Gata de Gorgos, el poble del vímet

Gata de Gorgos és la capital de l’artesania del vímet i l’espart a la Marina, un poble on encara es poden vore mans expertes teixint cistelles, barrets i mobles amb fibres naturals, tal com s’ha fet durant generacions.

De l’alqueria del rei de Dénia al cognom «de Gorgos»

Gata naix com a alqueria musulmana cap a l’any 1023, lligada directament al rei de Dénia, Abu Muyàhid; no va tindre cap islàmic propi fins al 1030. En 1075 hi vivien unes 300 persones, un nombre que va anar minvant per una epidèmia de còlera que va empényer molts veïns a emigrar cap a Alcoi. A final del segle XV el lloc va passar a mans dels Íxer, senyors també de Xaló, i en 1535 es va desmembrar eclesiàsticament de Dénia per a erigir-se en parròquia pròpia.

El sobrenom que li dona nom complet és molt més recent: es va imposar per reial decret ja al segle XX, senzillament per a no confondre-la amb l’altra Gata, la d’Extremadura. El riu Gorgos —el mateix Xaló— passava per ací des de sempre; l’única novetat va ser posar-lo al DNI. (Font: Ajuntament de Gata de Gorgos, a partir del fascicle Toponímia dels pobles valencians: Gata de Gorgos, de Joan Giner Monfort.)

L’artesania: vímet, espart i guitarres

Al voltant de la plaça d’Espanya i a banda i banda de l’N-332 es concentren les botigues d’artesania de Gata: cistelles de palma, barrets de palla, cistelles d’espart, catifes de fibres naturals i mobles de vímet. Encara hi ha oberts al poble tallers de sabateria i cistelleria i, sobretot, una fàbrica de guitarres on es pot vore en directe el procés de fabricació d’estos instruments artesanals.

El treball de la palma i el comerç de la pansa estan documentats al poble des del segle XV, i han sigut les dues indústries que l’han sostingut. La llata, però, tenia mans concretes: la teixien les gateres, amb el palmell del margalló emblanquinat i assecat. Als anys seixanta del segle passat tant la pansa com els objectes de llata van fer fallida, i les fàbriques van anar tancant o transformant-se en empreses de mobles i d’importació. Potser per això Gata no va apostar per la construcció turística fins al nou mil·lenni, i ha conservat prou bé el terme i les tradicions.

La palma que blanqueja amb la rosada de la lluna

Abans que hi haja cistella hi ha d’haver palma, i abans que hi haja palma cal pujar a la muntanya a collir ullols: els brots tendres del margalló, encara plegats i coberts d’una pelussa blanquinosa, que a Gata es cullen pel juny. Joan Pellicer va arreplegar al poble el secret de com aquella fulla verda es tornava d’un blanc net, apta per a esbrinar i trenar la llata:

L’ullol es cull en juny i es seca a l’ombra, si no es fan negres. Després les traus i les tens al camp, i vas girant-les, i de la rosà de la lluna de la nit es fan blanques.

Els masos, els riuraus i els que se’n van anar

El segle XIX va ser el de màxim auge de la pansa, i això va canviar la cara del terme: es van fer grans masos —així li diuen ací als abancalaments de muntanya— per a plantar moscatell, i es van alçar riuraus per tot arreu per a protegir la pansa de la pluja.

Però el mateix segle va portar l’altra cara. Entre la segona mitat del XIX i el principi del XX, l’emigració va buidar cases senceres: hi va haver famílies que se n’anaren a treballar a la Ribera o a la verema a França, i moltes altres que van marxar a Algèria i, sobretot, a l’Argentina, Cuba i els Estats Units. La mateixa història que a Benigembla o a Pedreguer: la pansa va donar de menjar i, quan va fallar, va donar bitllets de vaixell.

