La Llosa de Ranes, l’ermita gòtica dels Borja

La Llosa de Ranes és un poble tranquil de la Costera, alçat sobre un xicotet monticle, que guarda una joia poc coneguda: l’ermita de Santa Anna, d’estil gòtic flamíger de mitjan segle XVI, amb els escuts heràldics de Xàtiva, del regne de València i dels Borja.

Un poble que es va comprar a si mateix

De la Llosa se’n té constància documental almenys des del 1373, quan els papers parlen de «l’alqueria appellada la Losa d’en Berenguer Fort». Les llistes de pagadors del morabatí mostren una raresa: al segle XV els seus pobladors ja eren cristians, mentre que la resta de llocs i alqueries de la contornada eren habitats quasi exclusivament per musulmans. I el 1520 va passar una cosa encara menys corrent: el lloc es va fer realenc perquè dotze llauradors —sis de la Llosa i sis de Xàtiva— el van comprar al noble Joan Sanç. Un poble que, literalment, es va pagar la seua pròpia llibertat.

Ni «lloc sa» ni res: d’on ve el nom

El fascicle de Toponímia dels pobles valencians que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedica al municipi, redactat per Francesc-Lluís Esteve Gómez, desmunta l’explicació més repetida. El nom de la Llosa ve, amb tota probabilitat, de la via romana que anava cap a Saetabis —la Xàtiva romana— i faria referència a les pedres planes que la conformaven. L’etimologia «lloc sa», que ha fet fortuna, «és una suposició que va llançar el ja referit Cabanilles sense cap fonament, perquè no hi ha cap document que en done testimoni». El determinatiu de Ranes ve de la subcomarca de la Costera de Ranes i, en concret, de l’alqueria de Rahana, que apareix al Llibre del Repartiment i que estava al final de la séquia de Ranes, dins del terme actual de Rotglà i Corberà.

L’ermita de Santa Anna i el Calvari

L’ermita de Santa Anna corona el turó des d’on es dominen unes vistes esplèndides sobre tota la comarca, i és el destí d’un curt però agradable passeig des del nucli urbà que val la pena fer a la caiguda de la vesprada. És un edifici menut —cinc metres d’ample per tretze de llarg—, de volta de creueria en quatre trams i teulada dentada, amb claus i mènsules de motius lligats a Xàtiva i als Borja, que en van pagar l’obra. Va arribar a un estat de ruïna tan tremend que el 1920 l’erudit Carles Sarthou el va descriure com «un niu de corbs i un cau de feres»; la restauració modèlica dels anys 1983-1986 li va tornar la cúpula de color lapislàtzuli amb estreles daurades, i hui la clau per a visitar-lo es demana a l’oficina de turisme de Xàtiva. Al Calvari es pot visitar també l’ermita del Crist del Miracle, del segle XVIII. Pel carrer Doctor Cajal es conserva un xicotet tresor del segle XVIII: un retaule ceràmic de carrer dedicat a Sant Jaume.

«Una de les millors vistes del regne»

Quan Cavanilles va pujar a Santa Anna a la fi del segle XVIII no s’hi va estar de res. Va anotar que en menys d’una hora s’arriba al cim, «donde está la ermita de Santa Ana, y una de las mejores vistas del reyno», i tot seguit va fer inventari de l’horitzó: al sud, l’horta de Xàtiva, la ciutat i el castell, i per damunt, Mariola a la dreta i el Benicadell a l’esquerra, i més lluny encara la Serrella i l’Aitana; a llevant, els arrossars que envolten el Puig i, més enllà, les muntanyes de Barxeta i de la Valldigna; al nord, la vista arriba fins a l’Albufera, el Xúquer i els pobles de la Ribera; i a ponent, la vall que continua fins al port d’Almansa i la munió de muntanyes d’Énguera.

En menos de una hora se llega á su cumbre, donde está la ermita de Santa Ana, y una de las mejores vistas del reyno.

La tradició hi afig que va ser des d’ací des d’on Jaume I va vore Xàtiva per primera vegada. Al cim hi ha una roda de molí convertida en rosa dels vents amb els noms dels pobles; en un dia clar l’horitzó arriba a un centenar de quilòmetres cap al nord.

