Sella, als peus de la penya i l’Aitana

Sella s’enclava al vessant meridional de la serra d’Aitana (1.558 m), als mateixos peus del primer front rocós d’este sistema muntanyenc: la imponent Penya de Sella (1.100 m). Un poble de la Marina Baixa fet per i per a la muntanya -i amb una història de tresor amagat que, per una vegada, no és només llegenda.

Del castell musulmà a l’expulsió morisca

L’origen del poble es remunta a una fortalesa musulmana al voltant de la qual es va formar un important nucli morisc dependent de Cocentaina. En 1609, abans de l’expulsió decretada per Felip III, Sella tenia 115 cases habitades que van quedar completament buides després del decret, i el lloc va romandre despoblat durant un temps. D’esta època és el castell de Santa Bàrbara, declarat Bé d’Interés Cultural, junt amb la Torre de Sella i el Vell Molí.

El tresor del Diví: la llegenda que va resultar certa

Molts pobles diuen haver trobat un tresor al seu terme. A Sella, la diferència és que del tresor del Diví se’n coneixen els noms, les cases i els descendents. La investigadora local Natividad Martínez Llorens, al seu llibre Sella, historia y costumbres (1987), en recull dos versions, i totes dos comencen igual: amb un carro de cireres baixant a vendre al mercat d’Alacant.

En una, uns moros li demanen a l'»agüelo Giner» que els allumene amb el cresol per a llegir un document -ell diu que no sap llegir, i sí que en sabia. En l’altra, un moro afamat a qui el Roget de Clara ha convidat a cireres li ho agraïx traent-li un plànol i exclamant:

«Ah, Sella, Sella! A Sella hi ha molt d’or.»

En les dues versions el plànol assenyala el mateix punt: la vora de la cova del Diví, allà on el sol raja a les huit del matí. I en les dues, Giner se n’ix de nit d’amagat, desenterra l’arca i la carrega a la mula, que rebenta de l’esforç. El detall que fa creïble tota la història és un altre: l’arca era de fusta i tenia una cantonada cremada, perquè sobreixia entre les pedres d’un pedregal i els pastors, pensant-se que era un tronc de ginebre, hi feien foc per a marcar les ovelles.

Monedes gregues i una cova-santuari

Que el tresor aparegueres vora la cova del Diví no és casualitat: el paratge, al barranc de l’Arc, és arqueològicament ric -pintures rupestres, alqueries islàmiques- i encara està per excavar del tot. En 1930, J. Senent Ibáñez, de la secció d’Antropologia i Prehistòria de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, hi va trobar monedes gregues del segle V aC i va plantejar per primera vegada que la cova del Diví poguera ser una cova-santuari; l’arqueòleg Enrique Llobregat replegava la mateixa hipòtesi en 1973. Del tresor no en queda cap resta material, però sí el rastre humà.

El senyor Toni, el cacic que va alçar la casa més alta del poble

El descobridor va ser Josep Giner Giner, «l’agüelo Giner», llaurador nascut a la segona meitat del segle XVIII i mort en 1833, amb casa al carrer de l’Olm. El seu net Antonio Giner Cerdà, «el senyor Toni» (1823-1873), va manar en la vida social, política i econòmica de Sella durant bona part del segle XIX -va competir amb el poderós Joan Thous- i va alçar la seua casa, hui seu de la Unió Musical la Aurora, fins a passar l’altura de la torre del palau del Baró de Sella. Un gest que ho diu tot.

La fortuna es va fondre en una sola generació. Els hereus ho van vendre tot -terres, cases, mosaics, fins als portals de marbre-, i la vídua, Elvira Llobet, deia que no els va quedar ni mantellina per a anar a l’església. Del fill menut, «el senyoret Pepito», que va acabar treballant la terra i fent carbó a la finca del barranc de l’Arc, Martínez Llorens en deixa el retrat que tanca la història (traduït de l’original):

«Era, per la manera de vestir, un pobre llaurador; pels seus modals i la seua cortesia, tot un cavaller.»

Les festes: el rosari que acaba amb l’alba

Les festes patronals de Sella són en honor de la Divina Aurora i se celebren la primera setmana d’octubre. Comencen el dijous amb la inauguració de les barraques, arranquen oficialment el divendres a la nit després del pregó i es tanquen el dimarts amb la partida de pilota valenciana a la Plaça Major. Pel mig, despertàs, disfresses, cordà, orquestra i castell de focs.

L’acte que dona nom a tot és el Rosari de l’Aurora: la processó ix del carrer de l’Àngel cap a les cinc de la matinada i recorre bona part del poble fins a acabar a la plaça just quan clareja -és a dir, a l’aurora. Durant tot el recorregut la comitiva va acompanyada d’una rondalla i es canten càntics en honor dels sants que donen nom als carrers de Sella: el poble sencer resat carrer a carrer, de nit. Al desembre, el calendari es completa amb les festes de Santa Bàrbara.

