Salem, el poble del redolí de muntanyes

Salem és un poble menut de la Vall d’Albaida, de poc més de quatre-cents habitants, assentat en una vall arredonida i tancada de muntanyes que s’obri cap a l’ombria del Benicadell. Els àrabs anomenaven este redolí «Halqa» -el cercle-, nom que encara ressona en la font i l’antic assentament de l’Elca.

Un redolí habitat des de fa mil·lennis

Les terres de Salem ja estaven habitades en la primera edat dels metalls, com demostra l’enterrament col·lectiu trobat a la Cova del Frontó, al vessant nord-oest del Benicadell. La parròquia actual està dedicada a Sant Miquel Arcàngel -un edifici post-renaixentista del segle XVII- i el poble conserva també el seu Calvari. A mitjan segle XVII tenia només una vintena de cases habitades; a començaments del segle passat va arribar a rondar el miler d’habitants, i el cens de 2023 en comptava 401. Els salemers viuen a 350 metres d’altitud, en un terme de 8,6 quilòmetres quadrats voltat de barrancs: el de l’Arca, el de Salem, el de les Coves i el de la Font, que baixen cap al riu Micena buscant el riu d’Albaida, amb les fonts de la Barchilla i la Font Seca pel mig.

Les festes: tres dies de setembre i una festa de jóvens al juliol

El calendari festiu de Salem té tres cites. Al gener, Sant Antoni Abat, el 17. A la segona quinzena de juliol, la Festa dels Jóvens a la Verge de l’Aurora, que en un poble d’esta grandària és tant una festa com un relleu generacional. I al setembre, les festes patronals dels dies 12, 13 i 14, dedicades al Crist de la Pau, a Sant Miquel -el patró, a qui es dedica una processó d’acció de gràcies pel seu miracle- i a Sant Roc: misses solemnes, processons pel casc antic, música, jocs, revetles i sopars de veïnat. En un municipi de quatre-cents veïns, les festes no són un acte més: són el dia que torna tot el poble escampat.

Senderisme: la font i bassa d’Elca, i les oliveres mil·lenàries

El PR-CV 213, que travessa el Paratge Natural de l’Ombria del Benicadell, passa per l’antic assentament de l’Elca i arriba fins a la seua font i bassa, un dels racons més frescos de la vall. La ruta es pot combinar amb el tram PR-CV 213.4 que ix del veí Ràfol de Salem cap a la Casa Forestal de les Planisses, formant un dels itineraris més complets de tota l’ombria del Benicadell. Pel camí, Joan Pellicer, en la seua recerca etnobotànica, va documentar dos grups d’oliveres de vora mil anys: les de l’Hort de la Creu, en el primer bancalet a mà esquerra del camí principal que va a la font d’Elca, i les del mateix bancalet de la Bassa de la font, testimonis vius de segles de cultiu en este redolí de muntanyes.

Les majors altures del terme -el pico Marchalets, l’Alt de la Quilla, l’Alt de Serrella i la Nevera- queden cap al sud, ja fent partió amb Beniarrés i l’Orxa, al Comtat: Salem és, de fet, un dels pobles frontissa entre la Vall d’Albaida i la muntanya contestana, i limita també amb Beniatjar i Castelló de Rugat.

El garrofer mascle: una lliçó de camp

De les converses que Joan Pellicer va tindre amb els llauradors de Salem n’ix una explicació que resumix segles d’observació agrícola. Al garrofer que no fa fruit -el que en altres pobles diuen «garrofer judeo»- ací el descriuen sense embuts:

«El judeo és el mascle per al garrofer.» I s’empelta perquè «es desenrotlle la garrofa; si no, es quedaria curteta.»

És exactament la mateixa pràctica que documenten a Castelló de Rugat, a Benimantell o a Sanet i els Negrals: pol·linització explicada amb el vocabulari de la casa, molt abans que ningú els parlara de botànica.

Curiositats de Salem

El mateix recull de Pellicer guarda tres estampes menudes del poble que valen per un àlbum de fotos:

• La barruga i l’all. «Gra cru d’all partit de través i passar-lo i refregar-lo per la barruga, i després el colgues en una maceta de terra seca sense regar, i quan es seca l’all, se’n va la barruga.» Mig remei, mig encanteri.
• Les corones de vedriera. «La vedriera, quan érem xicotetes, la colliem per a fer corones» -el mateix joc que a Balones, Benimassot o l’Abdet, sovint per a la nit de Sant Joan.
• Els dàtils de rabosa. Els fruits del margalló, que la rabosa devora a la tardor: «me’ls he menjat quan io anava a caçar; estan dolços i filosets».

Veí de Ràfol de Salem

Salem comparteix nom i història amb el veí Ràfol de Salem, l’antiga alqueria «Raff al-Gïbz» que administrativament va estar lligada a Salem durant segles: dos pobles bessons, separats només per uns pocs quilòmetres de l’ombria del Benicadell. De la seua cuina compartida en queden l’oli, les ametles, la mel i, sobretot, l’arrop i talladetes, el dolç de tardor de tota la Vall d’Albaida.

Més informació, a la web de l’Ajuntament de Salem.