Benissoda, el poble dels rellotges de sol

Al Parc de les Moreres de Benissoda, tres cubs d’acer marquen amb precisió les hores i els solsticis: una innovació gnomònica dels dissenyadors Joan Olivares i Rafael Amorós que va rebre un reconeixement internacional l’any 1999.

Què visitar en Benissoda?

L’església parroquial de la Nativitat, del segle XVII, es va bastir sobre un antic oratori islàmic, i el seu campanar manierista de finals del XIX, amb tres cossos i xicotets pinacles, és únic a tota la Vall d’Albaida. L’Ajuntament, restaurat el 2007, ocupa l’edifici que va ser el forn senyorial i, més tard, la presó del poble. A la plaça Francisco Ferri es conserva una exposició de maquinària antiga de molí, testimoni de la tradició oliera local, i el poble compta també amb el Museu Etnològic Comarcal de la Vall d’Albaida, iniciativa privada inaugurada el 1988 per Francisco Ferri Martínez i veïns del municipi.

Senderisme: del llavador a la Cova Alta

La zona del riu Pelut i el llavador de Baix, amb les seues basses i arcs de mig punt, formen un espai natural i etnogràfic ben conservat, punt de partida d’una ruta circular que ascendeix fins a la Cova Alta, a prop de 890 metres, en un contrafort entre les serres del Benicadell i Mariola. Des d’ací s’enllaça de seguida amb els termes veïns d’Atzeneta d’Albaida i Albaida.

La ruta dels rellotges de sol

Els rellotges de Benissoda són parada de la Ruta dels Rellotges de Sol de la Vall d’Albaida, un catàleg de més de 120 peces documentades a la comarca, amb la seua parada més coneguda al veí Otos, «el poble dels rellotges de sol», que en té huit obra d’artistes com Manuel Boix, Andreu Alfaro o Arcadi Blasco.

El tio Conill, el curandero de l’aliacà

Benissoda ha deixat rastre també a la memòria etnobotànica valenciana amb la figura del tio Conill, un curandero del poble el remei del qual contra l’aliacà —la icterícia— va arreplegar l’etnobotànic Joan Pellicer. Pertanyia a la vella medicina màgica de la transferència del mal, avui només un record: es bullia carn de vedella, es picava amb l’herba de l’enganxa-monyos i se’n feien unes mandonguilles que, segons la creença, s’enduien la malaltia a un animal. Pellicer resumia la fórmula popular així:

Quan el gos mor, l’aliacà se n’ha anat.

Més informació, a la web de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida.