Beniarbeig, a l’ombra de la Segària

Als peus de la Serra de Segària, Beniarbeig guarda encara basses, molins, séquies i sénies que recorden com l’aigua ha modelat este poble de la Marina al llarg dels segles.

Què visitar en Beniarbeig?

L’Antic Ajuntament és un dels edificis més emblemàtics del nucli urbà, junt amb l’església de Sant Joan Baptista, d’arquitectura senzilla però remarcable. Pels camins del terme es conserven restes de la infraestructura hidràulica tradicional: basses, molins com el de Benihome i el del Pla, el Cano del Molí i la Cava dels Plans. El terme guarda també jaciments arqueològics de diferents èpoques: la cova de Bolumini (prehistòria), el Passet de Segària (època ibèrica) i nombroses restes romanes disperses.

El pont que se’n va endur el riu

Beniarbeig viu partit en dos per una ratlla d’aigua: el riu Girona, que naix a Alcalà de la Jovada i baixa cap a la mar entre les serres de Segària i el Seguili. Durant més d’un segle les dos meitats del poble es van donar la mà per un pont de pedra de voltes ben dovellades, construït probablement entre 1880 i 1890 com a part de la calçada reial de la costa que després seria la N-332.

El 12 d’octubre de 2007, després que caigueren més de 400 litres per metre quadrat sobre la conca del Girona, la riuada més gran documentada del riu se’l va endur davant les càmeres de la televisió. Hui, una part de l’antic pont s’alça al parc fluvial com a memòria d’aquell dia, mentre el trànsit passa pel pont nou, de tirants suspesos, batejat Meridià 0: el meridià de Greenwich creua el terme de Beniarbeig gairebé fregant el poble, que queda a poques dècimes de segon de la longitud zero.

Senderisme a Beniarbeig

La Serra de Segària, que Beniarbeig compartix amb el Verger, Benimeli i Sanet i els Negrals, es pot recórrer per la PR-CV 415 i la SL-CV 109, que enllacen coves, cingles i miradors sobre el riu Girona i la Vall de Gallinera. Des del poble ix també un camí que travessa tarongerars i camps de conreu fins a Sanet i els Negrals.

Riu amunt, a mà esquerra, hi desemboca el barranc de la Murta, que naix als barranquets d’Orba i entra al Girona entre Sanet i Beniarbeig, un poc més avall del barranc de Bolata. Al terme sobreviuen encara oliveres velles com la dels Tossals, i una partida sencera —els Olivarets— que en guarda el nom.

La Cadireta del Rei Moro i la repoblació

A la Serra de Segària, entre cingles i camins d’altura, hi ha un punt que la gent de Beniarbeig coneix com la Cadireta del Rei Moro: una roca elevada des d’on, en un altre temps, algú devia vetlar la plana. El nom recorda una presència que la toponímia ha conservat on els arxius han callat: Beniarbeig prové de bani ‘arbaj (‘els fills d’Arbaj’, en àrab), ja documentat el 1249 per Chabàs i el 1402 com a Beniharbex. Era una alqueria del marquesat de Dénia, incorporada a la corona cristiana entre 1244 i 1245, i el 1535 la seua parròquia es va desmembrar de la de Dénia per a atendre els moriscos forçats a convertir-se durant les Germanies.

El 1609, l’expulsió va buidar el poble d’un colp: 82 famílies morisques van marxar, incloent-hi els habitants de les alqueries de Beniomer i Benicadim (una dotzena de cases cadascuna), que van resistir fins al 1643 abans de despoblar-se definitivament i integrar-se al terme de Beniarbeig. El lloc va ser reocupat per gent de la comarca, però amb una presència balear que els cognoms han conservat fins avui: Boronat, Moll i Llull —inequívocament mallorquins— parlen de les famílies que van travessar la mar per a refer el poble entre tarongers i garrofers.

Festes a Beniarbeig

Les festes patronals en honor a Sant Roc s’estenen per l’última desena d’agost, amb pregó des del balcó de l’Ajuntament, ofrena de flors, mascletà i la processó que acompanya el patró pels carrers del poble amb la música de la Unió Musical.

Curiositats a Beniarbeig

L’etnobotànic Joan Pellicer, en la seua tesi sobre el territori diànic, hi va entrevistar Ximo Roig Llorens, que es descrivia així:

Sóc obrer però sóc més del camp que Sant Isidre.

Un altre veí, Vicent Rosselló Ballester, hi apareix com a melero, netejador i empeltador: oficis d’un poble d’horta i tarongerars. D’aquelles converses en va quedar també la memòria de la cuina de secà, quan un pessic d’herbes de vora camí bastava per a donar gust als guisats i als caragols:

Quatre brins de fenoll enmig de les herbes i dóna bona saboreta.

I encara una expressió ben del poble, també arreplegada per Pellicer: a Beniarbeig, d’algú una mica distret o abstret, es diu que està «besneula» —el nom d’una herbeta de flor blava de vora camí—, o senzillament que «li falta un regó». Del magraner en tenien un altre mot propi: badoc, la magrana menuda que cau abans d’hora. «Mira quants badoquets!», deien mirant terra.

La pita, el tarongerar i una cançó

Quan calia entoldar l’hort per a protegir la collita, els llauradors de Beniarbeig no gastaven bigues: aprofitaven el pal sec de la flor de la pitera, llarg i lleuger, per a passar les lones d’un taronger a l’altre. La pita donava també un fil resistent i lluent que es va fer famós arreu del País Valencià, fins al punt d’entrar en la cançó popular que Pellicer recull al costat d’este testimoni:

L’alegria del fadrí
és un mocador de pita,
una manteta d’Alcoi
i una xica ben bonica.

Més informació al web de l’Ajuntament de Beniarbeig.