Cerdà, l’antiga masia entre Xàtiva i Canals

Cerdà és un dels pobles més menuts de la Costera (poc més de 300 habitants), a mig camí entre Xàtiva i Canals, vora el riu Canyoles, que va nàixer com una masia de la família Ferran i que després va passar a mans dels Cerdà, el llinatge que li dona nom.

Abans dels Cerdà: romans i Germanies

Molt abans que el llinatge li donara nom, estes terres vora el Canyoles ja estaven poblades. Al Torrent de Fenollet, dins del terme, s’hi han trobat restes del que seria una necròpolis romana: senyal que el corredor entre Xàtiva i Canals era pas i assentament des de l’antiguitat. Ja en època foral, Cerdà va prendre part, com tantes viles de la Costera, en la revolta de les Germanies (1519-1522), i va ser lloc de moriscos fins a l’expulsió de 1609, que el deixà quasi despoblat abans d’una lenta recuperació que no arribaria fins ben entrat el segle XIX. (Font: Gran Enciclopèdia.)

D’alqueria morisca a poble dels Cerdà

Cerdà comença com una alqueria de la Costera de Ranes, dins del terme de Xàtiva: en el segle XV es documenta com l’Alqueria d’en Pere Ferran i, cap a 1421, com un poblet de moriscos amb un grapat de cases. En 1535 la parròquia es va segregar de la de Xàtiva.

El llinatge que dona nom al poble apareix ben documentat poc després: el 1563, Gaspar Cerdà consta com a senyor de l’alqueria de Cerdà, i el 1568 i el 1576 el trobem plet a plet com a senyor del lloc de Ferran. Amb els segles el senyoriu va acabar en mans del marqués de Montortal, i encara el 1804 el poble figurava com a tal dins de la governació de Sant Felip —el nom que li van imposar a Xàtiva després del 1707. Un poble de tres-cents habitants amb tres noms de senyor i una capital que també li havien canviat el nom. (Font: base de dades de senyories històriques valencianes de la Universitat de València.)

El Palau del Marqués de Montortal

El Palau del Marqués de Montortal, d’origen morisc del segle XVI, i l’església parroquial de Sant Antoni Abat, de la mateixa època, són els dos edificis més destacats del poble. Dins de l’església es conserven dos retaules declarats Béns de Rellevància Local: el de Sant Antoni Abat, de principis del segle XX, i el de Santa Teresa de Jesús, de principis del XIX. Als voltants es conserven també un llavador de 1935 i un edifici usat com a centre cultural des de l’any 2000.

Rajoles i el riu Canyoles

Les rajoles ceràmiques que decoren algunes façanes de cases particulars —hi ha panells que valen una volta sencera pel poble— són, junt amb els paratges del riu, el principal atractiu de Cerdà. El Canyoles és el fil que ho lliga tot: el camí que el resseguix, entre secans i horta, connecta amb els termes veïns d’altres pobles menuts de la Costera com el Genovés, Rotglà i Corberà, Llanera de Ranes i Torrella, tots ells hereus de la mateixa Costera de Ranes. És un corredor pla, bo per a caminar o anar en bicicleta, i ben lluny de les rutes més concorregudes de la comarca. Al portal de Turisme la Costera s’hi troben els itineraris senyalitzats de la zona.

La Foia de Cerdà: un terme esmicolat

Una raresa de la geografia local és la Foia de Cerdà, una xicoteta plana a ponent del Canyoles que no pertany a un sol poble, sinó que està esmicolada en una trentena d’enclavaments repartits entre set municipis de la Costera. A Cerdà li’n toquen uns quants, amb noms tan evocadors com les Foies, l’Entrada de la Foia o la Dansa: trossets de terme que queden lluny del nucli, enmig dels camps dels veïns, herència d’antigues particions de la vella Costera de Ranes. (Font: Gran Enciclopèdia.)

Festes de Sant Antoni Abat

Les festes patronals de Cerdà barregen els actes religiosos dedicats al patró amb una foguera monumental que es crema a la Plaça Major la vespra de Sant Antoni Abat, una tradició hivernal compartida amb molts altres pobles de l’interior valencià —de Canals, que en té una de les més grans del país, a Benisuera.

Gastronomia

L’arròs al forn i la paella són els plats més típics de la taula de Cerdà, com en bona part de la Costera.

Més informació, a la web oficial de l’Ajuntament de Cerdà.