Què visitar

Passejar pel centre permet descobrir carrers amb retaules ceràmics a les façanes, l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel (segle XVII) i cases senyorials del segle XIX. El Museu Arqueològic i Etnogràfic reunix troballes des del Paleolític fins a l’edat mitjana, mentre que la Col·lecció Museogràfica Permanent Solerbags mostra el talent artesà encara viu al municipi.

L’ermita del Calvari i les Coves Roges

L’ermita del Santíssim Crist del Calvari oferix vistes privilegiades sobre el poble, mentre que les Coves Roges, vora el riu Gorgos, deuen el seu nom al color rogenc intens de la roca —l’oxidació ha tornat vermella la pedra calcària— i guarden pintures i gravats del Paleolític superior, protegits per la UNESCO.

Les festes del Santíssim Crist

El calendari de Gata gira al voltant del Santíssim Crist del Calvari. A finals de juliol, la imatge baixa en processó des del Calvari fins a l’església del poble, on es queda durant tots els dies de festa fins que, el 6 d’agost, torna solemnement dalt: és l’acte més sentit de l’any. Pel mig, la presentació de la quintà —els jóvens que fan els díhuit anys, acompanyats de música pels carrers—, l’ofrena floral del dia 5 i el concert de la Unió Musical de Gata a la plaça de l’església.

La pansa i el Calendari de les Cebes

El passat panser de Gata no es va endur només els riuraus: va deixar també la memòria de les herbes que donaven color al raïm quan s’escaldava. L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a Gata l’ús de la botja pansera per a tenyir la pansa, i fins i tot el mapa mental de qui la collia, camí de Calp i Benissa:

Talles dos rames i les poses dins de la caldera quan bull, i fa color. Saps on hi ha molta botja pansera? Allà als Fanàdixs, en tota la costa eixa cap a Calp es cria molta herba d’eixa.

El mateix Pellicer va deixar constància d’una tradició que ell atribuïx en exclusiva «al singular poble de Gata»: el Calendari de les Cebes, un pronòstic casolà del temps que es feia la nit de Sant Joan i que predeia, mes a mes, com vindria l’any:

La nit de Sant Joan es posen 12 clafolls de ceba, cadascun amb un paperet escrit baix amb el nom de cada mes de l’any, i es posa un pessic de sal dins de cada clafoll. Es deixa tota la nit a la serena. L’endemà, hi ha clafolls on la sal s’ha tornat aigua, que indica pluja, i segons que tinga més o menys aigua el mes serà més o menys plovedor. Els clafolls on la sal està seca indiquen que el mes corresponent serà eixut.

Herbes, dites i arbres amb nom

Del mateix arxiu de veus de Gata ixen dues joies xicotetes. Una és una dita que resumix en set paraules per què es prenia la centaura: «centaura o santaura: dins de tres dies menges a taula», per allò de tornar la gana. L’altra és un avís d’iaia sobre la vidalba, que al poble anomenen tombadents:

Al meu poble li diuen tombadents, i quan era xicoteta ma uela em dia: «no toques eixa planta, que et cauran les dents».

I qui vulga buscar arbres amb nom propi al terme, Pellicer en va catalogar tres: el formidable garrofer de Pere dels Cireres, l’esvelt garguller de la Font de la Mata —als peus de dues mates llentiscleres velles i robustes— i l’eucaliptus del Pou de la Rana, que presidix dos rengles de moreres antigues.

Senderisme a Gata de Gorgos

La Ruta del Riu Gorgos, de dificultat baixa, resseguix el curs fluvial que dona nom al poble i que baixa fins a desembocar a Xàbia. La Ruta de la Serra de la Sella oferix vistes panoràmiques sobre bona part de la Marina, mentre que la Ruta de l’Ermita del Crist combina senderisme i patrimoni històric-cultural en un recorregut curt des del mateix poble. Els riuraus del terme es poden recórrer amb la Ruta dels Riuraus. Molt a prop, la guia de Pedreguer completa les caminades per l’interior de la comarca.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de Gata de Gorgos.