A peu a Santa Anna: el camí i l’assagador

Pujar-hi és senzill i es pot fer de diverses maneres: pel camí de Santa Anna, asfaltat en bona part, o per l’assagador de Santa Anna, que ix cap a ponent vorejant l’Alabastrera i la serra Cavada. La muntanya no arriba als 350 metres, però és un con esvelt i aïllat, i el paisatge canvia a cada tram: tarongerar al peu, després bancals estrets d’oliveres, ametlers i garroferes seguint les corbes de nivell, i dalt una pinada amb el capoll pelat de l’ermita. Pel gener i el febrer, els ametlers en flor són l’espectacle. A l’ombria, la que puja des dels antics banys, el pinar es fa espés i selvàtic. Qui vulga estirar la caminada té a la vora el barranc del Salt, el port de Càrcer —el pas històric cap a la Ribera— i els camins vells cap a Sorió i cap a Rotglà i Corberà.

Algeps, alabastre i moles: el poble que vivia de la pedra

El terme de la Llosa és curt —set quilòmetres quadrats— i els fruits mai no haurien bastat per a mantindre el poble. La solució va estar davall dels peus. Cavanilles ho va vore de seguida: el terme «encierra muchas minas de yeso», i més de cent famílies vivien de treballar l’algeps i de portar-lo a Xàtiva i als pobles del voltant. L’ofici va durar fins pràcticament ahir: als peus de Santa Anna hi va haver explotacions de guix fins als anys seixanta, i de la mateixa muntanya se’n va traure roca calcària per a fer moles, rastells i brancalets fins als anys cinquanta. El mapa del terme encara ho canta: l’Alabastrera, la Lloma de les Moles, el Teular, el Rajolet.

La parla de la Llosa: com plou ací

L’etnobotànic Joan Pellicer va arreplegar a la Llosa de Ranes tot un vocabulari propi per a dir com plou, una prova de la finor amb què la gent del camp observava el cel. Ací, quan cau una pluja finíssima, no plou: fa muix muix. Si a penes mulla, és una boira pixona; quan comença a espurnejar, diuen prunejar o xispejar; i quan tot just comença a caure aigua-neu, és el calabuix.

Ploure muix muix o plore cement.

El mateix Pellicer va anotar-hi una paraula ben expressiva: a un xiquet mig verd, ni fet ni per fer, a la Llosa li diuen un nyófla, del mateix que a una bacora encara verda. I una cantarella que els xiquets es passaven de boca en boca sobre el mata-conills, una herba que els llauradors no donaven mai al bestiar menut:

El mata-conills mata les mares que no tenen fills.

Del mateix recull ixen dues coses més de la Llosa: el garrofer de la Venta del Baró —també dit de Carbonell—, un dels arbres vells i venerables que Pellicer va catalogar al territori, amb la creença que «en els forats dels garrofers s’amaga el dimoni»; i el nom local del carabassí de vi, que ací és carabassa porriquera o carabassa d’aigua, la de coll llarg i estret que servia de veixell per a portar aigua al bancal.

Festes: la Mare de Déu del Naixement i el Crist del Miracle

Les festes patronals se celebren a la segona quinzena d’agost i tenen dos dies grans consecutius: el de la Mare de Déu del Naixement i, l’endemà, el del Santíssim Crist del Miracle, patró del poble, amb misses solemnes, mascletà i processó. Els actes s’obrin dies abans amb l’ofrena al Crist del Miracle i una novena al Calvari. L’altra cita del calendari és de primavera: la romeria a Santa Anna de l’1 de maig, quan el poble puja en corriola fins a l’ermita.

El Museu Casa del Pou

El Museu de la Casa del Pou reunix una col·lecció d’objectes relacionats amb la vida quotidiana, els oficis i la història del poble, una parada obligada per a qui vulga conéixer com era la vida a La Llosa de Ranes fa generacions.

Fonts i banys

El llavador de la Font de la Glorieta és un dels racons més entranyables del nucli urbà. Prop de l’ermita de Santa Anna, els antics banys de Santa Anna —un balneari amb més d’un segle d’història, amb la seua piscina i el seu barranquet propi al mapa— s’han convertit en àrea recreativa, un lloc perfecte per a gaudir de la frescor de la vegetació.

Voltants

La Llosa de Ranes queda a un pas d’altres pobles menuts de la Costera amb un origen semblant d’alqueria repoblada, com el Genovés i Rotglà i Corberà, tots a l’ombra de Xàtiva i amb un paisatge d’horta i secà molt semblant. Una curiositat administrativa: el terme de la Llosa està envoltat quasi pertot pel de Xàtiva, té enclavaments dins d’este al port de Càrcer, i, al revés, el tros de cim on s’alça l’ermita de Santa Anna és terme de Xàtiva encara que estiga voltat de terra llosera.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de La Llosa de Ranes.