Planes, la Baronia que va donar nom a Margarida i Catamarruc

Planes -o Planes de la Baronia- és la capital d’una antiga baronia d’El Comtat que agrupava, junt amb el nucli principal, els llogarets de Benialfaquí, Catamarruc i Margarida. Un poble amb un castell d’origen musulmà i una de les preses més antigues d’Europa encara en peu.

Del castell musulmà a la Baronia de Planes

El castell de Planes, amb vestigis del segle XII, és d’origen musulmà i es va bastir sobre un assentament de l’edat del bronze. Passà a mans de Jaume I en 1245 i quedà integrat al comtat de Cocentaina mitjançant el pacte de vassallatge amb el cabdill Al-Azraq. En 1276 la baronia passà a Teresa Gil de Vidaure i el seu fill Jaume, senyor de Xèrica, que atorgà carta pobla dos anys després. Des de 1594 pertangué als ducs de Maqueda, que en 1611 establiren una nova carta de poblament amb condicions especialment dures per als repobladors.

Una de les preses més antigues d’Europa

El nucli urbà de Planes conserva encara vestigis àrabs, entre els quals destaquen les restes d’una de les preses més antigues d’Europa, junt amb l’aqüeducte i altres construccions necessàries per a l’explotació agrícola de l’època.

La Festa del Xop

Entre les tradicions de Planes n’hi ha una que mereix ser més coneguda: la Festa del Xop, lligada al cap de setmana de Pentecosta -la Pasqua Granada. El ritual és tan simple com antic: es baixa al riu, es talla un xop, es pela sencer excepte la part de dalt, es porta al poble i es planta. I al voltant de l’arbre, revetles.

És una de les poques supervivències al territori d’una família de rituals molt estesa antigament per Europa -els arbres de maig, els arbres plantats a la plaça per a marcar l’entrada de la primavera-, i que a la major part dels pobles ja només es conserva en el record. A El Comtat la comparteixen uns quants pobles: a Millena la Festa del Xop se celebra al juliol i és el senyal d’identitat de la seua festa major.

A Planes, però, la plantà va quedar interrompuda: un jove del poble hi va perdre la vida durant l’acte d’alçar l’arbre, i la tradició es va deixar de fer. Millena el va recordar penjant un llaç negre al seu xop durant tota la setmana de festes. En els últims anys, a Planes s’ha treballat per a recuperar-la.

La Festa de la Farina i les Patronals d’octubre

El calendari festiu de Planes no és d’estiu. Per Carnestoltes, el cap de setmana anterior al dimecres de cendra, es fa la Festa de la Farina. I a la primera setmana d’octubre, les Festes Patronals en honor a la Mare de Déu del Roser, Sant Roc i el Sant Crist de Planes.

Les patronals les obrin el pregó, el volteig de campanes, el sopar d’olleta, la revetla i la cordà. El dia de la patrona hi ha passacarrers i missa, ofrena de flors de vesprada, processó i el cant tradicional de la Salve; a la nit, «entradeta» de filades, revetla i cordà. El dissabte següent, diana i ofrena a Sant Roc amb entrada de moros i cristians, i a la nit processó i verbena. El tercer dia es fa la romeria de pujada del Sant Crist a la seua ermita, amb missa. (Dades del Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, Bancaixa.)

La llegenda de l’Encantà

El barranc de l’Encantà -o de l’Encantada, com l’anomena Cavanilles- naix prop de Beniaia i travessa el terme de Planes obrint-se pas per la Serra de Cantacuc en direcció a Beniarrés, on desemboca. És un curs curt, d’uns huit quilòmetres, però encaixonat: les aigües han obert un carreró profund amb talls quasi perpendiculars de més de cinquanta vares en alguns punts. Just al costat, mirant l’estret, hi ha una mola rocosa coneguda com la Penya de l’Espill.

