Rugat, el tossal arrugat que va donar nom a tres pobles

Rugat és un dels municipis més menuts de la Vall d’Albaida: 3,2 quilòmetres quadrats de terme i menys de dos-cents veïns, al repeu de l’ombria del Benicadell i damunt del traçat de l’antic camí real d’Albaida a Gandia. Un poble agrícola i ramader que ha estat fundat dues vegades i que porta escrit el seu nom a la pedra.

El nom: unes arrugues de pedra vistes pels romans

Damunt del poble s’alça l’Algebassó -de l’àrab al-Jabbasun, ‘els algepsers’, pel guix i l’argila que s’hi han explotat durant segles. Els romans es van fixar en les arrugues de pedra que coronen el tossal i el van batejar Monte Rugato, ‘el tossal arrugat’: d’ahí ve Rugat. Al mateix Algebassó i a la Serreta afloren restes ibèriques, i al nucli urbà i al Molló, romanes.

Un jardí fundat per un dels primers àrabs d’al-Àndalus

Però qui van fundar de veres el poble i l’horta -251 fanecades regades per les fonts que naixen al peu de la serra- van ser els musulmans. El cronista palatí de Còrdova Ibn Hazm, entre els segles X i XI, conta que Rugat va ser fundat i enjardinat per Labîb al-Fihrí, un dels primers àrabs que van arribar a al-Àndalus, establit a Xàtiva en el segle VIII. Poques alqueries de Diània poden presumir d’una partida de naixement tan antiga i tan ben documentada.

«El fet de Rugat»: l’emboscada d’al-Àzraq

Amb les primeres taifes i el temps del Cid va prendre cos el castell de Rugat, que -com passa sovint amb els noms d’esta vall- no està al terme de Rugat sinó al d’Aielo de Rugat. Després de la conquesta feudal de 1245 va vindre la guerra contra el xeic al-Àzraq, que en 1257 va parar una emboscada a Jaume I prop d’ací. El rei mateix ho va deixar escrit al Llibre dels Feits, i la historiografia ho coneix des d’aleshores com «el fet de Rugat». L’ofensiva de resposta va acabar amb el cabdill mudèjar exiliat a Granada.

El poble que van haver de fundar dues vegades

L’alqueria islàmica no estava on hui està el poble, sinó on encara diuen els Casals -un nom que a tot arreu delata un despoblat. La pesta de 1439 va delmar el veïnat i va arruïnar el lloc, i l’abat de la Valldigna va encarregar al baró de Castelló de Rugat, Jaume Romeu i Pertusa, que el tornara a fundar en l’emplaçament actual: era l’any 1449. Rugat tenia tretze cases en 1476 i vint en 1563, després del saqueig dels agermanats (1521) i de la conversió forçada al cristianisme (1525). L’expulsió dels moriscos de 1609 se’n va endur unes cinquanta famílies i va costar molt de repoblar-lo.

Des de 1336 i fins a la dissolució de les senyories eclesiàstiques en 1835, qui cobrava les rendes de Rugat era el monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. L’alta jurisdicció de la baronia, en canvi, va anar a parar als Borja, ducs de Gandia, entre 1499 i 1837.

Una mesquita davall de l’església i un retaule vingut de la Valldigna

L’església de la Mare de Déu de Gràcia conserva la planta, la disposició i els murs perimetrals de l’antiga mesquita del segle XV; l’interior es va remodelar entre 1727 i 1798, amb altars barrocs, rococó i neoclàssics, i el campanar és de 1959. L’altar major llueix un retaule renaixentista de la Mare de Déu de Gràcia obra de Nicolau Borràs, el pintor de Cocentaina: no es va pintar per a Rugat, sinó per a la capella de Gràcia del monestir de la Valldigna, i va arribar ací amb la desamortització de 1835. Del patrimoni civil, en queden la casa de la Senyoria de l’Abat de la Valldigna (segle XVI), l’antic molí senyorial, el llavador públic i uns quants riuraus i sequers de pansa.