La font de la Murtera

Entre les fonts del terme, els veïns de Sella distingixen amb particular estima la de la Murtera, batejada així pel mata de murta que la voreja: «la que bevem ací al poble», la definia un dels informants entrevistats per Joan Pellicer en la seua recerca etnobotànica sobre el territori diànic, una frase senzilla que resumix bé la relació directa i quotidiana del poble amb l’aigua de la seua muntanya.

La llimonera que es va fer un Sant Crist

Pellicer també va arreplegar a Sella una rondalla curta que, deia ell mateix, il·lustra bé «el caràcter bròfec i irreverent» d’una part del poble. Contava un llaurador que tenia en una horta una llimera tan tremenda i frondosa com estèril, que mai no li va traure ni una llima. Un dia la va vendre a uns forasters, que se la’n van dur; quan al cap d’un any i mig el propietari va tornar a preguntar per ella, li digueren que amb la seua fusta n’havien fet un Sant Crist. Diu la rondalla que l’home, entre incrèdul i sorneguer, els va amollar uns versos que encara es conten al poble:

Ets tronc de llimoner
que en ta vida has fet llimons…

La resta del vers, encara més salada, es guarda millor per a qui la vulga sentir de viva veu en algun bar de Sella.

Una vida en una línia

Al llistat d’informants de Sella que Pellicer va anotar per a la seua tesi hi ha una frase que val per una biografia sencera. La va dir Andrés Giner Pérez, nascut el 20 de juliol de 1922, quan li van preguntar de què havia treballat:

«Meler, llaurador, panader, ferrer, maquinista de cine, he tingut ganado. M’han desrinyonat les terres, per voler-ho dur tot endavant.»

Al mateix llistat hi figuren Benjamí «el Cabo», senyor del mas Sanxet i peó caminer, i Tomás Pérez Soler, «Pepito el Llop», fill del carboner Vicent «el Llop».

Curiositats de Sella

• El setge i el metge. A Sella, com a Salem, es diu el dístic més estés de la ruralia diànica sobre esta herba: «El que té el setge no necessita metge». Cada poble en té la seua variant -a Biar i Xixona, «qui beu setge, no necessita metge».
• Formatge amb figues verdes. El làtex de la figuera servia per a quallar la llet: «per uns catorze o quinze litres n’hi ha prou amb la llet que puguen traure dos figues verdes; es trenquen les figues i rodar la llet». El mateix es feia a Guadalest, a l’Abdet i a Benimaurell.
• «Més mudat que un margalló». Es diu de qui va massa endiumenjat -pels pallocs que cal llevar-li al margalló per a despullar-lo-, i es diu igual a Sella, Relleu, Cocentaina, Alcoi i Muro.

Senderisme: la Ruta de l’Aigua, el Barranc de l’Arc i la Penya

Des del nucli ix la Ruta de l’Aigua (SL-CV 112), un recorregut circular curt pels antics reguers i séquies de la vall de Sella. Per als caminants més exigents, el Barranc de l’Arc és la gran ruta de la zona: més de 12 km i unes 4 hores, pujant des de la Font de l’Arc pel congost fins al Pas del Comptador i el Pas del Golerò -el tram més tècnic, amb pedra solta-, per a baixar després pel barranc del Xarquet amb vistes als Castellets i al Puig Campana. La ruta connecta amb el terme de Benimantell, a l’altra vessant d’Aitana.

La pujada a la Penya és una altra història, i el mateix Ajuntament n’ha publicat una crònica que val la pena llegir abans d’anar-hi: s’ix de l’era del Trosset cap a les sis de la matinada, es remunta pel Racó fins al Runar del Mona -un mar de pedra solta que corona una cova-refugi-, i des d’allà, a mitjan matí i a l’ombra de la costella de la penya, es veu el Mediterrani sencer, de Benidorm i Finestrat fins a Sant Joan. Continuant cap a ponent s’arriba al Serrello, una casa i unes terres que miren cara a cara a l’Aitana amb la vall de Tagarina pel mig, on encara es reconeixen les restes d’un corral, una cisterna en desús i una era on ja creix l’herba. Es torna al poble pel collado de la Travessa.

Tot este sector d’Aitana el va descriure amb detall Rafael Cebrián al volum VI (1997) de Montañas Valencianas, la guia de referència que documenta també els itineraris veïns d’Alcoleja, Beniardà i Tàrbena.

Escola compartida amb Orxeta i Relleu

Sella forma, junt amb Orxeta i Relleu, el Col·legi Rural Agrupat (CRA) Sella-Orxeta-Relleu: tres pobles veïns de la Marina Baixa que comparteixen escola i molts dels seus lligams quotidians. També hi ha una àmplia oferta d’escalada i art rupestre a la Font de l’Arc, datat entre 4.000 i 6.000 anys.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Sella.