El naturalista Antonio Josef Cavanilles va recollir la llegenda de la pedra encantada en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia (1797), després de visitar en persona el barranc:

«Van cayendo éstas al barranco que la ignorancia y credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies sobre el nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondieron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada cien años sale para volver á entrar en el mismo dia.»

Cavanilles, home de ciència, s’apressa a desmentir-ho: per a ell tot allò «és natural y efecto de las aguas», i la pedra no és cap porta màgica sinó un bloc erosionat pel corrent. Encara així, va descriure-la amb precisió: circular, difícil d’aconseguir -calia baixar amb corda o passar per un pal llarg damunt d’un pou d’aigua profund- i amb dos creus i la data de 1573 gravades per algú prou agosarat com per arribar-hi. L’escriptor de Beniarrés Just I. Sellés, que hi ha dedicat una sèrie d’articles al seu blog («La llegenda de l’Encantà»), apunta que l’orige de la llegenda podria remuntar-se al desterrament d’Al-Azraq i els seus el 1258 -els mateixos moros que, segons la tradició, hi amagaren el tresor i la donzella encantada. Sellés hi ha ambientat també la seua novel·la Amira, l’última flor de la muntanya.

El punt més espectacular i perillós de tot el recorregut és precisament l’Estret de l’Encantà, junt amb el Gorg del Salt, on el barranc s’estreny entre parets de roca i s’obrin els gorgs més fondos. Als peus de l’estret encara funcionava, fins fa relativament poc, el Molí de l’Encantà, un molí fariner bastit en 1860 que aprofitava la força de l’aigua just abans que el barranc entrara en terme de Beniarrés, on la llegenda continua tenint el seu tram final.

Els jacints de Compostel·la

Hi ha una altra cosa que Cavanilles va anotar de Planes, i que quasi ningú recorda. Als voltants del poble es troben «gran número de cristales, conocidos con el nombre de jacintos de Compostela»: quars cristal·litzat de color roig encés, com granats menuts, que el naturalista només documenta en tres punts del regne -els voltants de Planes, els de Moixent i els d’Aiòdar. Una raresa geològica que agermana dos pobles ben allunyats del territori.

La Vall de Seta

Planes és també la porta d’entrada, per la carretera CV-708, a la Vall de Seta, un raconet tranquil i poc conegut travessat pel riu Seta, afluent del Penàguila o Frainós. Històricament, esta vall va estar sempre unida a la vall de Travadell i a la vila de Gorga, totes tres integrades en el marquesat de Guadalest.

El te de roca de Catamarruc

Al llogaret de Catamarruc, Joan Pellicer va arreplegar una regla que els vells tenien per inviolable a l’hora de collir el te de roca —l’àrnica que naix als badalls de les penyes—: calia collir-lo la setmana de Sant Joan, ni abans ni després. La mateixa herba apareix a les receptes d’herberet de mitja Diània, com la de Bocairent, on li diuen «te de monte».

L’aguller i altres noms de Planes

Del treball de camp de Pellicer ixen també uns quants noms i usos ben de la Baronia. A l’arç blanc ací li diuen aguller, i als seus fruits, cireretes d’aguller; de la flor i la fulla se’n feien tasses per a la tensió. Al lledoner li diuen cornitxola -a Altea és corniola i a Catamarruc cornijola, tres formes de la mateixa paraula a poques llegües de distància. I de la caüla, aquella mala herba que a Ondara servia per a dir que algú era «més bord que la caüla», a Planes en feien una altra cosa: menjar per als animals, «haques, burros, cabres, lo que fora».

Danses i llogarets de la Baronia

Planes participa cada any en l’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, junt amb pobles com Alcoi, Agres, Banyeres de Mariola, Beneixama, Bocairent, Cocentaina, Muro d’Alcoi, Penàguila i Castalla. Els seus llogarets -Benialfaquí, Catamarruc i Margarida, esta última amb el seu propi castell, un dels més inaccessibles del país- conserven encara l’empremta de l’antiga Baronia.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Planes.