El temps de la pansa

Entre la fi del huit-cents i mitjan segle XX, Rugat va viure el seu moment d’esplendor gràcies al raïm moscatell i a la pansa, amb una proliferació de riuraus que encara es reconeix pel terme -i que emparenta este poble d’interior amb la Marina i amb tota la ruta dels riuraus. El màxim històric de població es va assolir en 1950, amb 288 habitants. Després va vindre l’emigració; el cens de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li’n comptava 179 en 2014, amb la tendència girant-se de nou des del canvi de mil·lenni.

El Palau de Rugat

El Palau de Rugat, d’estructura senzilla, amb teulada de teula àrab i murs de maçoneria, és l’edifici més notable del nucli antic: hui habitat i en molt bon estat de conservació. Pels carrers del poble encara es reconeix el traçat de l’antic assentament morisc, testimoni d’una època en què la terrisseria marcava l’economia de bona part d’esta zona de la comarca.

Un nom compartit, tres pobles diferents

Rugat dona nom, junt amb Aielo de Rugat i Castelló de Rugat, a tres municipis diferents de la comarca, cadascun amb la seua pròpia identitat: el castell medieval que sovint s’anomena «de Rugat» pertany en realitat al terme d’Aielo, i la tradició terrissera que dona nom a la comarca es lliga a Castelló. Rugat, el més menut dels tres, manté un caràcter propi, més discret però igual d’arrelat a la terra. Els tres pobles comparteixen l’accés a l’Ombria del Benicadell, un espai natural protegit als peus de la carena calcària que corona als 1.104 metres.

Les festes: Sant Bernat a l’acabar juliol

Rugat celebra les festes majors a les acaballes de juliol, en llaor de Sant Bernat, el Crist dels Prodigis i la Divina Aurora. La segona cita del calendari festiu és el 22 de febrer, el dia del Reservat del Santíssim Sagrament.

El paixarell de Rugat

Rugat apareix en la coneguda cançoneta popular que reparteix els ocells del Benicadell entre els pobles del voltant, junt amb Terrateig, Montitxelvo, Aielo de Rugat i Beniatjar:

«En Terrateig caderneres,
en Montitxelvo els reiets,
en Aielo els gafarrons,
en Rugat el paixarell
i en Beniatjar les gralles
en l’alt del Benicadell.»

Senderisme: el camí real, l’ombria i els barrancs de les Fonts

El terme el drenen els barrancs de les Fonts i de Llopis, que ajuntats formen el riu de Nassiu o Vernissa -el mateix riu que més avall rega l’horta de Ròtova i Almiserà abans d’arribar al pla de Gandia. Passejar-los és, literalment, caminar pel naixement d’una vall sencera.

Els camins històrics del terme encara es poden fer a peu i estan recollits un a un al fascicle de toponímia de l’AVL: el camí Real d’Albaida a Gandia, que travessa el poble i que era la gran via de connexió entre la Vall d’Albaida i la Safor; el camí de l’Ombria, que puja cap a la falda nord del Benicadell; el camí del Barandano, cap a la lloma del mateix nom; i el camí d’Aielo a Sarient. Des de qualsevol d’ells s’accedix a la carena del Benicadell, compartida amb Beniatjar, Otos, el Ràfol de Salem i Salem.

Joan Pellicer va descriure la senda que puja al castell de Rugat com un camí que va «dalt dels transparents tolls del barranc plètoric de murteres i baladres», i va incloure la Carrasqueta de Rugat en la seua llista de carrascars notables de Diània, al costat del Carrascar de la Font Roja d’Alcoi i de la Carrasqueta de Xixona.

Curiositat: els tres alls del reuma

De la medicina popular arreplegada per Pellicer al poble n’ha quedat un remei ben concret contra el reuma, dels que es feien a casa i no a la farmàcia:

«Prendre en dejú tres grans d’all trossejats, engolits a grapaets amb aigua; a la nit repetir o menjar-se els tres alls en l’ensalà.»

Un poble de pas per als escriptors de la Muntanya

Rugat ha estat també parada de les gires culturals que l’escriptor Just Sellés fa cada estiu per Diània: la presentació de la seua novel·la «Amira, l’última flor de la muntanya» va passar pel poble junt amb Margarida, Beniatjar, Quatretondeta i Carrícola.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Rugat.