Llocnou de Sant Jeroni, el poble que van fundar els monjos de Cotalba

Llocnou de Sant Jeroni és un xicotet municipi de l’interior de la Safor, a la vall que forma el riu Vernissa. Nascut el 1611 per repoblar les terres del monestir de Sant Jeroni de Cotalba després de l’expulsió dels moriscos, el seu nom -«lloc nou de Sant Jeroni»- encara conserva la memòria d’eixe origen monacal.

Un poble nascut d’una carta pobla

Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, moltes alqueries de la zona van quedar despoblades. Els monjos del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, propietaris de les terres, decidiren fundar-hi un nou nucli per a reubicar famílies de cristians vells, i atorgaren carta pobla en 1611. Durant més de dos-cents anys, Llocnou va ser un senyoriu eclesiàstic sota la jurisdicció del prior del monestir, fins que la desamortització de Mendizábal (1835) hi va posar fi i el poble es va constituir com a municipi independent.

De Cotalba a l’església de Sant Joan Baptista

Encara que el majestuós monestir de Sant Jeroni de Cotalba se situa en el terme veí d’Alfauir, la seua història és inseparable de la de Llocnou, que va nàixer per a servir-lo. Al nucli urbà, l’edifici més rellevant és l’església parroquial de Sant Joan Baptista, d’estil neoclàssic i construïda entre 1770 i 1782.

El Castellet i la vall del Vernissa

Al terme es conserva el Castellet, un jaciment de l’edat del bronze situat en un turó des d’on s’obtenen bones vistes panoràmiques de la vall del Vernissa i de la comarca. El paisatge, dominat pels cítrics, l’olivera i l’horta, convida a recórrer el curs del riu, que enllaça Llocnou amb els altres pobles de la vall del Vernissa –Castellonet de la Conquesta, Almiserà, Ròtova i Alfauir– a través de la via ciclopeatonal del Vernissa. Cap a l’interior, la ruta connecta amb la Via Verda del Serpis, cosa que en fa un bon punt de partida per al senderisme i el cicloturisme.

El PR-CV 400: del Vernissa a la Cuta

El sender propi del poble és el PR-CV 400, «del Vernissa a la Cuta», un itinerari que discorre íntegrament pel terme de Llocnou i que se sol fer en poc menys de cinc hores (les variants més habituals ronden els 12,5 km amb uns 580 metres de desnivell acumulat, i n’hi ha que estiren el recorregut fins als 17 km). Puja des de l’horta del Vernissa fins al cim de la Cuta, i pel camí passa per una pedrera abandonada, per l’Arcadeta —l’arrancada d’un aqüeducte andalusí, amb la séquia vella a la vora—, per la Cova dels Coloms i per la Cova l’Orenga. Els dos miradors que valen el bitllet són el mateix cim de la Cuta i el Bancal de la Creu, amb la Safor sencera als peus.

Pujar a la Cuta abans que es fera de dia

La Cuta no ha sigut sempre un lloc d’excursió. El metge i etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a Llocnou el testimoni d’un veí que hi pujava de bon matí a collir ullols, els brots tendres del margalló amb què es feia tota l’artesania de la palma:

Quan era xicon, encara no s’havia fet de dia ja estava io en la carena de la Cuta, per a, només es fera clar, començar a arreplegar ullols. Després baixava a la font Cavà i els estenia allí perquè es secaren, i abans de migdia ja estava en casa, i em gitava a dormir lo que no havia pogut dormir per la nit.

Aquells ullols mig secs es venien per a fer els cabassos de la faena de la pansa, l’altra gran indústria de la Safor d’aleshores. És la mateixa palma de margalló que treballaven les llatadores de Gata de Gorgos, a l’altra banda de la muntanya.

Curiositats: el fanàtic, la murta i la lluna minvant

A Llocnou, a la Salvia microphylla —eixa mata de floretes roges que fa cantó a tots els corrals— li diuen el fanàtic, un nom que no es diu enlloc més del territori: a Llutxent i a Ontinyent en diuen sogra i nora, i a la Marina, amor de fadrí. També és de Llocnou un dels remeis més lunars que va anotar Pellicer: infusió de baies de ginebre presa en dejú «durant els tres primers dies de les primeres llunes minvants de cada estació». I les xiquetes hi feien brotxes de flors amb el que hi havia a mà: «agarràvem la flor [de la pastanaga borda] i li llevàvem les floretes, i a cada rabet li posàvem una floreta de gesmil, i feia com si fóra una flor gran».

Festes i cuina de secà i horta

Les festes patronals, la segona setmana d’agost, honoren Sant Jeroni, la Mare de Déu dels Dolors, la Divina Aurora i Sant Roc, amb la tradicional «plantà del pi». El gener se celebra Sant Antoni Abat amb foguera i benedicció d’animals. De la festa vella, Pellicer en va arreplegar el detall de la murta: se n’escampava pels carrers per Corpus i per la Comunió, i «al davant de les cases de les festeres de la Mare de Déu del Carme li pegaven una escampaeta», igual que al patró dels casats, Sant Roc. El mateix costum es feia a Castellonet de la Conquesta i a Llutxent, on ja fa anys que enramen amb mata perquè la murta queda massa lluny. A la cuina local hi manen l’arròs al forn, l’arròs amb fesols i naps i les coques de dacsa, plats típics de l’interior de la Safor.

La cova l’Orenga

Al terme de Llocnou hi ha un dels topònims que millor expliquen la relació d’estes muntanyes amb les herbes: la cova l’Orenga. Com la Font de l’Orenga d’Alpatró, a la Vall de Gallinera, o el Racó de l’Orenga del barranc de Malafí, el nom ve d’una planta d’herbats espessos i ombriencs que s’ha gastat sempre per al mal de gola, per a adobar embotits i olives i com a ingredient de l’herberet. Diània Televisió li va dedicar un capítol a la sèrie Herbero Diànic, junt amb la camamil·la i el timó mascle.

Més informació a la web de l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni.