Altea, la cúpula blava de la Marina Baixa

L’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas va descriure la badia d’Altea amb tres paraules que en capten l’essència: «la casa de la mar». La imatge més fotografiada de tota la costa confirma esta intuïció: la cúpula de rajoles blaves i blanques de l’Església de la Mare de Déu del Consol, coronant el casc antic d’Altea, és exactament la façana que dona cara a eixa badia. El poble baixa en carrerons blancs des del temple fins a la mar, amb la Serra de Bèrnia com a teló de fons. No és estrany que la revista National Geographic l’haja triada entre els 20 pobles més bonics d’Espanya.

Què visitar en Altea?

El casc antic d’Altea es recorre des del Portal Vell, una de les antigues entrades a la muralla, pujant pel carrer Salamanca —amb edificis dels segles XVIII i XIX— fins a la rotonda de l’Aragonés, amb vistes espectaculars sobre la badia, i baixant després pel Portal Nou, l’altra antiga porta de la vila. La Torre de la Bellaguarda, torre de guaita del segle XVI, vigila encara la costa. Per als amants dels museus, Altea té el Museu Kritikian de Ciències Naturals, el Museu Navarro Ramón i el Museu Rocafort, dedicat a l’automòbil antic.

A l’extrem sud de la badia, el Cap Negret —Monument Natural declarat al novembre de 2020— és un dels tres únics paisatges volcànics del territori valencià, junt amb les illes Columbretes i Cofrents. L’aflorament de roca basàltica negra, de fins a 6 milions d’anys d’antiguitat, contrasta amb el blanc de les cases i el blau de la mar. Als seus peus s’obre la Platja Fòssil de la Cova del Frare, a la partida de l’Olla, on sediments marins antics han quedat al descobert. El fascicle de la Toponímia dels Pobles Valencians d’Altea, elaborat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’assenyala com «d’especial interés geològic», un adjectiu que rarament trobem aplicat a un indret costaner d’este territori.

Senderisme a Altea

La Serra de Bèrnia ofereix algunes de les rutes més espectaculars de la comarca, com la pujada al Forat de Bèrnia, un pas natural excavat a la roca que travessa la serra de banda a banda i acaba amb un mirador impressionant sobre la mar. La carena de Bèrnia fa de partió amb el terme de Benissa, de manera que la ruta circular al Forat es pot encarar des dels dos vessants, el mariner d’Altea i el de l’interior. Als reculls de senderisme encara se l’anomena «la serra dels bandolers», en record del refugi que oferia als forajits dels segles passats en un relleu tan abrupte i esquerp.

Festes a Altea

Les Festes de Moros i Cristians, en honor de la Mare de Déu del Consol, patrona d’Altea, se celebren a finals de setembre, amb l’Ofrena de Flors com un dels actes que n’obri el programa, seguida de desfilades, música i focs artificials.

Molt més singular és la Plantà de l’Arbret, una de les festes més peculiars del territori: pel solstici d’estiu, els llauradors planten un xop a la plaça de l’Església com a símbol d’agraïment a Sant Joan per les collites. És el mateix ritu ancestral del culte a l’arbre que pervive en pobles com El Palomar o Millena. Diània TV ho va recollir en vídeo:

Altea, la Mediterrània feta cançó

Poques imatges resumixen tan bé el que entenem per mediterrani com les cases blanques d’Altea baixant cap a l’aigua. Per això no és casualitat que el grup d’Alzira La Fúmiga rodara ací el videoclip de «Mediterrània», una de les cançons més populars de la música en valencià dels últims anys, gravada amb la col·laboració de Flora (El Diluvi) i Man (VaDeBo). La lletra convertix el nom del mar en una definició d’identitat: la Mediterrània com a festa i com a tempesta, com a tendresa i com a crit, i sobretot com la certesa d’haver nascut ací i continuar ací. Els carrerons blancs i la cúpula blava que hi apareixen són la traducció visual exacta d’eixa idea.

Mediterrània és la tendresa
d’unes caricies al meu llit.
Mediterrània és la certesa
que ací em pariren i ací estic.

— La Fúmiga, «Mediterrània»

Interpretació nostra, però difícil d’evitar: quan Obrint Pas canta a «Si tanque els ulls» —del disc Coratge (2011), amb lletra de Xavi Sarrià— eixe país de cases blanques que abraça la mar, qualsevol que haja pujat des del port fins a la plaça de l’Església d’Altea sap quina imatge li ve al cap. Altea és, en eixe sentit, un dels màxims exponents de la mediterraneïtat de Diània.

mirar per la finestra i veure despertar
un país de cases blanques abraçant la mar

— Obrint Pas, «Si tanque els Ulls»

Curiositats a Altea

L’etnobotànic Joan Pellicer, en la seua tesi sobre el territori diànic, hi va entrevistar el llaurador Pere Joan Martínez Martí, «Polaco», amb pares, avis i besavis d’Altea, que resumia així la seua vida d’oficis:

A mi em diuen Pere Joan però tots em diuen Polaco. He pasturat, he llaurat, he segat, he netejat i en Maó vaig ser jardiler 23 mesos.

El mateix Pellicer, en parlar del malví (Althaea officinalis), l’herba remeiera de vora de séquia i marjal, hi anota una ressonància poètica del nom del poble: recorda que Robert Graves, al capítol XVIII de La deessa blanca, relaciona el nom Althaea amb Altea, «la que fa créixer», un dels noms de la deessa lunar dels òrfics, i afig que el malví era la seua flor. Una casualitat bonica entre el topònim de la Marina i el nom científic d’una planta de la nostra marjal.

Del mateix treball de camp a Altea, Pellicer va arreplegar també un plaer ben senzill i gastronòmic: la manera de menjar-se el cúdol, la tavelleta tendra que es cull abans de granar del tot, fregida com si fóra una tortilleta.

Per a fregir i fer tortilles és boníssim el cúdol a més no poder. M’estime més el cúdol que l’espárrec.

On dormir i menjar a Altea

Al carrer Major del casc antic, en un edifici de més de 200 anys que va ser convent i escola, hi ha l’Oustau de Altea: un restaurant de cuina francesa i d’autor amb 20 anys reconegut a la Guia Michelin, que funciona també com a galeria d’art.

Més informació al web de l’Ajuntament d’Altea.