels arboços rojos, esfèrics i granulosos, que triguen un any a madurar- és, deia, «l’arlequí dels nostres barrancs». Un altre barranc del terme, el barranc del Garrofer, s’endinsa en la serra de Marxuquera cap a Gandia.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Ròtova.