Barxeta, entre el riu i la muntanya de la Costera

Quants pobles poden presumir que un riu sencer, declarat Paratge Natural Municipal, els travesse pel bell mig? Barxeta, a la Costera, deu el seu nom a una antiga alqueria musulmana conquerida per Jaume I, i hui conserva eixe riu com el seu principal tresor.

Què visitar en Barxeta?

Entre el patrimoni del terme destaquen la Casa d’Ana Terol i les Cases del Parroro, ruïnes d’antigues cases de famílies benestants que testimonien l’activitat humana a la zona al llarg de la història, junt amb la font del Meló i la penya de la Saladella, una importantíssima fita paisatgística. Des del paratge natural del riu Barxeta es pot contemplar una bella panoràmica de les restes del castell de Montesa. La vall del riu ha acollit diverses civilitzacions, des de l’assentament iberorromà de Casa Perot fins a la ciutat emmurallada de l’edat del bronze dels Terrers i la Judia.

Senderisme a Barxeta

El Paratge Natural Municipal «Riu de Barxeta», declarat en 2008, té 80 hectàrees i és travessat per la PR-CV-396, una ruta circular de dificultat mitjana d’uns 11 quilòmetres que combina la ruta dels Roders amb la pujada a l’Alt del Mig Almud, passant per la font de la Pedrusca.

Cultura a Barxeta

El poble ha donat nom a la Malaguenya de Barxeta, una de les cançons populars més conegudes de les Comarques Centrals, interpretada en aplecs i fires per grups com el de Danses Baladre de Muro o el cantaor Pep Gimeno «Botifarra» — i que fins i tot va inspirar una versió solidària durant la pandèmia, la «Malaguenya del Confinament». Barxeta és també coneguda pels seus formatges artesans, de tradició familiar i amb reconeixements internacionals.

Curiositats a Barxeta

A les parets humides de les coves i les fonts del terme creix la falzia, una menuda falguera de fulla fina que la saviesa popular carregava de virtuts. Joan Pellicer va arreplegar a Barxeta un remei d’amor ben poètic: les xiques a qui deixava el nòvio es posaven fulles de falzia baix les sabates per a llevar-se la tristor.

Pellicer va recollir també al poble una dita del camp ben directa. Del garrofer jodio —la varietat mascle que ajuda a fecundar la resta dels garrofers però no produeix garrofes pròpies— els llauradors del terme en deien sense embuts: «li diuen garrofer jodio perquè xupla i no dóna». Sis paraules que resumixen la filosofia pràctica de qui treballa la terra.

Una altra creença popular recollida per Pellicer al terme posa el xiprer en un lloc molt particular. La fusta era tinguda per excel·lent per a fer armaris i imatges religioses —«dura molts anys, perquè no l’ataca l’arna ni es podreix»—, però hi havia un límit inviolable: mai no havia de servir per a fer llits, «perquè no deixa alçar el piu». Una superstició de caire ben picaresc que els llauradors de Barxeta feien circular amb la mateixa gràcia directa de la dita del garrofer.

Pellicer va arreplegar a Barxeta dos noms populars de plantes que mostren la imaginació lingüística dels llauradors de la Costera. La boca de drac —eixa petita flor bilabiada que tots els xiquets han fet parlar alguna vegada— s’hi diu quico-té-fam, per la boqueta sempre oberta que demana menjar. I la flor de nit —la planta que obre les seues flors de colors intensos quan cau la vesprada— s’hi coneix com a llampedro, una distorsió popular de don Pedro, el nom amb què es coneixia arreu del regne.

Més informació al web de l’Ajuntament de Barxeta.